Persones majors amb pensions que freguen la misèria i que acaben vivint en soledat. Dues circumstàncies que, quan s’ajunten sense una xarxa social o familiar de suport, poden deixar aquests ancians i ancianes a la vora de la indigència.
Amb l’objectiu de lluitar contra aquesta situació va nàixer a la ciutat de València l’any 2013 l’ONG Llars Compartides.
Segons explica una de les fundadores, Amparo Azcutia, “l’entitat sorgeix quan es va detectar la necessitat d’habitatge digne per a les persones majors en risc d’exclusió social, perceptors de pensions no contributives”.
Actualment, l’entitat té huit habitatges llogats a preus solidaris per propietaris particulars on du a terme un programa d’acompanyament psicosocial a 32 majors en risc d’exclusió (10 dones i 22 homes): “El programa d’acompanyament psicosocial inclou activitats d’envelliment actiu individual i grupal, formació, tramitació d’ajudes econòmiques i tècniques (llits articulats, ulleres…), suport en tràmits (bancaris, amb l’Administració…) i suport afectiu”, comenta.
Sobre una possible ampliació del seu parc d’habitatges, ha explicat que no és fàcil, ja que l’Administració no disposa d’immobles i amb el sector privat no han fructificat les gestions.
Així doncs, “depén del finançament que puguem obtindre i que els particulars ens vulguen cedir pisos almenys de tres habitacions per un màxim de 370 euros; a canvi els garantim seguretat en els pagaments, els endrecem l’immoble, els el mantenim en bones condicions i s’asseguren que no els l’ocuparan”.
I és que huit habitatges no són prou per a cobrir la demanda. Llars Compartides té actualment una llista d’espera de 10 persones per a una única plaça que ha quedat vacant, perquè el seu ocupant ha trobat una alternativa.
A Espanya, segons l’IMSERSO, el 13,5% de la població major de 65 anys viu sola i un 23% pateix dificultats econòmiques. Només a València capital, segons el Padró Municipal, el 2017 viuen soles més de 42.000 persones majors de 65 anys.
A la Comunitat Valenciana, segons l’INE, hi ha 30.106 persones majors que reben una pensió no contributiva (369 euros), el 75% de les quals són dones a causa, segons Azcutia, que en el seu moment eren mestresses de casa o treballadores de la llar que no cotitzaven.
“Estar en una casa ha sigut com renàixer”
Félix Luis González té 68 anys. Cobra una pensió de 380 euros i viu en una de les cases de Llars Compartides: “Després de viure al carrer durant 50 anys, compartir una casa amb tres persones més ha sigut per a mi reviure sensacions que tenia oblidades, perquè no és el mateix alçar-se d’un sac de dormir entre cartons que tindre un llit, un armari, un desdejuni o un bany; per a mi ha sigut com renàixer”.
Un altre dels beneficiaris és José Luis Miguel, de 61 anys i també amb una pensió de 380 euros, malgrat que ha treballat “durant 40 anys”, dels quals només n’ha cotitzat set.
Miguel conta que, després de viure uns quants anys en una habitació de lloguer, es va veure obligat a deixar-la. Segons explica, “els serveis socials em van parlar de Llars Compartides i ja fa tres anys i mig que estic en una de les seues cases amb dos companys i una companya”.
Un d’ells és Luis Cuitavi, de 67 anys: “Vivia amb mon pare en un pis llogat i, quan va faltar fa set anys, no podia afrontar el lloguer que pagàvem de 400 euros; en serveis socials no em donaven solució, perquè no hi havia habitatges socials disponibles, però em van posar en contacte amb l’organització i ja fa tres anys que estic en un pis compartit”.
Segons explica, “la convivència a vegades costa, però la companyia compensa, perquè viure sol és molt trist, no és agradable”.