Toni Mollà, sota la morera cartesiana

Toni Mollà ens cita al bar l'Infern de Massalfassar. Fa paret mitgera amb l'església parroquial, i allò mou la jocositat: “com és natural!” diu Toni. Per diverses circumstàncies, que no cal consignar ací, Jesús i jo ens perdem pels caminets de l'horta i arribem tard. Això fa que al bar ens reben, als urbanites, amb riures i estirabots: un dels més animats és l’alcalde, Joan Morant, que acaba dient: “Quin país tenim, mare!” A la qual cosa Toni replica: “No és país, és paisatge!”. Això fa que s'enganxen, i que jo, al davant d'aquella capbussada de sabor local accepte mig entrepà de truita de carxofes. Sensacional.

Toni Mollà ha fet de tot: de mestre, de sociolingüista, de crític pilotari, de professor universitari, d'assagista cívic (La utopia necessària), d'assagista memorialista (Tot entra en el pes), fins i tot d'exvalencià (Nosaltres, exvalencians). És un home brillant, amb una mirada lúcida sobre les coses de l'existència, a la qual cal posar un vernís molt matisat d'escepticisme fusterià (la seua entrevista inacabada amb Fuster és un gran treball). Així les coses, la conversa és ràpida i empedrada de cites, de reflexions i de riures. Tan bon punt entrem en el seu adossat de Massalfassar, em sorprèn descobrir un quadre de Biot. “Pepe era de Meliana, com jo. Li dèiem Pepe el Mimiu... Coses del poble. Jo sóc de ca Cándido. Érem molt amics i el vàrem ajudar el que vàrem poder. Era un home que no tenia els peus en terra, un absolut desastre per a les coses de l'existència material”.

Per Biot tinc una estima especial: el vaig descobrir en una exposició municipal, i vaig escriure un article per al Quadern d’El País, que per raons d'actualitat cultural no vaig arribar a publicar. Però mai no és tard per reconèixer un bon artista. Aleshores escrivia: “Visite l’exposició El paisatge innovat de Pepe Biot a les Drassanes de València. A Biot li fascina la decantació cromàtica, aquell mosaic de colors (de rovells, ocres, verds foscos, verds envernissats, grisos, vermells) que van dipositant-se a poc a poc sobre el tronc d’un arbre. Francesc Jarque duu un temps fotografiant líquens sobre les pedres perquè assegura que cap pintura abstracta ho pot superar. I és en això on també convergeix Biot, en aquell caramull de decantacions, de restes, de bocins, de traces, de colors fugissers que es van superposant sobre les escorces arbòries”.

Ara em sap greu no haver publicat aquell article. “Venia a casa i em deia: Toni se m'han acabat els diners per al vi”. Toni riu, com dient, ell era així. El seu estudi en aquell adossat està en “el colomer”, és a dir en les golfes d'aquell dúplex. Des d'allí es veu tota l'horta, i al davant un cebar. A l'estudi té un carbonet de Biot, d'un tronc de garrofera. “Jo escric com Pepe pintava. 15-20 llenços a l'hora. I passe d'un a l'altre i vaig fent ratlletes. Primer necessite veure la taca... Mira ací tinc la taca dels meus pròxims articles, el de La Vanguardia i el del Levante, per al Posdata”. Al darrere de la taula té una llibreria, cristal.lada, pintada en blanc. Entre els llibres sobresurt una bandera republicana: “El meu avi va ser el darrer alcalde de Meliana de la República... De vegades, algú em diu que això és una bandera espanyola. Em sembla una falta de respecte!”. 

Parlem de son pare, que va passar uns anys empresonat a sant Miquel dels Reix. I em mostra una fotografia on apareix junt amb Rita Barberá: “Quan vaig guanyar el premi Ciutat de València de Narrativa, amb el meu llibre Més enllà de San Francisco, va voler vindre a l’entrega... Ja  estava molt malaltet, però volia dir-li unes cosetes a Rita. Resulta que el besavi de l’alcaldessa, Miquel Nolla Bruixet, originari de Reus, va fundar una fàbrica de taulells a Meliana. Del senyor Miquel en va néixer un altre Miquel, conegut al poble com ‘el senyoret’, avi matern de Rita”. Toni Mollà m'explica que durant la guerra civil intentaren matar-lo, i com el seu avi i un parell d’amics van fer guàrdia cada nit durant un any al davant de la casa del senyoret, malgrat ser republicans afiliats al Partit Autonomista de Blasco Ibáñez. I continua: “En acabar la guerra, el meu avi patern va ser condemnat a uns quants anys de presó que va complir a sant Miquel dels Reis, de delictes inexistents i sense que ningú intercedís per ell”.  I conclou: “Potser sense el meu avi i aquells amics haurien mort el senyoret, i Rita Barberá, amb tota probabilitat, mai no haguera existit. Això li va voler explicar mon pare aquell dia”.

Ja passen aquestes coses. Rita Barberá ha estat una de les més bel·ligerants opositores a la memòria històrica, ben coneguda pel seu menyspreu cap a aquestes qüestions. Torne a mirar aquell paisatge, de camps d’horta i tarongerar. Al fons es veu el campanar de Meliana, i cap a la mar el d’Albuixec. És un paisatge, que estova l'ànima. “Fuster i Pla tenien en comú la mentalitat. Un podria ser comunista i l'altre conservador, però tots dos provenien d’una realitat social ben semblant. L'assaig de Fuster sempre és pudorós, el seu jo sempre està envelat. En realitat, si Fuster haguera tingut algú que poguera cuidar dels seus pares, una germana, per exemple, (i entén el que vull dir) de segur que hauria alçat el vol. Però ser fill únic el va obligar a quedar-se a Sueca, i d'ací naixen les tertúlies... I, tanmateix, per a mi el millor Fuster és el de la revista Jano, el que s'allunya de les circumstàncies locals i intenta transcendir, des de l’alta cultura. I el pitjor el del Qué y donde, on insulta tothom”.

Comente que el desinterès de Fuster per la natura i el paisatge és notori, i que això ha fet que la nostra intel·lectualitat haja estat ben poc sensible a les qüestions ecològiques. Toni s’ho rumia: “Ara et contaré una història que et dona la raó, Martí. Resulta que anàrem a dinar amb ell Aureli Ferrando, Vicent Pitarch, Rafael Ninyoles i jo. A Casa Salvador, a l'estany de Cullera. Vàrem demanar d'entrants unes gambes i una ensalada. Sempre demanava gambes i arròs a banda, però aquell dia va afegir la novetat de l'ensalà... Quan Aureli, que venia d'eixir elegit diputat per Esquerra Unida del País Valencià, va anar a agafar una gamba, Fuster li va pegar un bon colp a la mà. Aquest se li va quedar mirant. I Fuster burleta li va etzibar: ‘Quin era el vostre lema de campanya? Per una esquerra verda valenciana! Tu, menja ensalada!’”

Aleshores arriba la seua dona Marisa. Xarrem de la morera que ha plantat en el jardinet de davant de casa, i que tempera les estances durant l'estiu, amb el seu fullam espès i fresc. Marisa té un accent particular, fins que entenc que va vindre de França quan tenia quinze anys, i que encara conversa amb les seues germanes en francès. “Per a plantar la morera va fer un estudi del moviment del sol, per a triar el lloc exacte... Marisa és cartesiana!”, diu Toni rient. Potser sí, però també ho són tots aquells llauradors que encara enfilen aquells solcs del cebar, tan rectes i perfectes, disposats en la geometria d’Euclides, que diria Pla. Allò sempre és un espectacle. Potser no tenim país, però sí paisatge. I aquest és grandiós.

“Si haguera de triar un llibre d’aquesta biblioteca elegiria El roig i el negre. Tinc una gran simpatia per Julien Sorel. T’amollen en la selva i t’has de buscar la vida. És un personatge americà!” No queda temps per a més. Regressem cap al cotxe i passem per davant del bar l’Infern. És la seu de la Colla dels Dimonis de Massalfassar, per això del nom tan cridaner. Encara hi ha gent a les tauletes gaudint dels pecats que prepara la seua cuina, i que ajuden, sens dubte, a mirar-s’ho tot d’una altra manera. No sé si cartesiana, però sens dubte vivificant.

Toni Mollà ens cita al bar l'Infern de Massalfassar. Fa paret mitgera amb l'església parroquial, i allò mou la jocositat: “com és natural!” diu Toni. Per diverses circumstàncies, que no cal consignar ací, Jesús i jo ens perdem pels caminets de l'horta i arribem tard. Això fa que al bar ens reben, als urbanites, amb riures i estirabots: un dels més animats és l’alcalde, Joan Morant, que acaba dient: “Quin país tenim, mare!” A la qual cosa Toni replica: “No és país, és paisatge!”. Això fa que s'enganxen, i que jo, al davant d'aquella capbussada de sabor local accepte mig entrepà de truita de carxofes. Sensacional.

Toni Mollà ha fet de tot: de mestre, de sociolingüista, de crític pilotari, de professor universitari, d'assagista cívic (La utopia necessària), d'assagista memorialista (Tot entra en el pes), fins i tot d'exvalencià (Nosaltres, exvalencians). És un home brillant, amb una mirada lúcida sobre les coses de l'existència, a la qual cal posar un vernís molt matisat d'escepticisme fusterià (la seua entrevista inacabada amb Fuster és un gran treball). Així les coses, la conversa és ràpida i empedrada de cites, de reflexions i de riures. Tan bon punt entrem en el seu adossat de Massalfassar, em sorprèn descobrir un quadre de Biot. “Pepe era de Meliana, com jo. Li dèiem Pepe el Mimiu... Coses del poble. Jo sóc de ca Cándido. Érem molt amics i el vàrem ajudar el que vàrem poder. Era un home que no tenia els peus en terra, un absolut desastre per a les coses de l'existència material”.