L’escriptura temptativa de Marina Garcés

Sí, ja sé que Ciutat Princesa no és cap novetat recent. Fa mesos que circula per llibreries, xarxes i diaris. Però els llibres, com ens obliguen a creure les lleis del mercat editorial, no exigeixen urgències. Més que pressa per llegir-los, solen demanar calma i alguns, si més no, sol·liciten també que de tant en tant els revisitem. Fa no res que he llegit aquest darrer llibre de Marina Garcés i, mentre ho feia, sentia que, per les virtuts notables que el caracteritzen, hauria de romandre ben viu llargament. Repassar més de vint anys de la història recent és ja un repte encomiable i més encara quan es fa des de la visió de qui ha viscut, dia a dia, la lluita dels moviments socials en favor d’unes ciutats més humanitzades i d’un món més just. Barcelona n’és la protagonista indiscutible, però carregada d’un poder simbòlic que facilita l’equiparació del lector amb la seua pròpia ciutat, València per exemple. O no és cert que durant anys els valencians hem aspirat també a ser «capital del món» tot jugant les cartes de la col·laboració amb els negocis globals del turisme? I que hem fet per mantenir la cultura lluny dels esquemes de la banalització en l’època de l’analfabetisme il·lustrat? Encara hi som o hem après bé la lliçó? Tot sembla indicar que, com suggeria Feliu Ventura en aquest mateix diari, a més dels canvis evidents que ja s’han produït, necessitem transformacions.

Entenc que els qui han viscut dia a dia la lluita contra el poder des dels moviments socials durant aquests anys que Garcés repassa tindran bones raons per a jutjar la seua presentació dels fets i l’evolució ideològica i estratègica del Nosaltres que l’autora hi fa servir explícitament o amb al·lusions ben lúcides. La qüestió, tanmateix, no es dirimeix a casa dels protagonistes dels moviments socials. Els qui visquérem la transició democràtica també en podem traure profit si no ens hem sentit condemnats a la triple via amb què l’autora ens classifica: «la integració (als nous valors, llenguatges i institucions), o la destrucció (droga, suïcidis, depressió) o la marginalització (vides alternatives, exilis interiors, anonimats)». Integrats ja en algunes de les institucions de la nova democràcia, als de la meua generació no ens era imprescindible protagonitzar las militància en moviments alternatius per a participar en l’estratègia d’«entrar i sortir» que Garcés descriu amb perspicàcia en les pàgines centrals. Viure a la perifèria de l’Estat, amb llengua pròpia i convençuts que un món més just i més lliure era possible, també ens ha donat peu a «acompanyar el vaivé de la vida, a fer possible aquest enllaç dinàmic entre avançar i retrocedir, aparèixer i desaparèixer, ser i no ser.» No tracte de reivindicar-me com a no-integrat, com supose que els passarà als qui comparteixen amb mi una biografia semblant. Tracte més aviat de posar el dit al forat: per a mi, Ciutat Princesa ha estat una mena de desinfectant, aquell que sol actuar quan et desplaces tan lluny de la teua mirada que acabes observant-te com si fores un altre. Recórrer els fets -des de l’històric desallotjament del cinema Princesa fins als d’octubre del 2017 a Barcelona-, familiaritzar-me amb alguns dels conceptes amb què l’autora els perfila i els descriu –no sé si és aquest l’ordre exacte-, ha estat decisiu per al desplaçament feliç de què parle. També els llibres, sovint, ens suggereixen «mirades perifèriques per fer visible l’invisible».

Però Ciutat Princesa no es redueix a la coneguda medicina fusteriana. La seua singularitat prové en essència de la manera com Marina Garcés concreta el projecte. Preferiria pensar que no ha estat una decisió prèvia a l’execució sinó que ambdues, dialècticament, han configurat el resultat final. Un procés que imagine reproduït en les anades i vingudes des del Jo-autora fins al Jo-narradora i al Nosaltres insistentment evocat, com si es tractara d’un principi metodològic irrenunciable, i minuciosament descrit. No dubte que és l’assaig el gènere en què s’inclou Ciutat Princesa ni que el seu contingut autobiogràfic –el del Jo i el del Nosaltres- juga molt a favor de la qualitat del conjunt. Als partidaris d’un assaig pur, que només treballa amb conceptes, allunyat de qualsevol sospita de subjectivitat i d’emocions, els aniria bé endinsar-s’hi ni que fóra per experimentar la seua força comunicativa, la que l’autora encerta a definir com a «existencial». A Jordi Gràcia li he llegit, a propòsit d’aquest mateixes pàgines, que «la calidad literaria de su autenticidad confesional hace a ratos turbadora la lectura del libro.» Té raó, sens dubte. Però aquesta qualitat sobrepassa els efectes torbadors i s’inscriu en una voluntat de fer que concep l’escriptura com una altra manera d’«entrar i sortir»: «Contra les convencions literàries modernes, que oposen el jo al nosaltres, hi ha una escriptura que fa tot el contrari: els trena i els relliga sense confondre’ls.» Resseguir les referències a l’escriptura que apareixen una vegada i una altra, lligades amb la narració dels fets, i observar que tot respon a una mena de declaració de principis o, si voleu, de poètica del pensar, és imprescindible per avaluar com cal un «assaig de pensament que –ho diu l’autora- he escrit sense guió previ i de manera creuada en català i en castellà.» M’he detingut especialment en un moment en què Garcés, de la mà d’Ingeborg Bachmann i en una precisió més de l’«escriptura temptativa» que practica, «temptativa que no busca conclusions sinó relacions», es trau de damunt la por a quedar-se sense paraules davant d’una esfera pública que ha reduït el llenguatge a consignes. Qui no ha experimentat sensacions semblants? No vivim moments precisament feliços. El desencís fa temps que ens menja l’esperança. El silenci, tanmateix, no és cap derrota sinó el trànsit cap a un pensament més honest, o el que Garcés anomena «la paraula veritable».

Un llibre, doncs, especialment valuós, amb independència de generacions i de graus de militància, per als qui confien en una humanitat molt més humana. Al capdavall, llegir és, com Garcés diu de nàixer, «un desplaçament irreversible», implica «sortir dels espais coneguts, posar-se al marge i alterar el punt de vista, sortir per tornar a entrar». Ciutat Princesa ens il·lumina. Anna Karènina feia servir una llanterna, un fanalet com diu la traducció catalana d’Andreu Nin, per llegir al tren de Sant Petersburg una novel·la anglesa. Alguns llibres són també llanternes que ens descobreixen les parts menys visibles del món i de nosaltres mateixos.

Sí, ja sé que Ciutat Princesa no és cap novetat recent. Fa mesos que circula per llibreries, xarxes i diaris. Però els llibres, com ens obliguen a creure les lleis del mercat editorial, no exigeixen urgències. Més que pressa per llegir-los, solen demanar calma i alguns, si més no, sol·liciten també que de tant en tant els revisitem. Fa no res que he llegit aquest darrer llibre de Marina Garcés i, mentre ho feia, sentia que, per les virtuts notables que el caracteritzen, hauria de romandre ben viu llargament. Repassar més de vint anys de la història recent és ja un repte encomiable i més encara quan es fa des de la visió de qui ha viscut, dia a dia, la lluita dels moviments socials en favor d’unes ciutats més humanitzades i d’un món més just. Barcelona n’és la protagonista indiscutible, però carregada d’un poder simbòlic que facilita l’equiparació del lector amb la seua pròpia ciutat, València per exemple. O no és cert que durant anys els valencians hem aspirat també a ser «capital del món» tot jugant les cartes de la col·laboració amb els negocis globals del turisme? I que hem fet per mantenir la cultura lluny dels esquemes de la banalització en l’època de l’analfabetisme il·lustrat? Encara hi som o hem après bé la lliçó? Tot sembla indicar que, com suggeria Feliu Ventura en aquest mateix diari, a més dels canvis evidents que ja s’han produït, necessitem transformacions.

Entenc que els qui han viscut dia a dia la lluita contra el poder des dels moviments socials durant aquests anys que Garcés repassa tindran bones raons per a jutjar la seua presentació dels fets i l’evolució ideològica i estratègica del Nosaltres que l’autora hi fa servir explícitament o amb al·lusions ben lúcides. La qüestió, tanmateix, no es dirimeix a casa dels protagonistes dels moviments socials. Els qui visquérem la transició democràtica també en podem traure profit si no ens hem sentit condemnats a la triple via amb què l’autora ens classifica: «la integració (als nous valors, llenguatges i institucions), o la destrucció (droga, suïcidis, depressió) o la marginalització (vides alternatives, exilis interiors, anonimats)». Integrats ja en algunes de les institucions de la nova democràcia, als de la meua generació no ens era imprescindible protagonitzar las militància en moviments alternatius per a participar en l’estratègia d’«entrar i sortir» que Garcés descriu amb perspicàcia en les pàgines centrals. Viure a la perifèria de l’Estat, amb llengua pròpia i convençuts que un món més just i més lliure era possible, també ens ha donat peu a «acompanyar el vaivé de la vida, a fer possible aquest enllaç dinàmic entre avançar i retrocedir, aparèixer i desaparèixer, ser i no ser.» No tracte de reivindicar-me com a no-integrat, com supose que els passarà als qui comparteixen amb mi una biografia semblant. Tracte més aviat de posar el dit al forat: per a mi, Ciutat Princesa ha estat una mena de desinfectant, aquell que sol actuar quan et desplaces tan lluny de la teua mirada que acabes observant-te com si fores un altre. Recórrer els fets -des de l’històric desallotjament del cinema Princesa fins als d’octubre del 2017 a Barcelona-, familiaritzar-me amb alguns dels conceptes amb què l’autora els perfila i els descriu –no sé si és aquest l’ordre exacte-, ha estat decisiu per al desplaçament feliç de què parle. També els llibres, sovint, ens suggereixen «mirades perifèriques per fer visible l’invisible».