Miquel Gil: “No tornarem a omplir teatres i places amb facilitat”

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

Miquel Gil (Catarroja, 1956) és el protagonista del desé episodi de ‘Cançons de prop’. El cantautor valencià és una de les veus amb més experiència de l’escena musical valenciana. En aquesta entrevista ens deixa algunes claus per entendre quina és i serà la situació dels creadors i professionals que necessiten un escenari per a viure. També parlem del seu últim disc Geometries (Temps Record, 2019) i de què suposa per a un músic la cancel·lació de tots els seus concerts.

Des que es va declarar l’actual estat de confinament has participat en diferents iniciatives com #LaCulturaaCasa, amb concerts en directe, i també conserves el contacte amb el teu públic mitjançant vídeos que comparteixes en les xarxes on llegeixes poemes, cantes i encortages la gent. Què estem aprenent d’aquesta situació tan excepcional?

Si estem aprenent, ho estem fet per les males. Potser recuperarem valors de certes coses. Per exemple, com hem passat alegrement del sector primari i de la agricultura (pràcticament l’hem matat sense remordiments) i ara ens adonem que era important. Ha passat una cosa pareguda amb el segon sector, la indústria. Hem matat el tèxtil i el moble a canvi de construir i de turisme. Potser ara notem a faltar eixos sectors perquè hem basat tot en el sector terciari i ens hem convertit en els grans cambrers d’Europa. Clar, quan passa una cosa d’aquesta entitat, externa, que no hi podem fer res, que ve com ve i va com va, potser se’ns ensorrarà l'economia de tot el País Valencià. Crec també que, potser, estem fent una profunda escletxa de divisió digital. Els analfabets digitals cada volta coincidiran amb en les capes més dèbils en el futur.

I sobretot hauríem d’aprendre que som fràgils, som molt fràgils... O també podem aprendre que Europa no val per a res, només per a matar gent en el Mediterrani i girar-se d’esquenes quan els estats del sud tenen alguna necessitat.

‘Geometries’ (Temps Record, 2019) és el nom del teu últim disc. Conta’ns un poc d’aquest treball.

Feia set anys que no editava treballs signats i redons en forma de CD i amb un nom genèric. Sí que havia fet moltes i molt diverses coses, des de programes de televisió a òpera contemporània, passant pel free jazz i acabant amb el proselitisme de la música tradicional, però no havia fet un treball tancat. Geometries segueix la meua línia de treball, amb una part literària amb poesia contemporània i, d’alguna manera, repaste les formes de la música de transmissió oral valenciana i, per extensió, mediterrània.

La paralització del sector cultural ha provocat la cancel·lació de moltes de les teues cites futures en ciutats com Barcelona, Burjassot, Eivissa o Saragossa. Com t'ha afectat individualment? Què suposa aquesta situació per al sector?

Doncs a mi m’ha voltat tota l’agenda de treball. A mi i crec que a tot el sector que ens cal un escenari per a treballar, el que entenem aproximadament per arts escèniques. Abans, en la música, quan feies un disc encara podia ser econòmicament rendible. Ara el disc és un producte de promoció que pagues tu per a tindre actuacions en directe. Per tant, l’escenari és l’única entrada que tenim en el sector musical... I bo, jo crec que pinten bastos. Serà complicat. N'eixirem, allà al fons es veu alguna llumeneta encesa... Però, tot i que n'eixirem, d’aquesta situació, quan vinga la vacuna, serà de forma paulatina i per sectors. No tornarem a omplir teatres i places amb facilitat. Ni a reunir-nos i estar junts... Crec que és un dels sector que tardarem més a arrancar i posar-nos en marxa perquè d’alguna manera la música en directe i les arts escèniques volen dir que ha d’haver-hi un escenari i un públic que gaudeix d’eixa acció. Físicament estarà la cosa complicada. I ja no fem una altra cosa. Des dels anys vuitanta vivim de l’escenari...

Quines mesures ajudarien a reduir l’impacte en la indústria musical valenciana?

A França tenen molts bons exemples. Jo duc esperant que s'implanten mesures d’eixe tipus des que es va produir el canvi de govern. A França ho tenen molt clar, sobretot aquella part que és més cultura, que no indústria. Allà fas una sèrie d’actuacions a l’any i tens dret a una espècie d’atur que et permet assajar, estudiar, investigar, ficar-te en projectes amb una altra gent o per a tu. Et permet no haver d’estar 24 hores al dia, tot l’any, de gira i actuant. Perquè ací, si no actues, t’ofegues. Eixa seria la mesura més precisa. D'altra banda, la llei del mecenatge. D’alguna manera les indústries haurien de poder desgravar-se el mecenatge cultural i no dependre tant de subvencions i del govern de torn.

Tria una cançó teua que ens puga animar en aquests dies de confinament.

Doncs Primavera, una cançó que està en el disc 'Orgànic' i que vaig fer mirant una retransmissió de les festes de moros i cristians. Se’m va ocórrer fer un homenatge a les festes valencianes de primavera, a les Falles, la Magdalena, els Moros i Cristians, les Fogueres... Un homenatge a eixa costum tan mediterrània d’eixir al carrer, toquejar-nos i besar-nos. Això tornarà, només cal esperar la vacuna. I tornarem a eixir al carrer i tornarem a viure. Canviaran moltes coses. Serà una depressió profunda i una recessió, però n'eixirem.

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.