El policia de la Brigada Política Social Roberto Conesa Escudero (Madrid, 15 de maig de 1917-26 de gener de 1994) va ser un dels repressors més ombrívols de la dictadura franquista reciclat després en les clavegueres de la lluita antiterrorista. Tan conegut (i temut) va ser entre les files de l’oposició democràtica al franquisme que fins i tot va eixir com a personatge literari en la novel·la Veinte años y un día (Tusquets, 2011) de l’escriptor Jorge Semprún, que, després d’anys d’activitat clandestina a Espanya, descriu el comissari Roberto Sabuesa i “el seu somriure crispat de menyspreu –o d’odi? o de por?– en el despatx de la Direcció General de Seguretat, a la Puerta del Sol”.
Un quart de segle després de la seua mort, l’expedient de Conesa, custodiat a l’Arxiu General del Ministeri de l’Interior i a què ha tingut accés eldiario.es, ix a la llum pública. “Als policies no ens convé gens ni miqueta la notorietat”, va dir el comissari a Pilar Urbano en una lloança del personatge que va publicar la periodista en Abc. “Ell deu saber quant de delinqüent atrapat i quant de crim descobert hi ha en el seu full de serveis”, hi afegia falaguera. Les 865 pàgines que formen el seu full de serveis oficial mostren una realitat ben diferent del panegíric signat per Pilar Urbano.
Durant la Guerra Civil, sent mosso d’uns ultramarins del carrer del General Lacy número 15, a Madrid, va estar sota les ordres de la Falange. Exactament igual que molts altres agents destacats de la repressió franquista, com el comissari Antonio Cano González (futur cap de la BPS a València), Conesa participa en la cinquena columna sota les ordres de Falange i de l’espionatge franquista. “Atesa la meua significació falangista, em vaig dedicar a organitzar la Falange clandestina i, en particular, la 2a i la 44a Banderes”, diu Conesa en una declaració jurada que consta en el seu expedient.
Els ultramarins on treballava van ser requisats i el jove, segons el seu relat posterior, va ser obligat l’any 1937 a pertànyer a la CNT, de què va ser expulsat. Conesa va ser detingut dues vegades, assegura, per haver facilitat menjar de l’establiment on treballava a “ambaixades i persones perseguides”. El juny d’aquell any va passar a les oficines del Parc d’Intendència de Madrid. “On vaig prestar els meus serveis fins que vaig aconseguir ser declarat inútil total”, assenyala.
Després de la caiguda de Madrid i del final de la contesa, Roberto Conesa ingressa amb 22 anys com a agent provisional en la Brigada Política Social el 25 d’agost de 1939 a la comissaria del districte de Palacio de Madrid. El jove falangista encetava així una carrera ben llarga en la policia política del règim fins que es va jubilar l’any 1979.
El periodista i escriptor Gregorio Morán sosté en una sèrie de reportatges que va publicar en Diario 16 en plena Transició que Conesa ja era durant la guerra una mena d’infiltrat. “Nombrosos militants de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) el recorden entrant com un militant més a la seu”, escriu Morán en el primer lliurament de la sèrie sobre el policia, el seu primer treball periodístic fora de la clandestinitat pel qual va ser detingut. El cap superior de Policia de Madrid confirma en una carta enviada al director general de Seguretat que Conesa, “per conéixer millor les maniobres dels enemics del règim, i amb un risc evident de la seua vida, s’infiltra en les seues pròpies files”.
La primera faena de Conesa va ser infiltrar-se en el Socors Roig en la postguerra immediata. Aquella operació va acabar amb 13 militants de les JSU menors d’edat —les tretze roses—, afusellades contra les tàpies del cementeri de l’Est de Madrid. El testimoniatge de la militant comunista Lolita Márquez, conservat a l’arxiu del PCE, confirma que Conesa va estar al darrere de la detenció de les xiques. La dona, que va ser enganyada pel jove policia, se’l va tornar a trobar en la Direcció General de Seguretat quan la van detindre per segona vegada l’any 1943.
El 4 de desembre de 1939, Conesa rep una felicitació del ministre de la Governació, Ramón Serrano Suñer, per les “mesures preventives i de manteniment de l’ordre públic” durant el trasllat de les restes del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, des d’Alacant fins a San Lorenzo de El Escorial.
La frenètica activitat del policia en els anys de la postguerra va tindre en el punt de mira el Partit Comunista, el PSOE i la UGT, la CNT, les JSU i la FUE, entre altres sectors de la desfeta oposició republicana al règim del general Francisco Franco. El PC, perseguit “centenars de vegades”, considerava Conesa com “l’enemic més implacable, tal com ho prova l’odi (...) en el seu òrgan de difusió Mundo Obrero, en què rarament se’l deixa d’amenaçar”, escriu el cap superior de Policia. L’“extensa i intensa tasca professional” de Conesa té indicadors precisos de la seua eficàcia: va confiscar “11 impremtes clandestines, més de 30 multicopistes i nombroses màquines d’escriure, dues emissores, armes, explosius, propaganda, etc.”.
El jove agent de la Brigada Política Social també es va infiltrar durant aquells anys tan infaustos en el PC a Madrid i en les JSU de Catalunya (el 1939), en el Comité Provincial del PC a Saragossa i en el de Lleida (el 1943), segons detalla el seu expedient. L’any 1942, va tindre un paper rellevant en la detenció de deu guerrillers antifranquistes després d’haver-se infiltrat a Tolosa de Llenguadoc (França); va començar així una activitat policial constant fora de les fronteres espanyoles que es va allargar durant tota la seua carrera (l’any 1950, per exemple, es traslladarà a Portugal). Els homes de la Brigada Política Social, amb la col·laboració de la Gestapo nazi que campava a pler per Espanya durant la postguerra, van aconseguir avortar sistemàticament els intents de reconstrucció de l’oposició clandestina al règim.
La seua ascensió en la policia del règim li va permetre emparentar amb una de les famílies més benestants del seu barri. Roberto Conesa, conegut com L’orelles entre els xavals amb què es va criar, es va casar el 17 d’abril de 1942 amb Francisca Larrad Torrecilla, filla dels propietaris de l’establiment on havia treballat durant la guerra, i el matrimoni es va instal·lar en un àtic del carrer de Narváez número 48 de Madrid. L’obra sindical de la Falange, de què era un militant entusiasta, li va adjudicar el local núm.1 de la Colònia Mare de Déu del Pilar en l’avinguda d’Amèrica per a instal·lar-hi una “botiga d’olis”.
Llevat d’algun problema d’estómac pel qual va haver de ser operat, l’exmosso d’ultramarins havia prosperat en la vida i s’havia especialitzat amb èxit en les tasques repressives de la policia franquista, amb un sou, una casa i una família benestant. Només va patir una ensopegada greu. El 18 de gener de 1946 la carrera de Conesa en la policia franquista va estar a punt d’anar-se’n en orris en una escena digna d’una pel·lícula de cinema negre. Acusat per un superior d’“haver infringit maltractaments a un detingut”, Conesa va ser amonestat amb un trasllat forçós a Maó, a l’illa de Menorca, que no es va arribar a produir, però.
El policia, en estat d’“inconsciència i ofuscació” produït per una “forta excitació nerviosa”, segons consta en la seua declaració per aquests fets en l’expedient disciplinari, va deixar la placa i la pistola damunt la taula del secretari del seu superior i se’n va anar “sense donar cap explicació per la seua conducta”. Un metge va haver d’atendre’l a casa i el policia va explicar després que pensava que el farien fora del cos de la Policia. El trasllat forçós no va tindre lloc mai, encara que Conesa va ser suspés de sou i de faena, i amonestat amb la pèrdua de 30 llocs en l’escalafó, una decisió contra la qual el policia va batallar durant anys.
El 1947 es converteix en “l’home de confiança del dirigent màxim del Partit [Comunista] a Espanya”, afirma el cap superior de Policia de Madrid. Aquell any, Roberto Conesa serà “un dels homes clau per a desarticular el PC a l’interior”, escriu Morán en un altre lliurament de la seua investigació (les dades de la qual l’expedient que ara ix a la llum confirmen gairebé fil per randa). Aquell any rep dues felicitacions públiques i sengles premis en metàl·lic.
En aquell ambient de la postguerra espanyola, podrit de fam i estraperlo, Conesa va tindre alguna topada per actuacions indecoroses, com ara amb un veí seu, amo d’un establiment de merceria, que l’any 1948 el va acusar d’haver fet una “mangarrufa” en una tèrbola operació contra el contraban. Anys més tard —el 1952— la Junta Administrativa de Contraban i Defraudació de Sant Sebastià va acusar Conesa i tres funcionaris més de la policia per haver detingut un veí d’Irun i haver-li confiscat una “bicicleta amb motor” sense que hi haguera cap delicte.
Cap de les ensopegades que va protagonitzar l’agent li van impedir continuar prosperant en la seua tèrbola i ascendent carrera. El jove Conesa rep durant la postguerra una vintena de felicitacions i premis en metàl·lic per les seues tasques repressives en la Brigada Política Social. La seua “forta personalitat” i la seua “insuperable identificació amb els postulats” de la dictadura franquista, segons els elogis que rep dels seus caps, el converteixen en un policia conegudíssim entre els jerarques del règim i els opositors de tot signe polític. La seua carrera acabava de començar.