Josep Iborra: la pressa, pecat capital

A punt ja d’arribar a la darrera pàgina de L’estupor –el llibre pòstum de Josep Iborra, que fa uns mesos publicà l’editorial Afers– hi ha unes línies sobre l’Ungaretti crític d’un interès innegable: el poeta italià ni fa paràfrasis de l’obra llegida, ni l’interpreta, ni l’analitza, «només expressa una “intuïció” simple, directa, clara, d’allò que és essencial en una obra». Una manera de fer, ens diu l’autor, amb un resultat «exaltant»: «la vibració íntima i pura, que mobilitza tot l’home en contacte amb aquesta energia emanada de l’obra.» És a dir, llegir així la poesia, parlar-ne amb propòsits semblants, no exigeix eines peculiars, ni terminologies ad hoc, n’hi ha prou amb el llenguatge habitual,­ però «carregat d’una altra temperatura gràcies a la pressió –precisió i claredat– de la reflexió.» Unes pàgines abans, Iborra ja havia opinat amb contundència a propòsit del que anomena el «bon crític», el qual no parla de l’obra sinó de la «relació essencial entre ell i l’autor mitjançant l’obra» i que el condueix «no a un judici estètic, sinó moral». L’estupor, un llibre que té la Literatura com a protagonista, és ple de reflexions, lúcides i precises, sobre la lectura i les actituds crítiques. Però la referència a la poètica de l’autor de Sentimento del tempo em permet posar en relleu una actitud que Iborra, a pesar de les circumstàncies, mantingué al llarg de tota la seua vida. Ara que entre nosaltres ha reviscolat el debat sobre la crítica que tenim i la que ens caldria –de fet, és una moda que apareix i desapareix com si jugara amb els qui la segueixen o la rebutgen amb passió–, recordar l’obra d’Iborra, compromès com ningú amb una crítica militant, al servei d’una literatura tan feble i, alhora, lector insaciable i lúcid de Proust o Dostoievski, de Txèkhov o Rilke, de Hölderlin o Valéry, de Ramon Llull o Kafka, de Petrarca o Gaziel, hauria de ser consubstancial al sentit comú de tots els interessats per la literatura.

Certament, no hi ha dos Iborres: el crític militant i el que, com Ungaretti, cerca amb més calma l’ànima que els bons escriptors deixen, feta paraules, en els seus llibres,  fins i tot quan tracten d’expressar el més senzill. Fóra massa fàcil i, en conseqüència, gens procedent. Com també ho seria fixar diferències concloents entre períodes de la seua biografia amb dates més o menys significatives com el 1992 –mort de Joan Fuster–  o el 2004 –l’inici d’una sèrie de llibres que ens descobriran una escriptura mantinguda quasi en secret: Inflexions (2004), Breviari d’un bizantí (2007), i L’estupor (2018). No negue que aquestes precisions sobre la seua trajectòria a partir de fets notables em passen pel cap ben sovint però no em serveixen com a lector i, en conseqüència, en faig un ús més aviat epidèrmic. Això no obstant, és en els llibres darrers on he trobat l’Iborra autèntic, o si voleu, més lliure de traves i dependències, més ell mateix. Tots tres construïts a partir de fragments –Ungaretti els definia a «Dificultades de la poesia» com «allò que comença amb una interrupció i acaba per interrupció»– que abasten un univers temàtic divers, vinculat a la literatura, les ciències humanes, la moral i les arts en general, i tractat a la manera dels grans de l’assaig literari. Si aquestes interrupcions d’entrada i sortida permeten la discontinuïtat creativa i lectora, exigeixen en contrapartida l’esforç del fil conductor. En el cas de L’estupor, i en primer lloc, el títol, que és alhora el d’una de les entrades, i l’esplèndida «Nota preliminar» d’Enric Iborra, fill de l’autor i responsable de l’edició, són llocs de certesa indiscutibles. Del lector depèn servir-se’n en l’ordre indicat o seguir l’estratègia que l’autor del llibre revela: «Evite el pròleg, si n’hi ha, i fins i tot les ressenyes de la solapa». De fet, aquesta referència discreta a litúrgies quotidianes és una de les poques excepcions en les pàgines de L’estupor. Un hi troba notes més condensades, de naturalesa filosòfica o quasi, però n’hi ha també de més relaxades, més narratives, i en alguns casos amb una voluntat gairebé didàctica. I una gran part, per no dir gairebé totes, concebudes des de la categoria, no des de l’anècdota. Fins i tot l’epíleg, que ara sí que es presenta com una nota autobiogràfica, és només un epíleg, una petita addenda afegida al cos del llibre. No és un fet lateral sinó més aviat nuclear, una constant en tota la seua obra. No és gratuït que, en L’estupor, com en altres dels seus llibres, Iborra en faça referència. L’assumpte de la literatura i la vida hi apareix sota títols diversos, però amb denominadors comuns que el lector sabrà descobrir. Ja en les pàgines darreres, l’entrada «Els dietaris i els assaigs» no té pèrdua possible, sobretot el paràgraf final quan s’hi subratlla que si Montaigne inaugurà “la literatura del jo en la seua forma específicament dietarista-assagística”, el predomini de les notes especulatives marca el límit entre el dietari i l’assaig: «El subjecte que escriu deixa de ser protagonista del llibre, s’eclipsa, no circula ja per la seua anècdota personal. Deixa de narrar-se, de sentir-se, de pensar-se.»

No és hora de detenir-se en elucubracions que desprenen un tuf més o menys escolàstic quan un té davant meditacions com ara la que, a partir de la paradoxa de Diderot –l’actor que té la capacitat d’expressar emocions gràcies al fet que no les sent, que només les imita– , serveix per a preguntar-se si un la pot transferir a l’autor, a l’espectador o al lector. O, per posar un exemple d’un text més breu, la reivindicació de la pausa com un complement de les «pautes» amb reminiscències kantianes: «Un pensament pautat és un pensament pausat. Quan escrivim, quan pensem, convé alçar la vista de tant en tant: fer pauses. Si pot ser caminant, millor. De sobte, a vegades, una idea alça el vol com un ocell.» Els textos fragmentaris de L’estupor, com sol ocórrer en obres de naturalesa semblant, exigeixen calma. Tant els que s’allarguen tot examinant Valéry o Proust, o el mal, el pecat i la literatura, com els que, més concisos, apunten un problema interpretatiu, suggereixen la bondat o maldat d’una actitud moral, o anoten un tret sociocultural o una «frivolitat inútil». Pensar no és compatible amb la pressa;  l’escriptura, tampoc. Pensar, llegir, escriure és, segons Iborra, com viatjar a Citerea, l’illa on tothom podrà satisfer els seus somnis: «Val la pena deixar-se portar, viure en aquest temps específic, quiet i calm, que avança sense a penes notar-lo, sense presa. És un temps abolit, el d’una lectura o escriptura que es mou en aquest sentit, que sembla immobilitzar-se. És una forma de felicitat.»

L’estupor és un assaig amb tots els ets i els uts. Però és cert també que amb els dos llibres que l’han precedit (Inflexions i Breviari d’un bizantí) podria haver-se publicat com a tercera part de la Vita d’un uomo, títol que precisament Ungaretti trià per a tota la seua obra. Tinc davant el llibre que Monte Avila editores publicà l’any 1977, amb aquest mateix títol, d’un recull dels seus articles sobre literatura. Aquest és un fragment del text de la contraportada: «Ya hable de Dante, Leopardi, Cervantes, Góngora, Shakespeare, o de poetas modernos como Oswaldo de Andrade y Allen Ginsberg, o simplemente desarrolle los principios de su propia poética, Ungaretti logra transparentar no sólo la experiencia de un lector, sino también, y sobre todo, la experiencia, la vida de un hombre, de un hombre sin duda excepcional en nuestro tiempo.» Som un país petit, tenim una literatura petita, però el temps nostre també ha comptat amb homes excepcionals, amb una obra excel·lent, elaborada sota circumstàncies gens propícies. Josep Iborra n’és un, sens dubte.

A punt ja d’arribar a la darrera pàgina de L’estupor –el llibre pòstum de Josep Iborra, que fa uns mesos publicà l’editorial Afers– hi ha unes línies sobre l’Ungaretti crític d’un interès innegable: el poeta italià ni fa paràfrasis de l’obra llegida, ni l’interpreta, ni l’analitza, «només expressa una “intuïció” simple, directa, clara, d’allò que és essencial en una obra». Una manera de fer, ens diu l’autor, amb un resultat «exaltant»: «la vibració íntima i pura, que mobilitza tot l’home en contacte amb aquesta energia emanada de l’obra.» És a dir, llegir així la poesia, parlar-ne amb propòsits semblants, no exigeix eines peculiars, ni terminologies ad hoc, n’hi ha prou amb el llenguatge habitual,­ però «carregat d’una altra temperatura gràcies a la pressió –precisió i claredat– de la reflexió.» Unes pàgines abans, Iborra ja havia opinat amb contundència a propòsit del que anomena el «bon crític», el qual no parla de l’obra sinó de la «relació essencial entre ell i l’autor mitjançant l’obra» i que el condueix «no a un judici estètic, sinó moral». L’estupor, un llibre que té la Literatura com a protagonista, és ple de reflexions, lúcides i precises, sobre la lectura i les actituds crítiques. Però la referència a la poètica de l’autor de Sentimento del tempo em permet posar en relleu una actitud que Iborra, a pesar de les circumstàncies, mantingué al llarg de tota la seua vida. Ara que entre nosaltres ha reviscolat el debat sobre la crítica que tenim i la que ens caldria –de fet, és una moda que apareix i desapareix com si jugara amb els qui la segueixen o la rebutgen amb passió–, recordar l’obra d’Iborra, compromès com ningú amb una crítica militant, al servei d’una literatura tan feble i, alhora, lector insaciable i lúcid de Proust o Dostoievski, de Txèkhov o Rilke, de Hölderlin o Valéry, de Ramon Llull o Kafka, de Petrarca o Gaziel, hauria de ser consubstancial al sentit comú de tots els interessats per la literatura.