LLEGIR EN CASTELLÀ
Fernando Trueba (Madrid, 1955), un dels cineastes espanyols més prestigiosos, estrena 'Isla perdida' a la gala d'inauguració de l'Atlàntida Film Fest a Palma. La pel·lícula, protagonitzada pel nord-americà Matt Dillon i la catalana Aida Folch, explica la història de dues persones que s'enamoren fugint dels seus passats respectius en una petita illa grega. L'arribada del cineasta coincideix, a més, amb la convocatòria d'una protesta contra el turisme massiu que, a parer seu, té molt sentit comú. “Jo crec que ens ha anat de les mans que, en un lloc com Palma, la gent que treballa no tingui on viure”, explica.
A la pel·lícula, a ritme de jazz i en tres actes que corresponen cadascun a una estació -estiu, tardor i hivern-, la llum inicial d'una illa paradisíaca s'apaga fins a assolir la foscor de la barbàrie. En un homenatge a cineastes com Alfred Hitchcock, Truffaut, Billy Wilder i escriptors com William Irish i Patricia Highsmith, Trueba dibuixa un suspens romàntic que ens parla sobre la fugida davant del dolor, la memòria i el desig on un cercle amorós es tanca de manera tràgica.
El cineasta, guardonat amb innombrables premis, entre els quals destaquen l'Oscar a la Millor Pel·lícula Estrangera per 'Belle Epoque', el Goya al Millor Director en tres ocasions i l'Os de Plata de la 37a edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín, reflexiona en aquesta entrevista sobre la cinta que arribarà als cinemes el proper 23 d'agost. Al llarg de la seva carrera ha treballat molt la qüestió de la memòria des de diferents perspectives.
A 'Illa perdida', els protagonistes intenten escapar de la seva pròpia illa. En el cas de Max, fins i tot canvia el nom per esborrar el seu passat. Què hi ha darrere aquest moviment? De què ens serveix la fugida més enllà de la mera supervivència?
Tinc la sensació que tots, sense adonar-nos-en, ens passem la vida intentant fugir d'on venim, tractant de trobar-nos, de saber qui cony som. Al final, ens adonem que estem condemnats a ser qui som i que anem on anem no podrem deixar de ser-ho. D'alguna manera, estem atrapats pel nostre passat, pels qui som i el nostre origen. Justament ahir li deia Aida Folch que qui neix pijo mor pijo. Em va preguntar aleshores que si ella era de poble moriria de poble també. Li vaig dir que sí. També em deia que com era possible que algunes persones tan intel·ligents i tan cultes es puguin tornar fatxes. Li vaig respondre que és una pena, sí, però que qui és un pijo de família al final de la seva vida torna a ser el pijo que era. No podem fer res contra el passat.
En aquesta nova pel·lícula treballa per primer cop amb l'actor nord-americà Matt Dillon. També torna a triar Aida Folch, després de treballar amb ella a L'artista i la model. Què li va fer pensar que ells eren els protagonistes?
Perquè eren perfectes. Aida Folch té aquesta proximitat, aquesta normalitat, però que després se surt en un primer pla a càmera. I jo necessitava aquella noia eixerida, curiosa, inquieta, maca, però que alhora li hagin passat coses i que intenta tirar endavant i refer-se.
Tinc la sensació que tots, sense adonar-nos-en, ens passem la vida intentant fugir d'on venim, tractant de trobar-nos, de saber qui cony som
Per a Max necessitava tres coses. Volia algú atractiu, però madur, que no fos un xaval, algú més a prop dels 60 que els 50 anys, i que, alhora, et pogués fer por. No era fàcil, vaig fer un estudi sistemàtic de tots els actors que tenien entre 55 i 60 anys per a la pel·lícula i em vaig adonar que l'idea era ell, Matt Dillon, a qui per casualitat jo havia conegut una vegada a Los Angeles. Quan li vaig enviar el guió li va agradar molt i ens vam posar a treballar.
Tot i que la història se situa el 2001, avui dia podríem dir que el que passa entre Max i Àlex és una relació tòxica portada a extrems. És una advertència contra la violència masclista?
Sobretot, és una pel·lícula, una història que li passa a uns personatges, però ho vulguis o no, això hi és. És com aquesta cosa de 'alerta amb el que desitges, no sigui que ho aconsegueixis'. És a dir, el terror que avui dia és tràgicament omnipresent a la vida de moltes dones que cauen presoneres d'aquest tipus de relacions. Vull dir, és una cosa que no surt per casualitat. Un explica històries que també tenen a veure amb el seu temps. Tot i que, en aquest cas, no està comptat en clau de cinema social, sinó més aviat en una clau de gènere, de suspens psicològic, romàntic, etcètera. Però és una altra manera d'explicar-ho també.
Tot i el terrorífic d'aquesta relació, sorgeix un altre amor que guarda alguna esperança.
Sí, hi ha un personatge que hagués estat una parella ideal, que és Chico, tan maco. Immediatament Àlex i ell es fan amics i connecten. Aleshores ell se sent atret per ella i s'adona que, sigui com sigui, no han coincidit els seus rellotges sentimentals. I un diu 'però quina pena, no? Perquè haurien estat una gran parella“. Però bé, la vida és això també, equivocar-nos contínuament.
Entre discussió i discussió, en una de les escenes apareix una imatge cridanera i poderosa. Dues persones, assegudes a la barra d'un bar, veuen en directe l'atemptant de l'11-S en un televisor. És un símbol més per reflexionar sobre com ens van les coses?
Sí, jo crec que en primer lloc ens ancora amb la temporalitat de la pel·lícula, però també amb el moment dels personatges, que s'estan endinsant en una mena de misteri i no s'adonen que s'està esfondrant el món al seu voltant. M'agradava posar aquesta imatge com una cosa que està passant en segon pla.
Un altre element important en la història és la religió, la cerca del perdó. Però el crucifix del protagonista sembla per fer servir i tirar.
Max és un personatge turmentat i volia mostrar aquest procés vital, perquè la confusió religiosa també forma part d'aquella mena d'infern que ell porta a dins, no?
I en què consisteix aquest infern?
Estem parlant del passat d'algú que aparentment ha aconseguit, després d'una cosa horrible, reinventar-se i refer-se fins al nom, però que en un moment, per circumstàncies de l'atzar, s'acaba tornant a obrir aquest bagul i els dimonis tornen a sortir .
Em semblava molt interessant explicar això sense convertir-lo en un personatge dolent pla o en blanc i negre, volia mostrar els grisos, la complexitat, les arestes. Un pot, fins i tot en certa manera, arribar a apreciar-lo. A més, és una cosa que passa quan es dóna algun crim i la gent diu que aquesta persona era encantadora, educada o molt maca i es pregunten com ha pogut passar. És un patró que es repeteix tot el temps. No és que n'arribi un amb la serra mecànica i ja està, és que de vegades la vida és molt més complicada.
Les referències a la realitat estan molt bé perquè les històries siguin creïbles i estiguin ancorades, encara que fem una mica de gènere. Però, alhora, també m'agrada pensar que en fer això el que estic fent és cinema en el sentit més clàssic, en explicar una història i no tant d'opinar del món en què vivim
En qualsevol cas, aquestes referències a la realitat estan molt bé perquè les històries siguin creïbles i estiguin ancorades, encara que fem una mica de gènere. Però, alhora, també m'agrada pensar que en fer això el que estic fent és cinema en el sentit més clàssic, en explicar una història i no tant d'opinar del món en què vivim. El que importa a la Ilíada no és si Paris ha robat Helena o si els saquejos han assetjat Troia, l'important és la poesia i les lliçons que en podem treure.
Finalment, aprofitant que està de visita a aquesta illa, volia preguntar-li per aquesta idea que apareix a la pel·lícula d'una illa paradisíaca que s'acaba convertint en tragèdia. Demà hi ha convocada demà una manifestació a Palma contra el turisme massiu a la qual s'hi han sumat diferents veus des de la cultura. Té pensat assistir-hi? Què opina de la situació que es viu aquí i en altres zones destinades al turisme?
Jo crec que se'ns ha anat de les mans que, en un lloc com Palma, la gent que treballa, ja sigui en hotels, restaurants, hospitals, etcètera, no tingui on viure. No poden viure a la ciutat on treballen i això vol dir que alguna cosa s'ha fet malament i que l'avarícia no pot arribar tan lluny. Cal posar límits al turisme quan la vida es fa impossible. És un fenomen que el veiem també a grans ciutats com Barcelona o Madrid, on els joves, quan s'independitzen, no poden viure a la seva ciutat o han de viure amuntegats, pagant una fortuna per dos metres quadrats. El sistema ha fet crac i cal fer marxa enrere i redissenyar les ciutats.
On està escrit que hàgim d'estar contínuament viatjant i creuant el toll en avions per fer-nos un selfie al cul del món?
Després, és molt graciós que, quan llegeixes els viatges per Europa d'Henry James, l'escriptor és el 1899 a Venècia i s'està queixant que la vida és impossible pel turisme. Vull dir que si despertés Henry James cauria mort a l'instant. On està escrit que hàgim d'estar contínuament viatjant i creuant el toll en avions per fer-nos un selfie al cul del món? Problablement és una perversió més del capitalisme, que sempre està buscant la manera de ficar-nos la mà a la butxaca i quedar-se amb el miserable salari que t'han pagat. Han descobert que això funciona i han creat a la gent la necessitat que per ser feliços han d'anar a fer-se un selfie a Finlàndia o a Tailàndia. Bé. No sé com es lluita contra això.
Bé, comencem almenys a identificar l'arrel del problema.
Sí, i a adonar-nos que estem una mica xalats.