“No hi ha una sola prova, ni pròxima ni remota, que puga donar curs a la hipòtesi que la Fiscalia llança”. La sentència de la secció cinquena de l’Audiència Provincial de València, que absol l’expresident popular de la Diputació de València Alfonso Rus i Marcos Benavent, autodenominat ionqui dels diners, suposa un sever revés per a la Fiscalia Anticorrupció i per a la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, encarregada de les perquisicions del cas Taula.
La primera absolució del ionqui dels diners, després de la seua condemna a huit anys de presó per blanqueig de capitals en el marc de la peça separada J de la macrocausa, deixa caure diverses claus molt rellevants amb vista al judici del cas Erial que arranca el mes vinent de gener i que té com a protagonista estrela en el banc dels acusats Eduardo Zaplana, expresident de la Generalitat Valenciana i exministre del Govern de José María Aznar.
La causa del cas Erial naix d’un escorcoll secret el 2015 al despatx de l’anterior advocat de Marcos Benavent, el penalista Ramiro Blasco, en què l’UCO va localitzar un esquema d’empreses de la trama a l’estranger de cobrament de comissions milionàries pretesament liderada per Zaplana. La sentència de la peça D del cas Taula, de què ha sigut ponent la magistrada Sonia Alicia Chirinos, avala de pla l’escorcoll i sentencia: “No hi ha res a objectar a les resolucions dictades per l’instructor acordant l’entrada i l’escorcoll”.
La interlocutòria del titular del Jutjat d’Instrucció 18 de València, Victor Gómez, va tindre en compte que l’entrada i l’escorcoll van ser en un despatx d’advocats, un lloc especialment sensible, per la qual cosa va limitar el seu abast, evitant així “qualsevol inspecció extensiva del seu objecte”, que en tot cas hauria quedat exclosa.
La sentència defensa que l’instructor, al contrari del que van adduir les defenses de Rus i Benavent en el judici, indicava en la seua interlocutòria l’“origen de la necessitat de la mesura” arran d’una petició de l’UCO, els agents de la qual preveien que en el despatx del penalista de Xàtiva podien trobar noves proves. En aquell escorcoll, els investigadors de l’institut armat van confiscar la documentació clau que va servir per a estirar el fil de la presumpta fortuna de Zaplana en paradisos fiscals (20,6 milions d’euros en “diners delictius”, segons Anticorrupció).
La ponent de la sentència considera que la interlocutòria que justificava l’escorcoll incloïa indicis “consistents”, per haver detectat l’UCO, a partir de seguiments a Benavent, un sospitós “tràfec de papers”. Així doncs, “no s’estava davant una investigació prospectiva ni molt menys”, afirma la magistrada. La mesura –en certa manera extraordinària per tractar-se del despatx d’un advocat– va ser “proporcionada, necessària i idònia”, ja que “difícilment aquesta documentació podia extraure’s o obtindre’s d’una altra manera o lloc”. El jutge instructor “va cuidar prou bé d’especificar la finalitat del seu objecte”, afig la sentència.
Sobre les gravacions que apuntalen la causa, la sentència proclama “de manera contundent” que no afecten la peça D sobre el presumpte tripijoc del contracte del centre d’atenció telefònica. No obstant això, la sentència de la peça J, la primera que va condemnar Marcos Benavent, ja va avalar l’altra prova fonamental de l’acusació que apuntala el conjunt del cas Taula: els comprometedors àudios que va entregar el 2014 l’exsogre del ionqui dels diners a la Fiscalia Anticorrupció amb la mediació de la diputada provincial d’Esquerra Unida llavors, Rosa Pérez Garijo. Unes gravacions que han estat sistemàticament en el punt de mira de la defensa de Benavent i d’altres acusats.
En definitiva, “no es detecta cap conculcació dels drets constitucionalment protegits, especialment el del domicili que supose violació de drets fonamentals”. Encara més, “no hi ha raons” per a excloure les proves claus. Males notícies per a l’expresident Zaplana amb vista al judici del cas Erial.
No obstant això, ací acaben les bones notícies per a l’acusació pública. La sentència sobre la peça D suposa un revés considerable, especialment per a l’*UCO. Sobre el pretés delicte de prevaricació administrativa que s’imputava a Rus, en concepte d’autor, i a Benavent, el seu exsogre i dos funcionaris de la Diputació de València, tots en concepte de cooperadors necessaris, no hi ha cap prova, segons la sentència.
Ni “una sola prova” en la peça D
L’escrit d’acusació d’Anticorrupció conté “afirmacions francament dures”, assegura la sentència. Per contra, el nom d’Alfonso Rus a penes apareix en el relat de fets provats, destaca la ponent, perquè “difícilment va poder ser ell l’autor, ni intel·lectual ni material” del presumpte delicte de prevaricació administrativa. L’autor de la idea d’encarregar una comanda de gestió a l’empresa pública Imelsa per a contractar un servei de call center va partir de José Manuel Haro, diputat provincial responsable de l’Àrea d’Hisenda durant el mandat de Rus, tal com va explicar en la seua declaració com a testimoni.
La idea “no va arrancar d’Alfonso *Rus”. L’expolític popular no va aprovar la proposta (“perquè no li competia”), sinó que, en tot cas, “va donar llum verda perquè se sotmetera al ple” de la institució provincial, en què va resultar aprovada per majoria (incloent-hi els vots del PSPV-PSOE i Compromís, a més del PP, i amb l’únic vot en contra de Rosa Pérez Garijo, d’Esquerra Unida).
La sentència reitera que no hi ha “una sola prova” ni “un sol correu electrònic” que apunte a “instruccions” o “indicacions” de Rus perquè es falsejara el contracte del call center a favor de l’exsogre de Benavent. Per part seua, l’acusat Salvador Deusa, funcionari de la Diputació de València, “va tindre una intervenció simple, plana i exclusivament burocràtica en l’expedient” de contractació.
A més, la sentència destaca que no hi havia afinitat política entre Rus i Deusa ni ha quedat provada l’amistat amb l’empresari Mariano López, exsogre de Benavent. “Encara més, sembla dubtós” que el ionqui dels diners haguera intentat beneficiar el seu exsogre, amb qui estava seriosament “enfrontat”. D’altra banda, els perits designats pel jutge instructor no van detectar cap arbitrarietat en el plec de prescripcions tècniques, tan sols “algunes incoherències” que van qualificar d’“irrellevants”.
En definitiva, la documentació i les declaracions dels testimonis han acreditat que el “detonant” de la contractació va ser una “decisió política quasi unànime”.
La sentència també qüestiona l’UCO, que hauria incorregut en un “apriorisme” que “d’alguna manera ha viciat la seua anàlisi posterior”. Els investigadors van partir de la tesi que va haver-hi un tripijoc en l’adjudicació del contracte perquè així –amb aquesta expressió concreta– ho va afirmar Marcos Benavent en la seua primera declaració. “Després en va fer unes altres, fins i tot se’n va desdir”, afig la ponent de la secció cinquena de l’Audiència de València.
“El seu (erràtic) testimoniatge llançat en diferents moments i amb diferents comeses i continguts, ha sigut en paritat l’única prova amb què comptava l’UCO”, afig. També retrau a l’UCO transcriure correus electrònics i interpretar-los “sobre la base de no se sap quins criteris”.
La sentència recorda que les afirmacions de Benavent, almenys en el marc de la peça D, “mai han sigut provades”. “I, el que és pitjor, ni tan sols les va ratificar en l’acte del judici”, postil·la.
No va haver-hi blanqueig, només una “societat instrumental”
Sobre el presumpte delicte de malversació, “res” està provat. La sentència, sobre el presumpte tràfic d’influències, recorda que “no hi ha hagut cap prova” que permeta concloure que Rus exercira alguna mena de pressió per a afavorir l’empresari Mariano López.
La sentència tampoc veu prova, “ni pròxima ni remota”, que López, la seua dona i la seua cunyada, cometeren un presumpte delicte de blanqueig de capitals i aclareix que no van usar una empresa “pantalla”, sinó una “societat instrumental”, per a canalitzar els fons que van cobrar de l’empresa adjudicatària del contracte del call center, segons entenen els magistrats, per a tasques d’assessoria.
A més, destaca que “no hi ha origen il·lícit en aquests ingressos” (198.835,48 euros), que es van embutxacar a través de transferències bancàries “de manera totalment transparent i controlable”. La sentència tampoc accepta que Mariano López gaudira d’un increment patrimonial “inusual o desproporcionat”.