Josep Sorribes. Professor d´Economia Regional i Urbana en la Universitat de València. Cap de Gabinet de l' Alcaldia de l´Ajuntament de València (1983-1988). El seu darrer llibre : 'Valencia 1940-2014: Construcción y destrucción de la ciudad' (PUV, 2015).
En defensa del Pamet
Aquesta setmana i la que ve parlaré de temes “metodològics”. Avui de la (necessària) planificació i la pròxima setmana d’organització i recursos humans. Des de la , tan desitjada per molts, victòria electoral de l´esquerra ( ja ha trigat , ja), l´oxigen omplí els carrers. Els més majors haviem sobreviscut als 24 anys del regnat de Rita Barberá i ens guanyarem a pols la categorització de bitxos anaerobis, aquells que poden sobreviure en absència d´oxigen. El més joves sols havien conegut a Rita Barberà i estaven- una part important al menys - farts del règim d´opacitat, negocis turbulents, manca absoluta de diàleg, populisme, realitat virtual , ínfules de grandeur i altres frivolitats. Jubilats, madurets i joves aconseguirem - amb raons vàries- lliurar-nos de tanta caspa el passat 25 de Maig . S´obria un nou període amb moltes esperances ,tot i que alguns no podíem lliurar- nos d´una certa dosi d´escepticisme. La dreta sempre torna, sempre massa prompte, i no està el forn per a més primaveres curtes.
En els 100 dies que han passat des de tan venturosa data han canviat, i molt , usos i costums i han proliferat actes i decisions simbòliques així com anuncis de mesures sobre les quals es pot estar d´acord o no. Sentir de nou parlar en valencià als meus governants; veure els intents de “calmar” el tràfic i reduir-lo en el centre històric ( jo seria més radical); comprovar la voluntat de posar en valor el Mercat Central i el seu entorn; donar per morta i ben morta l´estúpida prolongació de Blasco Ibáñez; convocar un concurs d´idees per a El Cabanyal (massa reduït l’ àmbit d´intervenció?); substituir en el Port al prepotent Aznar per Aurelio Martínez i altres coses per l´estil han estat per mi motiu d´alegria i satisfacció.
Prou més dubtes tinc amb algunes iniciatives que ni em semblen estratègiques ni escaients. Allò de les mascotes al bus, la prohibició (no es podria haver esperat a Nadal de 2016?) d´animals al circ , els canvis de noms de carrers (ja s´ha fet feina , hi hauria prou en unes quantes i no hi ha cap urgència) i alguns altres acudits, no semblen ajudar a una imatge seriosa del nou govern local. Això, al menys, em sembla a mi.
De tota manera, amb molta diferència, no són els encerts o les errades (tots suposats o suposades) el que més em preocupa. Ja han passat tres mesos i crec que hi ha una certa sensació d´improvisació, de veure quin és el pròxim anunci. I per raons d´aclariment tant intern com extern pense que no estaria de més practicar un mica l´art de la planificació. Ja fa 30 anys hi havia un ferramenta potencialment potent: El Pla d´Actuació Municipal o PAM. S´identificaven els programes , subprogrames i actuacions, es feia el calendari per als quatre anys, s´avaluaven els recursos humans i financers que es pensaven dedicar, s´estudiaven indicadors de gestió per veure el resultat...El PAM permetia a la gent saber què és el que l´Ajuntament volia fer, permetia fer el pressupost per programes, obligava a la coherència de l´organigrama ( a quin cap de servei cal demanar comptes?) i, a més , facilitava l´elaboració dels pressupostos anuals. Per suposat, es podia posar a discussió abans d´aprovar-ho i servia per a la rendició de comptes.
El PAM recollia tota l´activitat de l´Ajuntament per la qual cosa era una mica enfarfegador. A més, la imputació de recursos (de personal, ordinaris i d´inversió) era complexa. Per això , el que propose a l´actual govern local no és que facen en temps record un PAM. Però si que poden (i jo crec que deuen) fer un PAMET, que no és un diminutiu del pam valencià sinó un petit llistat del que puguen ser les principals prioritats, acompanyades d´una periodificació aproximada i de l´especificació relativa a si son actuacions que l´Ajuntament pot fer autònomament o cal comptar amb l´Estat, la Generalitat , la Diputació, els municipis de l´entorn ...
Parle de prioritats i, per tant , no pot ser un document exhaustiu sinó selectiu, estratègic. Evidentment hi haurà coses que es quedaran fora i això no vol dir que no es gestionen ,però no totes les actuacions municipals tenen la mateixa rellevància i com diu un proverbi oriental no hi ha major injustícia que tractar com iguals als desiguals
Si disposarem d´un PAMET en un temps prudencial (posem el 30 de Novembre?) crec que guanyaríem tots en claredat i no es donaria massa marge a la improvisació. No seré jo qui diga ara i aquí quines deuen ser les prioritats del govern local. Ja aniré apuntant idees que no tenen perquè ser acceptables ni acceptades. Per a major claredat, posaré un exemple. Si dins del PAMET el programa “X” és el de la millora de la mobilitat ciutadana, aquest programa tindria com a un dels subprogrames la posada en marxa de l´Agencia Metropolitana de Mobilitat. Un altre parlaria del desenvolupament del transport en bicicleta, un altre del trànsit dels vianants, un altre de la reducció del transport privat , un altre de la desaparició d´aparcaments en superfície com ara l´Arbereda o l´Avinguda d´Aragó i així successivament. Cada subprograma ha de detallar les actuacions concretes, quan costen (si es pot estimar aproximadament el cost), quan es pensen fer i si cal fer- les en col.laboració amb altres institucions. Imagineu-vos un PAMET amb , per dir alguna cosa, 20 programes d´aquesta mena. Paga o no paga la pena?
El PAMET pot ser tan discutit i participatiu com es desitje però l’obligació del que mana és assumir responsabilitats. I fer un PAMET sols demana no deixar- se dur per la urgència o la nota de premsa i dedicar més temps a discutir i determinar les prioritats. A banda d´un element de transparència, el PAMET té un avantatge singular. Com tot bon pla, es fa per a revisar- ho i actualitzar-ho no per a deixar- ho al calaix . Si la ciutadania coneix les intencions, participa en la discussió i veu que el PAMET es canvia quan cal , la bona imatge del govern local eixirà guanyant. I amb ella l´eficiència i l´allunyament de l´horitzó temporal de retorn de la dreta. Si les coses s´expliquen amb claredat i amb una mica de pedagogia , la gent normal és molt més generosa del que de vegades es pensa. El que fa el que pot no està obligat a més i aquesta és una convicció molt estesa. Si al final , per manca de diners, sols s´han assolit part dels objectius, hi haurà temps per a executar-los . Quatre anys passen volant i la gent ho sap. Però té que estar ben informada i tastar l´esforç i la bona voluntat. No es tan difícil planificar . Ho fem ?
Aquesta setmana i la que ve parlaré de temes “metodològics”. Avui de la (necessària) planificació i la pròxima setmana d’organització i recursos humans. Des de la , tan desitjada per molts, victòria electoral de l´esquerra ( ja ha trigat , ja), l´oxigen omplí els carrers. Els més majors haviem sobreviscut als 24 anys del regnat de Rita Barberá i ens guanyarem a pols la categorització de bitxos anaerobis, aquells que poden sobreviure en absència d´oxigen. El més joves sols havien conegut a Rita Barberà i estaven- una part important al menys - farts del règim d´opacitat, negocis turbulents, manca absoluta de diàleg, populisme, realitat virtual , ínfules de grandeur i altres frivolitats. Jubilats, madurets i joves aconseguirem - amb raons vàries- lliurar-nos de tanta caspa el passat 25 de Maig . S´obria un nou període amb moltes esperances ,tot i que alguns no podíem lliurar- nos d´una certa dosi d´escepticisme. La dreta sempre torna, sempre massa prompte, i no està el forn per a més primaveres curtes.
En els 100 dies que han passat des de tan venturosa data han canviat, i molt , usos i costums i han proliferat actes i decisions simbòliques així com anuncis de mesures sobre les quals es pot estar d´acord o no. Sentir de nou parlar en valencià als meus governants; veure els intents de “calmar” el tràfic i reduir-lo en el centre històric ( jo seria més radical); comprovar la voluntat de posar en valor el Mercat Central i el seu entorn; donar per morta i ben morta l´estúpida prolongació de Blasco Ibáñez; convocar un concurs d´idees per a El Cabanyal (massa reduït l’ àmbit d´intervenció?); substituir en el Port al prepotent Aznar per Aurelio Martínez i altres coses per l´estil han estat per mi motiu d´alegria i satisfacció.