La Federació diu que les dones dels futbolistes del Mallorca van confondre a Aràbia Saudita 'assetjament' amb “un aclaparament”

“El que havia de ser un dels dies més feliços de les nostres vides va acabar entelat per l'angoixa i la por”. Cristina Palavra, parella del futbolista Dani Rodríguez, defineix així els moments d'inquietud que va travessar amb altres dones quan, a la sortida de l'estadi King Abdullah de Yedah (Aràbia Saudita) després de disputar-se el partit de Supercopa entre RCD Mallorca i Reial Madrid, van patir l'assetjament i els tocaments per part d'espectadors locals que van començar a increpar-les amb el pretext de fer-s'hi una foto. Elles han decidit alçar la veu mentre la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) calla a nivell oficial: no ha emès cap comunicat sobre els fets i ni l'organisme ni el seu president, Rafael Louzán, han condemnat públicament els fets.

Des que va tenir lloc l'episodi, l'organisme sí que ha fet declaracions a diversos mitjans especialitzats. I aquest dimarts, fonts de la RFEF asseveraven a elDiario.es que cal “diferenciar bé” entre “assetjament, que sempre es vincula a allò sexual”, i “una angoixa”, que va ser el que, afegeixen, van sentir les afectades quan es van veure aclaparades pel “tumult”, tot i que familiars i aficionats del club mallorquí van referir tocaments a les dones. “Es barreja una mica el que han dit els uns i els altres”, recalquen.

Des de la Federació asseguren que des que es va produir la situació “es va estar en contacte sempre amb el Mallorca per veure com havia passat i es va informar les autoritats saudites”. “Lamentem evidentment que algú s'hagi pogut sentir d'aquesta manera, però tampoc tenim moltes més dades a part del que diuen els mateixos afectats”, recalquen des de la RFEF, que qualifica el succés d'un “fet absolutament puntual” atesa l'elevada seguretat que, al·leguen, proporciona el país en aquest tipus d'esdeveniments. La Federació estima en més de 1.500 policies la seguretat que hi havia a semifinals, una xifra que va pujar a prop de 2.000 a la final de la Supercopa que van disputar FC Barcelona i Reial Madrid.

“Hi havia moltes dones i nens i de vegades es produeixen situacions en el futbol que ens poden resultar no gaire agradables”, incideixen des de l'organisme, que insisteix que el que va passar a la sortida de l'estadi va ser “una cosa puntual que ja està tancada”.

Mentre els seus responsables s'abaten -oficialment- en el mutisme, la Federació emetia aquest dilluns una nota de premsa en què, lluny de fer esment als fets, manifestava que, des de l'arribada de la Supercopa d'Espanya al país asiàtic el 2020, l'impuls donat al futbol femení es manifesta des de la base “amb formació, anàlisi, metodologia i formació física per a les entrenadores a més de bones instal·lacions i equipaments per a les jugadores”. “L'aposta d'Aràbia Saudita pel futbol femení és total”, recalcava el comunicat a la boca de la seleccionadora espanyola Ana Ecube.

Jugar la Supercopa en un país que vulnera drets

L'episodi ha generat severes crítiques des de diferents àmbits al voltant de la seguretat de les aficionades i de les dones en general a l'Aràbia Saudita, tenint en compte, a més, que aquesta també albergarà la Copa del Món del 2034. D'acord amb les anàlisis de Amnistia Internacional, la vulneració dels drets humans i dels migrants està a l'ordre del dia mentre se succeeixen atacs continus a la llibertat d'expressió, detencions arbitràries, judicis sense garanties, tortures i discriminació de les dones i el col·lectiu LGTBQ+.

El succés ha reobert així mateix la polèmica sobre la decisió de l'expresident de la RFEF Luis Rubiales de portar la Supercopa al país àrab fruit d'un pacte que actualment es troba sota investigació per presumptes delictes de corrupció en els negocis i l'administració deslleial. “Jugar la Final Four de la Supercopa d'Espanya és un orgull immens i un capítol inoblidable a la trajectòria del meu marit. Per això, quan va arribar aquest moment tan especial, no dubtem com a família a embarcar-nos en un llarg viatge fins a Jeddha. Era l'oportunitat de ser-hi, acompanyant Dani Rodríguez, perquè aquests són els moments que sempre somies a viure, els que et fan sentir que tot l'esforç ha valgut la pena”, manifestava Palavra aquest dilluns al compte d'Instagram.

L'equip vermell va acabar perdent les semifinals, però l'incident patit per les parelles dels futbolistes va acabar per entelar qualsevol indici de felicitat per haver participat en la competició. “Quan sortim del partit, en lloc de sentir-nos segures, vivim moments de veritable pànic”, relata Palavra.

I continua: “No només ens van assetjar a nosaltres amb els mòbils, envoltant-nos mentre jo portava els meus fills petits als braços, sinó que també van enganxar coixins a alguns aficionats. Vam passar molta por, com si ens haguessin enviat a l'escorxador, exposats a una situació que mai no hauria d'haver-se permès. Ens va decebre profundament la RFEF”.

Cristina Palavra: “Sembla que els diners pesen més”

Tot i això, Palavra assegura que en cap moment van sentir que se'ls protegís ni es prenguessin les mesures necessàries per garantir la seguretat dels aficionats que, com elles, havien “viatjat lluny de casa per gaudir d'un moment únic”. “Ens vam quedar amb l'amarga sensació que vam ser desemparats quan més necessitàvem suport i organització. És difícil entendre com un torneig tan important per al futbol espanyol es juga tan lluny de la nostra terra i, encara més, com sembla que els diners pesen més que les vides dels que decideixen viatjar per recolzar els seus equips”.

L'afectada assevera que l'única cosa que demanen és que l'afició, “aquelles persones que donen tot per amor al futbol, siguin protegides i cuidades, perquè el seu benestar hauria d'estar per sobre de qualsevol interès econòmic”. “Ens quedem amb el que és bo, però no podem ignorar el que va passar. La RFEF ha d'entendre que no hi ha xifra que valgui més que la seguretat i la tranquil·litat dels aficionats. Ens va deixar un sabor agredolç, però també ens va reafirmar en la importància de alçar la veu perquè el futbol sigui el que deu ser: una festa, un motiu d'unió i felicitat, no de por i d'incertesa. Per molts diners que donin, no cal apartar la mirada”, sentencia.

Per la seva banda, l'advocada María José López, una de les expertes més destacades en la regulació de l'esport femení i els drets de les esportistes, recrimina, en declaracions a elDiario.es, el fet que la Supercopa se celebri en un país on “no hi ha una igualtat real de drets de les dones respecte als homes i en què es falta al respecte i a la dignitat de la dona pel fet de ser dona”. Partint d'aquest fet, lamenta a més els fets patits per les parelles dels jugadors en un àmbit, el de l'esport, que intenta projectar-se “com una confluència de valors”, principalment en un esdeveniment “tan mediàtic i referencial a tot el món” .

María José López, advocada: “No podem acceptar aquests comportaments”

“El que és greu és quan hi ha una discriminació per causa del gènere. Nosaltres convivim en un món globalitzat en què hi ha moltes cultures i moltes opinions diferenciades, i, almenys des de la nostra òptica, l'occidental, tenim clar que no pot haver-hi discriminació per causa del sexe o gènere”, assenyala.

L'advocada, autora del llibre Mujer, deporte y discriminación, recorda “quan l'anterior president de la Federació [en referència a Luis Rubiales] va dir que això d'Aràbia Saudita ens vindria molt bé perquè aconseguirem que hi hagi igualtat i que la dona no se senti discriminada. Evidentment, això està molt bé sobre el paper, però no és una realitat”. En aquest context, reconeix que, més enllà de la tasca d'organitzacions no governamentals i organismes internacionals, “és molt difícil que un altre país intenti influir en un canvi de paradigma d'un altre país”. Per això, per ser “coherents”, advoca per establir relacions amb altres Estats “sempre que aquests respectin uns principis determinats que se suposen universals”.

“Potser a altres persones els seria igual reunir-se amb un dictador, però jo no em reuniria amb ell fins que el seu país canviï les regles de joc i sigui un país democràtic. De vegades, s'ha canviat la realitat. Però és molt difícil que un país tracti de canviar un altre país, el seu bressol i la seva història”, sentencia.