Benesiu i «la memòria fatal de la literatura»

 

Feia temps que no trobava en les primeres pàgines d’un llibre tants elements que m’incitaren a devorar-lo. Em referisc al primer capítol, «Memòria d’una comtessa russa», de Serem Atlàntida, la novel·la de Joan Benesiu publicada recentment per Periscopi. Són vint-i-tres pàgines farcides de referències precises o només insinuades a altres autors, obres o idees, que formen part d’un univers on em sent ben a gust. El títol del llibre ja ens trasllada als diàlegs platònics i més concretament al relat que, com ens diu Plató, anà passant des de sacerdots egipcis al legislador Soló, i des d’aquest fins a l’avi de Crítias. Ho recull en dos dels seus diàlegs —Timeu i Crítias— on apareix la història de l’illa enfonsada en l’Atlàntic davant dels Pilars d’Hèracles. La primera frase de la novel·la, tanmateix, sembla portar-nos a un present més terrenal: «M’agrada tallar-me els cabells a París», diu qui conta la història que ara comença. Però es tracta més aviat d’una falsa alarma, perquè de seguida fa aparèixer Aristòtil i Max Weber a propòsit de la descripció de l’aeroport on espera el vol a París.

Certament, tot s’esdevé com si els fets necessitaren entendre’s des de les referències als pensadors citats o suggerits de manera que, quan se’ns presenta el primer personatge, central en tot el llibre, es fa a partir de la seua dedicació a una mena de «fenomenologia gestual» que consisteix a interpretar el món a partir de gestos singulars, poc habituals. El món literari s’afegeix aleshores al del pensament filosòfic com un nou referent. El personatge que acaba de presentar-nos cita el començament de La immortalitat de Milan Kundera com «l’inici de la fenomenologia del gest». Kundera, segons ell, hi crea un personatge, Agnes, i una història a partir d’un gest a la vora d’una piscina. Seguint doncs l’estímul de Kundera, narrador i personatge de la novel·la de Benesiu acaben implicant-se en la cerca d’un gest únic, singular, d’una altra Agnes entre la multitud que observen a l’aeroport, descrita per aquell tot aprofitant-se del títol d’una altra narració ­—La fête de l'insignifiance— de l’escriptor txec. Abans era una relat, el dels sacerdots egipcis que arriba als grecs a través d’una cadena de paraules contades; ara és el relat que s’enceta des de la mateixa literatura. Fa temps, llegint Cortázar i preocupat per una certa teoria de la lectura, vaig pensar en la imatge del dimoni que tot bon escriptor posa dins dels seus llibres i que el lector que s’hi enganxa acaba emportant-se amb la missió de transferir-lo a un nou relat amb l’esperança que altres lectors multipliquen la cadena. La lectura pot definir-se així com un acte d’exorcismes successius. És això mateix el que l’autor ens suggereix ací? No puc saber-ho, certament, però tot sembla indicar que sí. Què hi fa, si no, la referència immediata a El jugador de Dostoievski des d’on el narrador creu que s’ha escapat una vella dama russa que ara veu passar amb un petit gosset al braç, acompanyada d’una altra més jove que la segueix darrere, per les dependències de l’aeroport? I quina precisa casualitat que la borsa que el personatge oblida a la taula on conversa amb el narrador continga, a més de la targeta d’embarcament que ens fa conèixer el seu nom, Mirko Bevilacqua, un llibre sobre la pintora Remedios Varo i alguns fulls escrits signats amb les inicials C.B. que, ja assegut al seient de l’avió, el narrador regira atès que «el vol era suficientment llarg i la passió per la lectura, gran, tal vegada en excés». I així i tot encara no hem esgotat les possibilitats del diàleg que s’estableixen en aquestes pàgines inicials: la dama russa escapada de pàgines dostoievskianes, que Mirko Bevilacqua ja ha reconegut com una dona croata, el gosset i la seua acompanyant viatgen ara per la imaginació de la narrativa que ha pres la lletra d’una cançó del grup valencià Arthur Caravan per tal d’implicar-s’hi i d’implicar-nos: «vent/ dóna'm vent/ desdibuixa cançons/ i fes créixer històries/ d'un intens avenir». Tot seguit, Txèkhov i el cinema, és a dir, el Nikita Mikhalkov d’Oci ciornie, fan també la seua aparició en el somni d’un narrador lliurat a la imaginació tot fent créixer, com en la cançó, una història d’un intens avenir.

Ja a París, i en el territori més terrenal que anunciava al començament, la conversa amb la perruquera de l’Avenue Gambetta, també croata —aquestes «coincidències» són enllaços imprescindibles per seguir imaginant i ordenant una trama, feble, simplement insinuada—, s’afegeix com un nou motor a la imaginació del novel·lista. La narració de Benesiu no es construeix sense la col·laboració d’elements inicialment externs a la ment del narrador per bé que siga aquest qui el condueix, qui l’elabora a partir d’aquells, que són una mena d’esperó, de catapulta explícita de la creació. Filosofia, literatura, música, cinema, converses, suggeriments diversos com els que li ofereix la perruquera i que mereixen sempre una constatació explícita com ara mateix: «Em va agradar descobrir que a l’interior de les perruqueries treballaven habitants de les forces especials de la imaginació». De l’Avinguda Gambetta ens n’anem així a un casino de la Mitteleuropa d’on imagina en veu alta que procedeix la dama i la nostàlgia que les seues paraules esguitaven «d’un paradís que mai no havia perdut, perquè mai no l’havia tingut» suspèn per uns moments les tisores de la perruquera en una mena d’atmosfera proustiana d’un gran atractiu. Potser la dona que talla els cabells sí que ha perdut el paradís. El lector, jo si més no, sent que es troba davant de moments decisius: la reflexió sobre la nostàlgia de les línies següents, també de la mà —en aquest cas més aviat marginal—  de la filosofia i el Königsberg kantià, la constatació del canvi permanent del món —«Mai un riu no havia estat més heraclitià»—­ i l’aparició del sentiment de la pèrdua, amb el Père-Lachaise a la vora i la Gare d’Austerlitz que de nou fa aparèixer la literatura: Sebald, Benjamin, Baudelaire, i la idea del viatge (des d’on? cap a on?) que rebla el clau de tot plegat. Una sentència apodíctica —«ens hem hagut de construir sobre un esvoranc de mort i de misteri»— tanca aquestes pàgines inicials moments abans que el narrador, assegut en un banc del Jardin des Plantes, empre la claror del dia per fer més patent la boira que cobria el seu pensament i «que ja no sabia si havia estat determinada pel passeig a la vora del cementeri de Père-Lachaise, per la visió de la Gare d’Austerlitz o per la memòria fatal de la literatura».

Em limite a les pàgines inicials de la novel·la i no per això he fugit d’estudi. Crec que són com un microcosmos que representen el tot, potser també un recurs merament formal, fruit de la perícia de l’autor. Tant se val: el viatge que s’hi anuncia l’ha de recórrer el lector, resumir-lo aniria en detriment del plaer que de segur sentirà visitant París, Txernòbil, Trieste... en companyia de C.B., Mirko Bevilacqua i un narrador malalt de literatura, desitjós de fer-la servir per entendre millor el món, i entendre’s. Un viatge que té un final, precisament el moment en què el lector s’aturarà per saber de quina Atlàntida parla exactament el títol, quina és «la pèrdua» i «la nostàlgia reflexiva» que emboiren el pensament de qui ha construït la història i de qui ara la llegeix. Un viatge que no es conta, s’escriu: és exactament el que passa amb l’escriptura, no importa de quin gènere, que respecta i aprofita el moviment del pensar per reflectir-lo en l’aparició successiva de les línies sobre el paper. Breu: hi ha qui viatja i quan ho ha fet, ho conta. Hi ha, per contra, qui no fa la distinció perquè escriure (com pensar) i passar d’un lloc a un altre és el mateix. Per això Serem Atlàntida és una novel·la d’idees, que apareixen i desapareixen en les successives etapes que recorren els protagonistes. Certament: tot hi és dirigit per una batuta que pot decidir si és o no imprescindible l’equilibri entre els fets i la reflexió, entre les accions i les idees. També entre les idees referides i les pròpies. Potser hi ha moments en què pesa més un dels plats de la balança. Els equilibris, al capdavall, no són mai feina fàcil.