La 'gentrificació' fa desaparèixer pobles des del segle XIV: què va ser de Santa Maria de la Torre o Guinyent

El 31 de desembre de 1229, l'exèrcit de Jaume I travessava la desapareguda porta Bâl Al-Kofol -posteriorment coneguda com a 'porta de la conquesta', 'porta de l'Esvaidor' i 'porta de Santa Margalida'), una de les entrades que aleshores donaven accés a l'interior de la emmurallada Madina Mayurqa. Tres segles abans, l'any 903, Balears havia passat a dependre del Califat de Còrdova, sota la tutela del qual l'actual Palma va registrar un creixement poblacional sense precedents i es va convertir en una de les ciutats més grans i més dinàmiques d'Europa, tan sols superada per Constantinoble, Palerm o Venècia.

Intricats carrers de terra van començar a prendre forma més enllà de les antigues murades romanes i els habitants van veure construir l'Alcassaba Reial i la Suda, una quarantena de mesquites, cases de tàpia, banys públics, abeuradors, forns i barbacanes. L'aroma a coriandre, l'espígol o el gingebre va inundar cada racó mentre, de fons, els rumors de l'aigua i les crides al prec des de dalt dels minarets satisfeien els dies i les nits en aquella ciutat musulmana del Mediterrani.

El desembarcament de l'esquadra cristiana, però, ho va canviar tot. Com explica l'historiador Carlos García-Delgado a la seva obra Las raíces de Palma. Los mil primeros años de construcción de una ciudad, les tropes de la Corona d'Aragó, formades per uns mil homes, van irrompre a l'actual capital balear esborrant al seu pas tot vestigi islàmic: calia inventariar tota la riquesa de l'illa i distribuir-la entre els conqueridors (des de l'alta noblesa catalana passant per la prelatura eclesiàstica, les Ordres Militars, la petita noblesa, els cavallers o la comunitat jueva). D'aquella època, es conserven actualment edificacions com els banys àrabs, part de l'arquitectura del Palau de l'Almudaina, les portes de la coneguda com a Muralla del Temple i el carrer de la Mar. La presència islàmica continua intuint-se a l'entramat del nucli històric.

Les tropes de la Corona d'Aragó, formades per uns mil homes, van irrompre a l'actual capital balear esborrant al seu pas tot vestigi islàmic: calia inventariar tota la riquesa de l'illa i distribuir-la entre els conqueridors

Més enllà del patrimoni arquitectònic i urbà, els conqueridors van lliurar una cruenta batalla contra els illencs, apoderant-se de Mallorca en pocs mesos. L'illa es va constituir llavors en un regne més de la Corona d'Aragó sota el nom Regnum Maioricarum et insulae adients, mentre els pobladors originals, en una cursa desenfrenada per la salvació, es van veure obligats a amagar-se a coves i refugis de muntanya o fugir a Àfrica, provocant amb això la desaparició de petites poblacions instaurades a l'illa durant l'Alta Edat Mitjana. Els que no van aconseguir escapar van acabar reduïts a la condició de captius i distribuïts com a botí entre els conqueridors i, entre els que van col·laborar amb l'hoste cristiana, alguns van poder conservar una part de les seves propietats, sotmesos, això sí, al pagament de tributs anuals. La colonització cristiana va transformar profundament les estructures econòmiques, socials, polítiques i culturals de les Balears.

Una quinzena de poblacions, desaparegudes

Més de vuit-cents anys després, una investigació recent ha donat llum sobre aquelles viles i pobles -en femení- medievals que, per diferents causes, es van veure arrasades i condemnades a l'oblit després de la conquesta de Jaume I. El mallorquí Antoni Mas, professor d'Història Medieval de la Universitat de les Illes Balears (UIB), s'ha embrancat en l'anàlisi de documents i expedients que apunten que entre una quinzena i una vintena de nuclis van acabar evaporats del mapa, sobretot amb l'arribada de Jaume II al poder i l'aprovació l'any 1300 de les 'Ordinacions', que, com a pla d'ordenació urbanística i agrària, contemplava el desenvolupament agrícola de l'illa, així com la correcció dels desequilibris econòmics i poblacionals existents entre les diferents comarques de Mallorca.

Com assenyala per la seva banda l'historiador Antoni Riera, catedràtic emèrit d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona, i recull Mas en un dels seus estudis, Mallorca presentava l'any 1300 una hipertròfia del sector terciari, concentrat a Ciutat (com va ser anomenada Palma després de la conquesta de Jaume I), pel desequilibri entre la ciutat i foravila -els pobles i ruralies allunyats de l'urbs-, per la desproporció entre població i superfície llauradissa i per la incapacitat de l'agricultura balear d'abastir les necessitats alimentàries una població en creixement.

Entre quinze i vint nuclis van acabar evaporats del mapa, sobretot amb l'arribada de Jaume II al poder i l'aprovació l'any 1300 de les 'Ordinacions', que contemplaven la creació de nous pobles i el desenvolupament agrícola de l'illa

Les 'Ordinacions' anaven així dirigides a concentrar els camperols, dispersats en alqueries i coberts, a més de, mitjançant la parcel·lació progressiva del domini útil, potenciar les petites unitats de producció familiar i ampliar l'àrea disponible per a l'arada, fet que va implicar una major utilització del sòl tant de manera intensiva com extensiva. Segons Riera, la finalitat principal d'aquest pla passava per augmentar sensiblement la producció alimentària del Regne i, així, contenir les importacions cerealístiques.

Com explica Mas en declaracions a elDiario.es, el nou pla contemplava la creació a Mallorca d'una vintena de pobles de cent habitants, de manera que es van començar a construir nous assentaments que, al seu torn, van provocar la desaparició d'altres més antics, atès que els seus habitants van ser obligats a abandonar-los i traslladar-se als nous enclavaments.

Desplaçats als nous nuclis emmurallats del litoral

Així va succeir, per exemple, en els casos de Guinyent i Santa Maria de la Torre, nuclis de població que ja existien abans de la conquesta de Jaume I i que eren a uns tres quilòmetres de l'actual Alcúdia. El seu successor va ordenar la despoblació amb motiu de la construcció d'aquesta última ciutat als terrenys que ocupava l'alqueria musulmana d'Al-Kudi. El 1298 la va declarar nucli principal del terme parroquial (després de la conquesta de Jaume I, la butla papal Cum a nobis petitur d'Innocenci IV, datada de 1248, havia establert la divisió parroquial de Mallorca a 28 zones, base de la futura creació de les viles contemplades per les Ordinacions). Mas assenyala que a Jaume II li interessava, sobretot, construir al litoral davant de possibles amenaces externes, erigint a la costa nuclis protegits per murades, com va passar amb Alcúdia.

De fet, aquest municipi situat al nord de Mallorca i considerat actualment un dels principals enclavaments turístics de l'illa, va servir en nombroses ocasions de refugi i el seu recinte emmurallat es va convertir en una peça clau al segle XVI durant les 'Germanies', revolta artesanal que, en paral·lel a la rebel·lió dels comuners a la Corona de Castella, va posar en perill la noblesa i les classes més altes de l'illa, i, amb això, l'estabilitat del Sacre Imperi Romà Germànic. Entre 1519 i 1521, mentre els agermanats -principalment menestrals i pagesos- es manifestaven contra el poder reial a la recerca d'una justícia millor i les tropes de l'emperador Carles I sufocaven la revolta, els nobles de Mallorca es refugiaven rere de les murades d'Alcúdia. Finalitzada la rebel·lió, l'emperador va recompensar el municipi, el 1523, amb el títol de 'Ciutat Fidelíssima'.

De la mateixa manera, Capdepera va veure reagrupar els habitants que residien a les proximitats del seu castell. Al segle XIV, Jaume II va ordenar la construcció d'una vila fortificada al voltant de la coneguda com a Torre d'en Nunis -en referència a una de les famílies que va prendre part de la conquesta de Mallorca- i, el 1328, els 59 habitants que conformaven una petita població a les proximitats van ser obligats a traslladar-hi la seva residència. Un altre dels municipis que van néixer a partir de la despoblació de nuclis propers va ser Sa Pobla. A quatre quilòmetres del mateix es trobava Crestatx, zona que actualment conserva l'ermita de la localitat i a partir de la qual es va fundar Sa Pobla, on es va desplaçar de forma definitiva la població que residia en aquell nucli.

Quan la 'gentrificació' va expulsar la població medieval

Altres dels pobles que Antoni Mas cita a les seves investigacions són aquells que van deixar d'existir com a conseqüència de l'amuntegament de terres en poques mans en una mena de fenomen gentrificador. La concentració patrimonial per part de l'aristocràcia mallorquina va provocar la desaparició de nuclis com Biniforani (Bunyola), Massanella (Mancor de la Vall), Benicanella (Son Servera) o el Rafalet (Algaida). En el cas de Biniforani, aquest va ser identificat per la investigadora Helena Kirchner, que en les seves investigacions apunta que, abans del 1245, hi havia 17,5 jovades -antiga mesura de superfície agrícola- en què majoritàriament es cultivaven vinyes i oliveres.

Massanella, per la seva banda, va ser descrit com a 'pobla' el 1390 i el seu desenvolupament com a tal va acabar frustrat a causa de l'adquisició sistemàtica de totes les propietats que la conformaven per part de la família Descatlar, que arribaria a acumular fins a cinc sisena part del territori. Massanella es va convertir finalment en possessió i va acabar parcel·lada en grans finques.

Por als atacs corsaris

El temor als atacs corsaris també va provocar la desaparició de nuclis medievals com la 'pobla' de la Palomera, propera a la torre de Sant Elm, a l'actual municipi costaner d'Andratx. El principal objectiu de la seva creació passava per consolidar una petita vila portuària de només vint o trenta cases. Amb batle propi i descrita com una modica populatione, la zona va viure de la pesca, de l'elaboració de salaons i del trànsit de fusta per a la construcció de vaixells fins que, al segle XV, va ser abandonada fruit del creixement del poder otomà per mar.

El temor als atacs corsaris també va provocar la desaparició de nuclis medievals com la 'pobla' de la Palomera, propera a la torre de Sant Elm, a l'actual municipi costaner d'Andratx. Va ser abandonada davant el creixement del poder otomà per mar

Al seu estudi, Mas apunta, així mateix, a la mala qualitat de la terra, a la salubritat i als efectes de la pesta negra com altres possibles causes de l'esvaïment de nuclis com Bellver (Sant Llorenç), Sa Granada, Bànyols (Alaró), Sant Miquel de Campanet, Consell i Hero (Santa Margalida). Per a l'investigador, el cas “més curiós” és el de Sant Miquel, fundat el 1345 al voltant de la parròquia de Sant Miquel de Campanet. “Era un nucli de gent pobra i, amb el procés de parcel·lació, les cases tindrien una superfície d'uns 40 metres quadrats”, explica l'historiador. Situat al costat d'un torrent a uns 300 metres de profunditat dins del Pla del Tel, la tradició sosté que Sant Miquel va desaparèixer com a conseqüència del desbordament de les aigües.

Les desaparegudes colònies agrícoles del segle XIX

En línia del que va passar a l'Edat Mitjana, diverses lleis van estipular a mitjans del segle XIX la creació de nou colònies agrícoles a Mallorca amb l'objectiu de redistribuir la població i millorar el profit de l'ús agrari del sòl. Tal com assenyala l'investigador Tomeu Pastor, especialitzat en història agrària, aquestes normatives van beneficiar principalment els grans propietaris, que, a més de ser eximits en el pagament d'impostos, van veure com les seves pitjors terres, les que no havien estat mai arades, tenien l'oportunitat d'esdevenir ametllers, figuerals i vinyes. De totes les colònies que es van impulsar, en perviuen únicament quatre, reconvertides actualment en importants focus turístics: Sa Colònia de Sant Pere (Artà), Sa Colònia de Sant Jordi (Camps), Porto Colom (Felanitx) i Porto Cristo (Manacor) .

Mas assenyala a elDiario.es que, a llocs com Catalunya o l'Espanya buidada, la desaparició d'aquestes poblacions “no cridaria tant l'atenció”, atès que el buidament dels nuclis forma part d'una realitat que afecta severament aquests territoris a causa de l'èxode rural. A Mallorca, en canvi, l'evaporació dels antics assentaments, encara que molt anterior, xoca amb la imparable evolució demogràfica de l'illa. El nombre d'habitants s'ha incrementat un 38,5% des de l'any 2000, segons dades de l'INE i, després de Tenerife, és l'illa espanyola més poblada. Una olla a pressió amb repercussions serioses en matèria sanitària, educativa i d'habitatge, sobre el consum d'energia i d'aigua, tenint en compte que la insularitat, per se, ja implica nombroses limitacions quant a l'abastament de recursos.

Actualment, Mallorca compta amb prop d'un milió d'habitants repartits de manera desigual entre els seus 53 municipis. Vàries de les seves localitats, com Deià, en plena Serra de Tramuntana, pateixen des de fa anys els efectes de la compra estrangera massiva, laespeculació immobiliària, la voracitat dels fons d'inversió i la disbauxa del lloguer de vacances. L'augment de la població no ha comportat, però, un increment de la riquesa per càpita, tal com subratllen els experts, que apel·len a abordar aquesta qüestió amb rigor per evitar la seva utilització amb tints xenòfobs i impedir que la població més vulnerable es converteixi en negatiu al focus del debat.