Un nou llibre d’Irene Solà: 'Canto jo i la muntanya balla'

En poc temps, aquesta jove artista i escriptora s’ha convertit en un valor indiscutible. Tres llibres, un de poemes (Bèstia, Galerada, 2012) i dues novel·les (Els dics, L’altra editorial, 2018; Canto jo i la muntanya balla, Anagrama, 2019), premiats i celebrats per crítics i lectors, avalen una entrada de cavall sicilià en la cultura catalana. En veritat, i amb independència de la joventut de l’autora, són tres obres d’un atractiu inusual. He passat setmanes amb ells i n’he gaudit d’allò més. Si en el cas dels poemes m’he sentit atret per un exercici poètic que posa la intensitat i el dir breu al servei d’un univers literari que ni renuncia al més quotidià ni a les idees (“Em van arrencar com una ceba/ em van posar nom/ i em van foradar les orelles”, com llegim a Bèstia), la lectura de les dues novel·les m’ha servit per convèncer-me que la força motriu de l’escriptora de Malla (Osona) és la voluntat d’esbrinar el poder de les paraules i de traure’n profit artístic (“Maleïdes paraules com voltors que encerclen i donen voltes al que vols dir sense dir-ho”, com diu Ada a Els dics). El quotidià es concreta ara en la vida rural, en pobles allunyats de la civilització, i l’exercici en una manera de contar que és un bon exemple del desig d’investigar el poder del llenguatge. En aquest sentit els tres llibres són etapes d’un procés de recerca artística que, tot barrejant assumptes oposats en aparença (ruralitat, d’una banda, i experimentació estètica, de l’altra), ha donat fruits narratius que són el preludi d’una obra narrativa amb cara i ulls.

Són evidents els fils que lliguen les tres publicacions, que no es limiten al més general, sinó que afecten també a ingredients concrets que s’hi repeteixen i que donen fe del camí recorregut. L’opció pels fragments n’és el més significatiu, que es tradueix en una manera de contar no expositiva, sinó farcida de buits que si bé poden destorbar el procés de lectura de certs lectors, inhàbils o malfeiners, disparen l’interès d’uns altres que gaudeixen quan se’ls exigeix implicar-s’hi, és a dir, aturar-se a pensar i, si cal, retrocedir de tant en tant a mesura que reben la informació pertinent per tal de restituir-la al lloc que li correspon. Els fragments imiten millor la vida. Quan parlem o contem històries, també quan pensem, ho fem de manera fragmentària. Totes les veus que narren les parts successives de Canto jo i la muntanya balla, ho fan així també. I això —convé tenir-ho ben present— ho ha decidit qui governa el conjunt. El lector ha de saber que tot s’ha disposat per a un significat final. És cert que can Matavaques i, més en concret, l’accident que pateix Hil·lari pot considerar-se la dada central de la trama, que ens desperta l’atenció i ens manté a l’aguait d’explicacions que ens arriben en dosis administrades amb molta perícia. Però siga com siga és una trama petita que de vegades quasi s’oblida perquè les parts també permeten la pluralitat dels punts de vista, és a dir, la introducció de mirades plurals sobre uns mateixos fets o sobre parcel·les que arrodoneixen una mateixa història. Breu: no és la trama el nucli de la nova novel·la d’Irene Solà, sinó el retrat d’un món, geogràficament delimitat, entre Camprodon i Prats de Molló, que l’autora regira en cada pàgina del llibre aprofitant els ulls dels personatges a qui de manera interessada cedeix la veu durant el temps limitat de cada peça o capítol del llibre, organitzats en quatre parts.

La diversitat dels punts de vista és l’eina decisiva en aquesta recerca del poder del llenguatge per descobrir i descriure la complexitat de la realitat. Solà, en un esforç narratiu atrevit, i admirable pels resultats obtinguts, cedeix la veu a la mateixa natura, als núvols, per exemple, en el capítol que enceta la novel·la, que narren en primera persona la tempesta que desencadenen i l’instant precís en què deixen caure un segon llamp que acabarà amb la vida d’en Domènec. Uns núvols que, a més, gaudeixen d’una omnisciència que ens és una mica estranya: saben qui és aquest personatge, d’on ve, quina és la seua situació familiar, i que havia vingut a aquest voral de la muntanya on deixen caure aigua, trons i llamps, a “provar versos”, i comprovar-ne el gust i el so perquè “quan hom està sol no fa falta dir versos en veu baixa”. I que, a més, són capaços, quan la tempesta escampa, de reflexionar sobre la seua pròpia conducta: “Aleshores ens vam replegar. Extenuats. I ens vam mirar l’obra feta. Les fulles i les branques gotejaven, i nosaltres vam anar, vacus i laxos, cap a una altra banda”. Més endavant seran les trompetes de la mort —els bolets que en Domènech havia recollit minuts abans que el llamp li foradara el cap— les encarregades de la narració que, com en el cas del núvols, també compta amb la capacitat de la consciència que els permet la reflexió: “No hi ha pena si no hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és memòria i saber i vida. No hi ha dolor si est un bolet!”. Més tard serà la veu d’un cabirol, la de les plaques tectòniques, la d’una gosa, la d’un ós... Veus no humanes que no hi són debades, sinó al servei de la significació que a poc a poc, al ritme del que conten els actors que prenen la paraula, s’arrodoneix a la fi quan ajustem totes les peces i contemplem el dibuix definitiu. N’hi ha també d’humanes, que contribueixen en més gran mesura a concretar la història i a augmentar la descripció i la reflexió sobre la muntanya. Sens dubte, aquest darrer és l’assumpte que més importa, el que tot ho relaciona. Si els núvols no s’immuten per la mort d’en Domènec, si els llamps “van on volen” i “es fiquen on volen”, quan l’ós pren la paraula no s’està de reivindicar el que creu que és seu: “El vilatge era nostre abans no fos vilatge [...] Reconquerim el vilatge com reconquerirem la muntanya, arribada l’hora”. I al seu torn, les plaques tectòniques exclamen amb rotunditat: “Com vau morir, mentre nosaltres ens enlairàvem. Amunt”. Aquesta violència descontrolada sembla encara més violenta quan s’expressa des d’una primera persona, la de l’ós o la de les plaques tectòniques, que són com una amenaça. La formulació no personalitzada de la mateixa amenaça em sembla molt més amable. Pense en Pla i en la seua “teoria de la propina”: la natura és un animal enorme que ignora l’home per bé que de tant en tant, quan coincideix amb les nostres necessitats, ens done alguna propina. Potser alguna de les veus humanes de Canto jo i la muntanya balla aporta matisos d’una visió idíl·lica de la vida rural. Hi ha moments específics en què ho sembla com ara quan l’agutzil rememora les festes del poble i conclou: “A mi que no em treguin de les meves muntanyes”, però no és ni molt menys la visió única. Ja s’encarrega una altra veu humana de posar cada idea al seu lloc: “Les passions aquí dalt també són més crues. Més despullades. Més autèntiques”. Però aquestes declaracions manifestes sobre les relacions de l’home amb la natura, o sobre la contraposició ciutat-camp no tenen transcendència al costat de la pintura que Solà ens fa de les situacions diverses que viuen els personatges de la novel·la.

“És ben tràgica la vida aquí dalt”, diu el jo narrador d’una de les parts. D’aquesta tragèdia, viscuda més intensament per l’home que viu a la vora de la natura, de llegendes, bruixes i creences màgiques, enganxat al records dels qui per aquests camins fugien del terror feixista, la prosa d’Irene Solà, una escriptora que té el do de la llengua, en fa un retrat esplèndid. Més d’una vegada m’he detingut a admirar descripcions precises, farcides d’imatges sorprenents com ara quan les cases són estrelles d’una constel·lació i els pobles com la llet de la via Làctia (a Bèstia, també les constel·lacions perfeien la visió d’unes pigues com estrelles) o quan, en parlar de les trampes que ens para la memòria, els records i els oblits són pomes boniques de la safata o castanyes bordes. Potser sense aquest llenguatge d’un lirisme contingut però enlluernador la muntanya d’Irene Solà perdria el seu què. En llegir-la tothom podrà sentir “el xiulet prim que fa el món, al fons de totes les orelles...”.

En poc temps, aquesta jove artista i escriptora s’ha convertit en un valor indiscutible. Tres llibres, un de poemes (Bèstia, Galerada, 2012) i dues novel·les (Els dics, L’altra editorial, 2018; Canto jo i la muntanya balla, Anagrama, 2019), premiats i celebrats per crítics i lectors, avalen una entrada de cavall sicilià en la cultura catalana. En veritat, i amb independència de la joventut de l’autora, són tres obres d’un atractiu inusual. He passat setmanes amb ells i n’he gaudit d’allò més. Si en el cas dels poemes m’he sentit atret per un exercici poètic que posa la intensitat i el dir breu al servei d’un univers literari que ni renuncia al més quotidià ni a les idees (“Em van arrencar com una ceba/ em van posar nom/ i em van foradar les orelles”, com llegim a Bèstia), la lectura de les dues novel·les m’ha servit per convèncer-me que la força motriu de l’escriptora de Malla (Osona) és la voluntat d’esbrinar el poder de les paraules i de traure’n profit artístic (“Maleïdes paraules com voltors que encerclen i donen voltes al que vols dir sense dir-ho”, com diu Ada a Els dics). El quotidià es concreta ara en la vida rural, en pobles allunyats de la civilització, i l’exercici en una manera de contar que és un bon exemple del desig d’investigar el poder del llenguatge. En aquest sentit els tres llibres són etapes d’un procés de recerca artística que, tot barrejant assumptes oposats en aparença (ruralitat, d’una banda, i experimentació estètica, de l’altra), ha donat fruits narratius que són el preludi d’una obra narrativa amb cara i ulls.