Marguerite Duras: París, Trouville, el soroll de les gavines

A Marguerite Duras no li calien argúcies per entrelligar vida pròpia i literatura. La fusió entre els fets viscuts i la paraula escrita s’hi ha produït a graus tan alts de passió que és inútil, impropi fins i tot, intentar destriar-los. Llegir La vida material (1987), recentment traduïda per David Ilig i publicada per Club editor, és observar ben a prop, el tapís d’anècdotes, paraules i principis literaris que l’escriptora va teixir sense descans fins a la seua mort (1996). El lector, ja des de la petita nota introductòria, sap que està davant d’un llibre peculiar, si més no per la seua gènesi. Tots els textos que el conformen foren inicialment “dits” en successives sessions al seu amic cineasta Jérôme Beaujour. Posteriorment, a partir de las gravacions corresponents, fou l’hora del treball de correcció, escurçament i ordenació, per encabir-los dins l’estructura habitual d’un llibre. I això quasi com un mal menor atès que si es va decidir a publicar-lo, fou perquè “cap forma llibresca prevista o en curs no hauria pogut contenir l’escriptura flotant de La vida material, aquestes anades i vingudes entre jo i jo, entre vosaltres i jo en aquests temps que compartim.” De fet, ja publicat no dubtava a qualificar-lo com un no-llibre. Però si va nàixer amb el desig de deixar-se dur per “la gran autopista, el carrer ample de la paraula”, no fou amb la intenció de cercar nous territoris sinó com a nou mitjà de practicar els camins “entre jo i jo” i amb el propòsit de mantenir viu un dels principis bàsics del seu treball: evitar sempre la “nafra” del “pensament totalitari”, que vol ser definitiu. Els fragments successius, breus però no sempre curts, farcits de suggeriments, de veritats simplement esbossades, de punts de vista, així ho demostren.

És la vida, doncs, de l’autora la matèria d’aquest llibre singular, és a dir, la seua literatura, perquè les anades i vingudes són també cap als llibres, ja publicats o a punt de publicar-se, i des d’aquests a la reflexió o al comentari sobre com i per què van nàixer, a vegades com a meres al·lusions o referències vagues que poden desconcertar els lectors, però unes altres amb tota mena de detalls i amb justificacions teòriques que defineixen el seu univers literari i que ací no perden mai la forma essencialment literària, d’una bellesa única, que caracteritza l’estil Duras: “La meua vida és una pel·lícula doblada, mal muntada, mal interpretada, mal ajustada, un error en definitiva.” Hi ha moments de confessió explícita, de balanç del viscut, fins i tot de reconeixement dels errors: “Ja és tard, a la vida, quan treus certes lliçons del que has viscut”. Però no cal que ens hi aturem en excés: llegint-la sempre som al cor de la literatura. I sospite que potser en aquest llibre Duras és més Duras que mai.

Ho diu ben clar la informació editorial de la contraportada: “Per a molts dels seus lectors, La vida material és un breviari. O un evangeli.” Què hi fa, doncs, un nouvingut? Com desenvolupar-se, per exemple, davant d’un text com ara “L’home que talla l’aigua”? Sense un cert coneixement de l’afer Villemin (1985), que a hores d’ara encara ocupa espais dels mitjans francesos, perdrà una bona part del seu significat. Conèixer la història d’aquell crim, però sobretot, conèixer l’article, “Sublime, forcément sublime, Christine V.” que Duras publicà a Libération (17-VII-1985) a propòsit d’aquest fait divers, que encara deu estudiar-se a les facultats de periodisme, dóna claus que el lector actual no posseeix necessàriament. La protagonista d’aquest fet divers de La vida material, davant de l’adversitat i sense cap mena de protesta acaba suïcidant-se a les vies del TGV amb el seu marit i les seues dues criatures,. Tot seguit, Duras estableix un paral·lelisme amb Christine Villemin. Els lectors del 1987 no necessitarien cap altra informació per copsar la maniobra de la narradora. Els d’ara, potser sí. En l’article de Libération, quan el petit Georges encara era desaparegut, Duras s’atreví a declarar-se convençuda que la mare havia assassinat el seu fill: “Des que he vist la casa -escriu Duras- he cridat que el crim ha existit, el crec.” El paral·lelisme rep així tota la seua significació: “Si aquesta dona s’hagués explicat. La Christine Villemin, que és incapaç de dir dues frases seguides, m’apassiona perquè té el que també tenia aquella dona: una violència insondable. Hi ha un comportament instintiu que es pot intentar explorar, que es pot tornar al silenci. Tornar al silenci un comportament masculí és molt més difícil, molt més fals, perquè els homes no són el silenci. En els temps antics, en els temps remots, des de fa mil·lennis, el silenci són les dones. De manera que la literatura són les dones. Tant si parla d’elles com si la fan, són elles.” I Christine no era culpable. Duras no deixà mai de teixir el seu tapís, tampoc quan practicà el periodisme que no considerava mai literari si no s’exercia amb passió. Una “passió” que en el cas Villemin alçà una polèmica que encara perdura. He llegit en la biografia de Laure Adler (Marguerite Duras, Gallimard, 1998) que l’escriptora confessà l’error del seu article, resultat “d’un emportement d’écriture, d’un excès d’écriture eu égard à l’acte les plus excessif de l’homme: tuer”.

Més enllà de “L’home que talla l’aigua”, aquest llibre és ple de moments en què el coneixement de la trajectòria de l’autora multiplica el significat dels textos de què consta. Però em sembla que això no és cap handicap. Ben al contrari. Si som davant d’un breviari o evangeli, més raons tindrem per aprofitar-nos-en: amb la lectura de La vida perdurable entrem a la casa de Duras per la porta gran. Més que a fugir-ne, els buits que els lectors hi puguen trobar inciten a endinsar-s’hi, a regirar-ne els nuclis temàtics, els llocs comuns dels llibres i de la vida l’autora: la lluita contra l’alcoholisme, la sexualitat, la dona, la reflexió sobre la literatura, la veritat, el silenci, la soledat, la ciutat (París) i la mar (Trouville)... I per damunt de tot la seua escriptura, que tan bé conviu, perquè els explota sàviament, amb els silencis i la calma. Duras necessitava escurçar les paraules dites a Jérôme Beaujour, alleugerir-les, calmar-les, abans que formaren part del llibre. És això exactament el que hi trobem. Aturar-se en alguns d’aquests petis capítols, llegir-los fins i tot en veu alta per a retorna-los a la seua naturalesa inicial –de fet, n’hi ha hagut interessants experiències teatrals que ens han mostrat el camí- dóna compte de la força poètica d’una de les proses més atractives de la literatura europea del segle XX. En veu alta o en silenci, aquests textos de La vida material, no poden deixar ningú insatisfet. Alguns són petites meravelles. “La casa”, per exemple, que és la casa de Duras i també la dels seus lectors, on la “materialitat” del títol del llibre se’ns fa més present. No debades fou el seu candidat preferit per donar títol al llibre. Tant se val, la vida material i la dona són quasi una igualtat en l’ideari de Duras. Confesse, tanmateix, que preferisc “Els miradors de Poissy”. L’he llegit en veu alta i he cregut veure Marguerit D. que m’escoltava. Al poc temps, ja m’havia “submergit en el mateix paisatge”. És cert: “les gavines fan menys soroll a la ciutat que per sobre l’aigua”.

A Marguerite Duras no li calien argúcies per entrelligar vida pròpia i literatura. La fusió entre els fets viscuts i la paraula escrita s’hi ha produït a graus tan alts de passió que és inútil, impropi fins i tot, intentar destriar-los. Llegir La vida material (1987), recentment traduïda per David Ilig i publicada per Club editor, és observar ben a prop, el tapís d’anècdotes, paraules i principis literaris que l’escriptora va teixir sense descans fins a la seua mort (1996). El lector, ja des de la petita nota introductòria, sap que està davant d’un llibre peculiar, si més no per la seua gènesi. Tots els textos que el conformen foren inicialment “dits” en successives sessions al seu amic cineasta Jérôme Beaujour. Posteriorment, a partir de las gravacions corresponents, fou l’hora del treball de correcció, escurçament i ordenació, per encabir-los dins l’estructura habitual d’un llibre. I això quasi com un mal menor atès que si es va decidir a publicar-lo, fou perquè “cap forma llibresca prevista o en curs no hauria pogut contenir l’escriptura flotant de La vida material, aquestes anades i vingudes entre jo i jo, entre vosaltres i jo en aquests temps que compartim.” De fet, ja publicat no dubtava a qualificar-lo com un no-llibre. Però si va nàixer amb el desig de deixar-se dur per “la gran autopista, el carrer ample de la paraula”, no fou amb la intenció de cercar nous territoris sinó com a nou mitjà de practicar els camins “entre jo i jo” i amb el propòsit de mantenir viu un dels principis bàsics del seu treball: evitar sempre la “nafra” del “pensament totalitari”, que vol ser definitiu. Els fragments successius, breus però no sempre curts, farcits de suggeriments, de veritats simplement esbossades, de punts de vista, així ho demostren.