LLEGIR EN CASTELLÀ
Corria un rumor entre els nens que jugaven fa uns anys a la plaça de l'església des Pont d'Inca, al municipi mallorquí de Marratxí: sota els seus peus, amb els quals feien salts i corrien i anaven i venien des del parc fins a la pista de bàsquet i al revés, hi havia un amagatall de la Guerra Civil. Dècades abans, just d'acabar la contesa entre franquistes i republicans, altres nens ja jugaven al subsòl.
“No me'n recordo gaire perquè devia tenir tres anys, però els que eren una mica més grans jugarien a la plaça i hi havia un forat pel qual es colaven”, explica Paquita Serra, de 89 anys. Era, de fet, un lloc perfecte per jugar a fet i amagar. Els nens es ficaven per l'entrada propera a la plaça de l'Església Sant Alfons Rodríguez i lliscaven pels estrets passadissos de la galeria que discorrien fins a una altra sortida ubicada en una cantonada del carrer Ramon Llull.
Paquita, que vivia amb els seus pares i les seves dues germanes grans al carrer Bisbe Campins, recorda de la mateixa època que en una cantonada al costat de la plaça, una amiga de la seva família tenia una petita botiga on venia, d'estraperlo, sopa i altres productes bàsics. “Els nens (per a nosaltres era un joc) anàvem corrent quan venia la policia del règim per recollir les senyalles amb la sopa i les tornàvem a ficar a la botiga per l'entrada que tenia a un altre carrer”, relata la pondinquera. La propietària de la botigueta també els deixava segellar les cartilles de racionament que s'encarregaven de gestionar quan venien menjar als veïns des Pont d'Inca.
Hi ha històries que només es traslladen als vessants familiars. En privat. O almenys això sembla. Les obres de remodelació de la plaça des Pont d'Inca han revelat ara l'amagatall, part del joc dels nens i nenes de la Guerra Civil i de la mística dels seus néts a finals dels 90 i principis dels 2000. També, ara, per a la sorpresa d'operaris i tècnics municipals de l'Ajuntament.
La troballa es va produir durant el projecte de reforma de l'entorn de l'església, que va començar a principis d'aquest any amb un pressupost de 728.802 euros i un termini estimat de realització d'un semestre. Les grues de la constructora mallorquina Amer i fills, encarregats de les obres, excavaven al terreny i van destapar així el seu passat. Ara, després del descobriment, el termini de remodelació es podria veure afectat. “El que cal fer, de moment, és esbrinar de què es tracta exactament, si és un refugi, si és un túnel…”, explica a elDiario.es una portaveu de l'Ajuntament de Marratxí. Cosa que esperen gestionar al llarg de les properes setmanes.
D'un refugi segur a un espai perillós
Els pondinquers, tot i això, no necessiten un estudi d'historiadors i arqueòlegs per 'certificar' que es tracta d'un refugi antiaeri que data dels primers anys de la Guerra Civil. Tots coneixen de sobres la història dels seus carrers, encara que no hagin viscut a les seves pròpies pells els bombardejos que sí que van viure els seus familiars, gairebé tots ells ja morts.
El lloc que llavors proporcionava seguretat i refugi als seus avantpassats suposa ara tot el contrari: un autèntic perill. Per poder entrar-hi cal seguir un protocol rigorós i unes estrictes mesures de seguretat establertes per la Unitat de Subsòl i Protecció Ambiental de la Policia Nacional a Balears. La manca d'oxígen i la possibilitat que hi hagi a l'interior monòxid de carboni després de gairebé vuitanta anys tapiat és un dels riscos principals.
L'historiador local Martín Rotger explica que, un cop acabada la guerra, les entrades als refugis antiaeris de Marratxí es van tapar completament. Entre ells, la trobada ara a es Pont d'Inca. D'això també en té un lleuger record Paquita, que relata: “Jugàvem quan va acabar la Guerra, fins que van tancar les entrades perquè no entrés la gent a dins”.
El perill de l'aviació com a arma de guerra
Tomeu Fiol, que estudia des de fa dècades els refugis antiaeris de Mallorca, assegura que els túnels també es van tapiar perquè els veïns van començar a acumular enderrocs i brutícia a l'interior. Fiol, que ha publicat dos llibres sobre la matèria, Els refugis antiaeris de Palma i la defensa passiva de Mallorca durant la Guerra Civil.1936-1939 (2019, Lleonard Muntaner) i Atles dels refugis antiaeris de Palma (Ajuntament de Palma), explica que una mica abans de la contesa ja s'havia percebut el perill de l'aviació com a arma de guerra.
“Fins i tot després de la Primera Guerra Mundial, les diferents ciutats europees ja van detectar la importància de la defensa passiva -les mesures preventives- per salvaguardar les seves poblacions”, postil·la. Però la Guerra Civil els va agafar desprevinguts. L'any 35, hi havia Comitès de Defensa Passiva a Palma i altres ciutats de més de 8.000 habitants. No era el cas de Marratxí, que comptava en aquell moment amb una població de 4.641 persones, segons una llista de la Defensa Passiva.
“Fins i tot després de la Primera Guerra Mundial, les diferents ciutats europees ja van detectar la importància de la defensa passiva -les mesures preventives- per a salvaguardar a les seves poblacions”, assenyala l'historiador Tomeu Fiol. Però la Guerra Civil els va enxampar desprevinguts. L'any 35, hi havia Comitès de Defensa Passiva a Palma i altres ciutats de més de 8.000 habitants. No era el cas de Marratxí, que comptava en aquest moment amb una població de 4.641 persones
En esclatar la guerra amb l'alçament militar del 17 de juliol del 1936, al novembre no hi havia res preparat. Van començar a esclatar els primers bombardejos i a cobrar-se, el conflicte bèl·lic, les primeres víctimes. De pressa, es va ordenar crear Comitès de Defensa Passiva a totes les poblacions. “Un dels punts més importants d‟aquest tipus de defensa eren els refugis antiaeris i es va començar a valorar quins espais previs hi havia: cellers, subterranis, alguna cova, túnels… que es poguessin reutilitzar com a refugis”, continua Fiol.
Però la dubtosa seguretat d'aquestes zones va fer que molts es comencessin a construir des de zero. Es van trobar, però, amb dos problemes principals: que calia construir ràpid i que hi havia manca de diners. L'Estat va començar a posar taxes a la ciutadania per erigir els refugis antiaeris, però no va ser fins al bombardeig republicà del 31 de maig del 1937 sobre el barri de Sa Gerreria de Palma, que va causar 14 morts i 21 ferits, quan es van començar a destinar recursos importants de debò. En concret, al Pont d'Inca, l'inici de les obres del refugi es va comunicar el 13 de juliol del mateix any.
La desigualtat entre Palma i Marratxí
Palma va acaparar, però, la majoria d'aquests recursos per a la defensa passiva. De fet, Fiol calcula que hi havia al voltant d'un centenar de refugis públics a la capital mallorquina i prop de sis-cents de caràcter privat, com ha especificat l'autor mallorquí a elDiario.es. “Després hi havia altres nuclis poblacionals de Mallorca que per certes característiques també es convertien en zones de força risc, i jo diria que la segona, després de Palma, era Marratxí”, sosté l'autor.
A més de la proximitat amb la capital, el municipi (de fet, el mateix Pont d'Inca) ja albergava l'aeroport de Son Bonet, que durant tota la Guerra Civil va ser una base militar la funció de la qual era albergar els bombarders de la Aviació Legionària. De fet era, al costat de l'aeroport de Son Sant Joan, el principal aeròdrom des del qual es bombardejava zona republicana a la Península.
Un altre factor de risc era que comptava amb línia de ferrocarril, igual que Inca o Manacor. “Hi va haver molts problemes a Marratxí perquè consideraven que estaven igual d'exposats que a Palma i en canvi no s'invertien ni la meitat de recursos econòmics”, continua Fiol.
Això els va conduir a començar a erigir, a la desesperada, els seus propis refugis antiaeris, per a la qual cosa es va establir la Prestació Personal Obligatòria, que obligava els membres d'entre 18 i 60 anys de cada família a dedicar unes hores setmanals a la construcció de túnels. Tot i així, el Comitè de Defensa municipal de Marratxí seguia insistint la Prefectura de la Defensa Passiva Antiaèria de Balears (de caràcter militar) per rebre més diners, cosa que aparentment no es va arribar a aconseguir.
Marratxí va començar a erigir, a la desesperada, els seus propis refugis antiaeris, per al que es va establir la Prestació Personal Obligatòria, que obligava als membres d'entre 18 i 60 anys de cada família a dedicar-li unes hores setmanals a la construcció de túnels
Més endavant, es va sol·licitar a la població que havia quedat exempta d'aquesta prestació obligatòria, molta amb un gran poder adquisitiu, col·laboració voluntària. S'edificaren així refugis a les places de l'església del Pont d'inca; del Pla de na Tesa (avui dia molt ben conservat i obert a visites) i el de Pòrtol, en pitjor estat de conservació. També es va obligar a construir refugis privats per protegir els alumnes a les escoles de Santa Teresa del Pont d'inca o de les Germanes Agustines del Pla de na Tesa i a les fàbriques per protegir els treballadors.
“Els refugis havien de ser subterranis i com més estrets millor perquè, si queia una bomba just a sobre, no s'enfonsés. Això s'aconseguia assegurant-se que a la sortida fins a l'exterior hi hagués sis, set o fins i tot vuit metres de terra”, detalla Fiol. Un altre dels requisits és que havien de comptar mínim amb dues entrades perquè, si hi hagués un bombardeig, la gent no quedés atrapada a l'interior. També era important que la construcció d'aquests accessos tingués forma de ziga-zaga perquè la metralla no penetrés a l'interior.
Els refugis havien de ser subterranis i com més estrets millor perquè, si queia una bomba just damunt, no s'enfonsés. Això s'aconseguia assegurant-se que en la sortida fins a l'exterior hi hagués sis, set o fins i tot #vuit metres de terra
El deteriorament de la memòria col·lectiva
La seguretat provenia sobretot de la profunditat del túnel que s'hagués excavat. Molts refugis després, especialment els privats en què s'havien pogut invertir més recursos, es van revestir amb una capa de gres -marès- perquè l'espai fos més acollidor.
Un cop acabada la guerra, davant els actes incívics que s'estaven cometent als refugis (sobretot durant la contesa), es va decidir tapar totes les entrades amb la mirada posada a l'esclat de la Segona Guerra Mundial. “Una vegada es va comprovar que ja havia passat el perill es van segellar els accessos. Van passant els anys i cada cop queda menys gent que té coneixement dels refugis. Els primers que ho han oblidat són els ajuntaments”, critica Fiol, que afegeix: “Per a la memòria col·lectiva municipal, allò que van viure i coneixien els nostres avis s'ha convertit en una sorpresa”.
Una vegada es va comprovar que ja havia passat el perill es van segellar els accessos. Van passant els anys i cada vegada queda menys gent que té coneixement dels refugis. Els primers que ho han oblidat són els ajuntaments. Per a la memòria col·lectiva municipal, la qual cosa van viure i coneixien els nostres avis s'ha convertit en una sorpresa
La remodelació de l'entorn de l'Església on s'han trobat restes històriques té com a objectiu transformar la plaça, punt neuràlgic de reunió dels veïns, en un lloc més “accessible, segur i funcional”, com va informar el Consistori de Marratxí durant la presentació del projecte.
Els tècnics municipals que van baixar a fer la primera inspecció encara no han pogut documentar el túnel per la perillositat que suposa ara mateix baixar als seus budells. L'Ajuntament ja ha posat en coneixement de Patrimoni del Consell de Mallorca el descobriment i ha rebut la primera pauta per part d´aquesta àrea, que és fer un procés de catalogació i documentació d'aquest patrimoni subterrani.
Els treballs de remodelació s'han aturat al lloc on s'han detectat les restes arqueològiques. Si finalment es confirma que es tracta, en efecte, d'un refugi antiaeri, seria el tercer trobat a Marratxí, després del de Pòrtol i el de Pla de Na Tesa.
El grup municipal PSIB-PSOE no ha trigat a instar l'Ajuntament des Pont d'Inca a certificar que es tracta d'un refugi antiaeri i a habilitar-ne la protecció. Per part seva, l'Associació de Memòria de Mallorca ha lamentat que des del Govern no els hagin posat en coneixement de la troballa.