Per a una lectura de 'Vertical', de Teresa Pascual

No sorprendrà que comence aquestes notes sobre el darrer llibre de Teresa Pascual (Vertical, Eds 62, 2019, Premi Ausiàs March de Gandia) amb unes línies d’Ingeborg Bachmann. Pertanyen a la selecció dels seus escrits crítics que Pre-Textos publicà fa uns anys (Literatura como Utopía, 2012): «La huella de un poema es una huella de la lengua, atraviesa la lengua, es un hilado de palabras, frases, pausas. O si se pronuncia: un hilado de palabras, frases, pausas; y si se recita: tónico, átono». És sabut que Pascual, amb Karin Schepers, va traduir ja fa un grapat d’anys la poesia completa de Bachmann, que si encara en Vertical apareix de manera explícita, també els lectors fem per retrobar-la on certs indicis ens en faciliten el reconeixement. Quant a mi, no em torbaria comprovar que hi he vist més de la poeta de Klagenfurt del que la de Gandia hi ha posat conscientment. El cas és que el «hilado» d’aquella i els «fils» d’aquesta s’assemblen: responen a una mateixa concepció de l’art que la premiada amb l’Ausiàs March perfila actualitzant les possibilitats d’un símbol amb una llarga i fructífera tradició. Uns versos de Chantal Maillard, que obrin la part inicial, ajuden a concretar-ne la riquesa significativa: «Partir es dar pasos/ fuera de la habitación con el hilo. El mismo hilo», que pertanyen a més al llibre Hilos (Tusquets, 2007).

A Maillard l’acompanya San Juan de la Cruz i Eduard Sanahuja Yll, que hi afegeixen encara més riquesa semàntica, i ho fan en una direcció sense la qual la poesia —i no només la de Teresa Pascual— perdria el seu sentit, ja que el fil ens porta alhora al camí de recerca d’una veritat que ha de donar compte d’un mateix, sempre en relació al món, captiu de l’oblit i el record, amb l’ajuda «del rastre que ha deixat entre les roques el pas del temps». Amb els fils teixim els dies, perquè els fils són les paraules que en donen compte i que també ens serveixen per desteixir-los, no amb l’afany de destrucció que comporta l’oblit, sinó com una acció necessària per descobrir-nos allunyats del costum, dels tòpics gastats que ens amaguen els «detalls omesos de la vida». Si estires d’un fil del teixit hi ha «un nou desordre». Qui s’atreviria a negar-ho? Pascual no hi deixa mai aquest treball permanent de filar i desfilar, d’anar i tornar, de fer i desfer, d’ordenar i desordenar, sempre en cerca d’una veritat que és el resultat, tot fent servir un concepte de Mireia Sallarés, de la «vida viscuda»: no som allò que ens passa sinó allò que fem amb el que ens passa. Certament: no hi ha prou amb suportar la vida, ens cal construir-la. És d’això mateix del que Vertical parla substancialment. No debades els fils es rebel·len contra l’estructura austera —tres parts precedides d’un petit proemi i tancades amb un epíleg que ens dóna senyals del camí recorregut i compte del tot— amb què l’autora ens presenta el llibre, no es limiten a la part primera a la qual han donat nom i reapareixen en les pàgines següents sota formes diverses i, en la mesura que ens guien, fan per trobar llocs comuns que donen compte de la diversitat. D’una banda, la perseverança en regirar fets biogràfics: «Deixem l’empremta entre els fils de la vida/ i des de lluny interpretem els nusos/ on s’han lligat els punts per a comprendre/ de quines mans hem adquirit els deutes». La memòria ens porta a llocs, a objectes, a persones d’un passat on els fils de la paraula arriben i estiren, elaboren les teles dels records i reprenen o descobreixen camins on retrobar-se: la casa familiar, senyals que permeten retrobaments inesperats, la mare, el braser que «encara hui és un record que importa», el timbre al qual ja no respon ningú i que «es deté/ desert, brusc i real en el saló/ sobre el tapet gastat de la tauleta». D’una altra banda, i en relació estreta amb la primera, el clam del jo, que si bé s’expressa de manera més puntual, reclama amb força l’afer de «la identitat, la rosa/ que no desfulla l’home,/ rebel·lió del jo/ en l’epokhé dels canvis». Al capdavall, els fils de Pascual i de Maillard, són també camins de reconstrucció d’un jo fragmentat que en Vertical apareix amb la imatge del «vestit a pedaços». Seguint els fils, els camins, que et porten als altres, surts de tu mateix i, en tornar-hi, et reconstrueixes.  Però ni el jo ni la identitat ni la memòria o l’oblit no hi apareixen com a problemes teòrics ni recoberts d’elucubracions entenimentades o de visions espirituals elevades. Ben al  contrari: hi ha un ús permanent de la materialitat del discurs poètic, del seu lligam amb el món, d’una dependència, no de les idees sinó de les sensacions i de la mateixa corporeïtat de la paraula. En el mateix poema que acabe de citar, tan breu com eficaç, l’autora frena el vol conceptual excessiu de la primera estrofa i de la segona amb una altra que tanca la composició i el fa descansar sobre elements arran de terra: «El gesmil guarda olors/ que han sostingut la casa,/ no han redimit les pèrdues/ -tenacitat d’aromes». I els lectors n’eixim guanyant perquè, a més de recrear-nos en concepcions que limiten l’ésser a feixos concrets de sensacions, podem copsar la magnitud de la tensió que es genera entre la idea i el món de cada dia, com també la perícia per resoldre-la amb tanta senzillesa i pulcritud.

Bachmann, Maillard, i ara, a punt d’entrar en la darrera part, Zambrano: «porque el entonces sigue siendo todavía», on trobem la clau del títol del llibre («Un rellotge, la pauta vertical/ al centre en punt dels tinglados del port. A qui aniran destinades les hores? ») i ens reafirmem en la convicció que Vertical respon a una poètica que no separa la reflexió de la materialitat que la genera, que no accedeix al més universal sense el recurs obligat al més concret. Com si no hem d’entendre l’aparició al bell mig del discurs essencialment poètic de la confrontació entre ciutats que donen l’esquena a la mar i les que obrin «alberedes que donen als llindars/ perseguits de les dunes, als secrets/oberts a les espigues del borró»? He d’insistir en el fet que les parts en què el conjunt se’ns presenta no marquen fronteres semàntiques. Si abans he citat les aromes del gesmil, ara hi podria adduir el palangre o els cèrcols del salabre, les barques de bou o el fil de sirga, els mots i els objectes que designen, situats en un lloc i un espai precís del temps viscut que fa possible la memòria, «el entonces» que «sigue siendo todavía». O, ja en l’epíleg, on se’ns porta de la mà per recórrer els fils amb què s’han teixit els poemes —i la tela o el tapís final, o «un vestit a pedaços», fragmentat i recompost—, la mateixa tibantor expressada quasi teòricament quan s’hi oposa la veritat i la bellesa a «la llet, la son, les brases/ el pa, el moll de carbó, les injustícies», les grans qüestions en contraposició a «les veritats» que «es paraven a taula». Crec que no solament és un fet de memòria, sinó un principi vàlid per arribar al moll de l’obra de Teresa Pascual que, en aquest cas si més no, «amb tots els noms que s’han tornat estranys» ha volgut calibrar «l’últim fons de l’absència».

La poesia, com la literatura en general, sol aprofitar les oposicions per generar més riquesa semàntica. I als lectors ens agrada traure’n profit perquè, en contra de l’opinió dels qui només la reconeixen en les expressions categòriques, solen ser llocs de certesa interpretativa. «Lo que está entre paréntesis también se lee», diu Bachmann en el text referit al principi d’aquestes notes. Ho diu a propòsit d’una altra tensió: la que confronta llengua i contingut, preocupacions formals i significats. Les seues indicacions no tenen pèrdua. Ens parla d’algú que davant d’un poema va concloure que li resultava enigmàtic i es va submergir en reflexions profundes. Tot seguit, rebla el clau: «No era enigmático; en realidad no hay nada enigmático a excepción de la lengua, posiblemente, que no nos da indicio de sí misma». La llengua de Vertical ens transmet senyals constants de la seua existència i no és gens difícil trobar-hi exemples del criteri amb què l’escriptora austríaca resol la contraposició: «el poema es indisoluble y ni el aguafuerte puede destruirlo».

No sorprendrà que comence aquestes notes sobre el darrer llibre de Teresa Pascual (Vertical, Eds 62, 2019, Premi Ausiàs March de Gandia) amb unes línies d’Ingeborg Bachmann. Pertanyen a la selecció dels seus escrits crítics que Pre-Textos publicà fa uns anys (Literatura como Utopía, 2012): «La huella de un poema es una huella de la lengua, atraviesa la lengua, es un hilado de palabras, frases, pausas. O si se pronuncia: un hilado de palabras, frases, pausas; y si se recita: tónico, átono». És sabut que Pascual, amb Karin Schepers, va traduir ja fa un grapat d’anys la poesia completa de Bachmann, que si encara en Vertical apareix de manera explícita, també els lectors fem per retrobar-la on certs indicis ens en faciliten el reconeixement. Quant a mi, no em torbaria comprovar que hi he vist més de la poeta de Klagenfurt del que la de Gandia hi ha posat conscientment. El cas és que el «hilado» d’aquella i els «fils» d’aquesta s’assemblen: responen a una mateixa concepció de l’art que la premiada amb l’Ausiàs March perfila actualitzant les possibilitats d’un símbol amb una llarga i fructífera tradició. Uns versos de Chantal Maillard, que obrin la part inicial, ajuden a concretar-ne la riquesa significativa: «Partir es dar pasos/ fuera de la habitación con el hilo. El mismo hilo», que pertanyen a més al llibre Hilos (Tusquets, 2007).