L'avarícia immobiliària expulsa l'últim luthier d'Eivissa: “Hem de desallotjar 50 anys de vida”

Un flexo enorme omple de llum la caixa de ressonància d'una guitarra acústica. Està nua, no té cordes. A la celleta, la peça allargada que es col·loca sobre el pont i guia els sis fils de metall, treballa un tornavís. Una mà, la dreta, fa que giri mentre el colze es recolza amb delicadesa sobre el cos, fusta arrodonida. Els dits de l'esquerra pessiguen el tall de la guitarra, la sostenen. La mirada, reforçada per unes ulleres de muntura negra de les quals penja un cordó de color idèntic, supervisa. No tot serà crear.

Manolo Marín Cano fabrica instruments, però també els manté. És artesà i mecànic. Luthier. Amb aquest ofici es guanya el pa des de fa quinze anys. Arriba bé a final de mes i té una bona cartera de clients, tan gran que fa temps que va començar a seleccionar-los per no devaluar el servei. No vol fer xurros. L'harmonia de la seva vida, però, dibuixa una cadència trista. En té cinquanta-pocs, però no sap si es jubilarà imaginant guitarres i baixos elèctrics. D'aquí un any llarg haurà de marxar de la casa on ha viscut des que era petit. També, el taller. Ja sap la data. El 12 de desembre del 2026 és una guillotina que penja sobre el seu cap.

Amb els seus ingressos, no podria pagar, alhora, el lloguer d'un pis i el d'un espai on traslladar maquinària, eines, fusta emmagatzemada, els instruments encarregats amb què treballa simultàniament –que no acostumen a ser menys de sis– i els que té emmagatzemats per vendre –que són més de deu– i tampoc es podria permetre el lloguer d'una casa. El problema, explica, no és el que cerca sinó on el busca. Manolo és eivissenc.

A la mateixa casa des dels tres anys

Per entendre per què el luthier ha de marxar de la casa on va arribar sent un nen de tres anys cal reconstruir la història de la seva família. Els seus pares van ser migrants andalusos. De la Pobla de Cazalla i Casariche, latifundis sevillans. Manolo és el penúltim: Juan Marín i María Cano van desembarcar a l'illa, els seus tres germans ja estaven mig criats. Era 1966. El desenvolupamentisme a Eivissa, els primers anys de l'auge turístic a Eivissa. Hi havia feina i sous tant per als homes (construcció) com per a les dones (hotels). El matrimoni, que era a la vintena, es va quedar. Tenien a prop germans, cunyats i nebots. No els va costar llogar llocs dignes per viure amb els seus cinc fills i, el 1975, van ensopegar amb la casa dels seus somnis.

La mare i el pare de Manolo, que eren de camp, van descobrir que una família de la burgesia vilera (el gentilici oficiós de la capital insular) buscava qui s'ocupés d'una finca situada a mig camí entre l'església de Sant Jordi de ses Salines i Platja d'en Bossa, l'arenal on els Matutes i altres famílies d'empresaris havien començat a construir els primers hotels moderns. L'aeroport, obert definitivament als vols comercials el 1958, tampoc no quedava gaire lluny. El paisatge que envoltava els estanys saliners començava a canviar radicalment, però la terra que no s'havia tapat amb asfalt i ciment seguia sent fèrtil.

Avui, el que queda ho segueix sent, encara que estigui envoltat de les discoteques a l'aire lliure on s'han anat transformant del 2010 en endavant aquells hotels del boom. De cultivar aquestes parcel·les (una mica d'horta i, sobretot, molt d'ordi) van viure els Marín Cano durant dues dècades. De cultivar-les, diu Manolo, se segueix encarregant el seu germà petit, que té un parell de tractors: “Si plou una mica al març, aquest any tindrem collita. El 2024 no vam recollir ni un quilo de gra”.

Comencen els problemes

Els problemes van començar el 1996, quan va morir “la propietària original”; així anomena Manolo a “la senyora” que va llogar la casa al seu pare. “Va ser un acord verbal: ella volia que la finca estigués en bones condicions i els meus pares es van oferir a treballar-la com a majorals. Venien del camp i se'ls feia bé”. Mai no hi va haver contracte. “Ni se li va posar data de venciment. Ella va venir diverses vegades a comprovar que tot anava bé. Li alegrava que la finca continués en funcionament”.

Al principi, la feina per fer s'acumulava. Quan els nous majorals van arribar es van trobar terres de ciment, no existia la cambra de bany, la cuina encara era de llenya, les parets estaven per pintar, tenir els animals a dins feia poc temps que havia deixat de ser la manera d'escalfar la casa… “La modernitzem i, els germans, els tres que són grans i els dos que som més petits, vam créixer molt fe. Una vida silvestre. Els petits jugant al camp i escoltant els vinils que els meus germans punxaven al tocadiscos del saló: així em vaig aficionar al rock, sobretot al progressiu. El meu pare anava al centre i pagava la renda a la senyora. Ella vivia al Passeig de Vara de Rey”, diu Manolo.

Un lloguer que no va pujar ni una pesseta: en seguien pagant 10.000 quan, el 1997, ja repartida l'herència, els fills de la propietària van sol·licitar el desnonament de la família Marín Cano. Manolo ho recorda: “Ens va arribar una carta del jutjat, ordenant que desallotgéssim en tres mesos. El judici en primera instància ja ho havíem perdut, per incompareixença. No ens va arribar la notificació. El meu pare va buscar un advocat que, des del primer moment, va veure evidències que hi va haver mala fe en el procés. Recorrem”.

Comença un litigi, no gaire llarg, però molt angoixant. L'Audiència Provincial ratifica la primera sentència, però als llogaters els queda corda per resistir. Apel·len al Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) i troben la raó que cercaven. L'acord entre la propietària original i el patriarca familiar equival a un contracte de lloguer. De renda antiga i vàlid fins que l'inquilí que el va segellar amb una encaixada de mans es mori.

Fa menys de tres mesos va morir el pare de Manolo, als 87. Ara, els dos germans que amb el luthier segueixen vivint allà tenen dos anys per marxar d'una finca per la qual paguen 750 euros al mes. El 2015, van acordar amb els propietaris actualitzar el lloguer sumant l'IPC acumulat durant les quatre dècades que portaven a casa. La pujada va estar a punt de provocar un segon conflicte als tribunals. Un matí, una altra carta del jutjat els va alertar que la propietat els reclamava 30.000 euros. Era la diferència entre els 60 euros que els llogaters ingressaven cada mes en un compte judicial i la renda actualitzada que, segons els propietaris, els havien reclamat oficialment.

Manolo al·lega que ells mai van rebre un burofax informant-los del canvi de criteri. Als amos de la casa els devia semblar versemblant. Potser aquesta va ser la raó que pactessin la pujada i renunciessin a la diferència que reclamaven. Es va evitar el judici. El luthier no dubta que l'haurien tornat a guanyar.

“Per continuar amb la meva feina no puc estar en un pis”

Després de fer memòria, s'aparta de la taula de treball, s'asseu en un tamboret, es treu les ulleres, que es queden penjant al pit, i analitza el present:

–Per continuar amb la meva feina no puc estar en un pis. Necessito una casa: a qualsevol que estigui al camp li netegen la cara i li diuen vila. El més barat que he vist són 3.500 [euros al mes], més despeses, i et demanen agència… Encara que sigui eivissenc, no penso pagar la marca Eivissa. Que això ha estat exclusiu? Doncs caldrà anar-se'n. No és cap ganga viure aquí, no penso pagar tants diners. I és una contradicció perquè em va millor que mai. Pensava que Eivissa tindria un sostre per a aquest ofici, però no; podria treballar fins i tot més. Hi ha altres luthieres a l'illa, d'instruments de vent, però de guitarres i baixos sóc l'últim que queda.

–Quin seria el preu just, per a tu, per aquesta casa? Tenint en compte que vosaltres heu mantingut la casa des que vau entrar a viure.

–No t'ho sabria dir…

Per continuar amb la meva feina no puc estar en un pis. Necessito una casa: a qualsevol que estigui al camp li netegen la cara i li diuen vila. El més barat que he vist són 3.500 [euros al mes], més despeses, i et demanen agència… Encara que sigui eivissenc, no penso pagar la marca Eivissa. Que això ha estat exclusiu? Doncs caldrà anar-se'n. No és cap ganga viure aquí, no penso pagar tants diners

–O el preu raonable, o honest, si t'agraden més aquests adjectius.

–Com a molt, 1.000 euros. Fa anys que pentino Idealista i Fotocasa veient com està el mercat [en altres llocs d'Espanya] per si arriba el moment de marxar. Fotre! Pots aconseguir, a segons quins llocs, alguna cosa com això per 400 o 500 euros. Només cal marxar i creuar el toll. Fins i tot a Madrid, si t'allunyes del centre, hi ha alternatives. Aquí no n'hi ha. Et moguis on et moguis, tot és car. No hi ha una part de l?illa que sigui barata (a Mallorca crec que això encara passa).

Jo vaig estar casat -continua- i vaig viure en un pis de lloguer, al centre de Vila, de l'any 2000 al 2008. Pagava 300 euros per quatre habitacions, el preu de mercat que hi havia llavors. Em vaig separar i vaig tornar a casa dels meus pares. Quan me'n vaig anar, en aquell pis en pagava 360 i al nou llogater en pagava 600. I encara era barat perquè ja s'estava disparant.

–El mercat s'està inflant exponencialment des de fa deu anys. Per què en dues dècades la següent generació de propietaris va començar a veure aquesta casa com un negoci que estaven deixant perdre?

–Per avarícia, avarícia col·lectiva. Tots ens queixem, però tots hem pujat al carro. Tothom que tingui alguna cosa intentarà aprofitar el moment i treure tot el que pugui. Segurament, si jo ho tingués, també faria el mateix. Sembla que si et quedes enrere ets tu el ximple. El problema és que aquesta illa està perdent serveis bàsics, i ja no parlo per mi, que també, perquè ara és justament quan tinc més feina. Em refereixo, per exemple, que mai no hi ha hagut tants cotxes i tan pocs mecànics. Això passa a tots els sectors.

Tots ens queixem, però tots hem pujat al carro. Tothom que tingui alguna cosa intentarà aprofitar el moment i treure tot el que pugui. Segurament, si jo ho tingués, també faria el mateix. Sembla que si et quedes enrere ets tu el ximple. El problema és que aquesta illa està perdent serveis bàsics. Mai no hi ha hagut, per exemple, hi ha hagut tants cotxes i tan pocs mecànics

Hi ha molta gent interessant -prossegueix- que s'està marxant; cal cridar el problema que té aquesta illa: tot és luxe i exclusivitat. Per què no van comprar els meus pares quan ho van poder fer? Era ridículament barat, en comparació dels preus que et demanen ara. Un treballador es podia permetre un pis, o un terrè on construir una casa. Crec que el meu pare es va relaxar perquè aquí estàvem bé. Va creure que era de per vida, i per a ell ha estat així. Ara nosaltres hem de desallotjar 50 anys de vida. I ja veus tot el traster que hi ha aquí ficat.

El luthier que treballa en solitud

El taller del luthier Martín Cano està dividit en diverses parts. Cadascuna té una funció diferent. Al fons, en el que un dia van ser unes cavallerisses, hi ha el magatzem de fustes. Fresno, auró, caoba, vern, “alguna tropical, exòtica, que en diuen, cosa que encareix l'instrument”. En una màquina (que es va fabricar amb peces xineses i els plànols comprats per internet a un enginyer valencià: es va estalviar uns quants milers d'euros) i connectada a un ordinador, els taulers prenen la forma de l'instrument. Quan Manolo introdueix les dades del patró a serrar, les serradures acumulades entre les tecles salta pels aires. Per no posar les parets perdudes de pintura, dispara el seu Aerometal –basca, “de les quals ja no es troben”– en un bany que està separat del taller. Les guitarres i els baixos s'assequen, com si fossin l'embotit de la matança, en uns ganxos penjats del sostre d'aquell cubicle que queda al costat oposat a la sala on va començar el naixement.

L'estada principal, que un dia va ser una vaqueria, és el lloc que enllaça els dos extrems, on acobla pals i cossos abans de pintar-los. Allà és on hi ha la taula de manteniment, amb el flexo enorme omplint de llum la caixa de ressonància d'una guitarra acústica. El mobiliari i la decoració són sobris, però abundants. La il·lustració d'un contrabaixista presideix una prestatgeria. Els fulls dels encàrrecs estan clavades en un suro. Arrencar-les significa acabar una feina que fa setmanes. Sempre encès, un monitor gegant on promocionava la seva pàgina web (tancada per evitar que li entri més feina: la seva xarxa social és el boca-orella) pel qual van passant fotos dels grups i els artistes a qui ha manufacturat una guitarra i un baix; alguns, com les d'Omar Alcaide o Javier Vargas o el de Fernando Lamadrid giren per tot el món. És el traster a què es referia un luthier que treballa en solitud.

“Jo mateix” és la coletilla que deixa quan relata les etapes del seu treball. No ho recalca per narcisisme. Més li agradaria, diu, permetre's un ajudant: “Si comences a delegar funcions, te'n menges el marge. Per això he après a dissenyar, treballar la fusta, pintar i m'encarrego de la relació directa amb el client. Així funciona aquest negoci. Em va bé perquè no sóc gaire sociable”.

L'estada principal, que un dia va ser una vaqueria, és el lloc que enllaça els dos extrems, on acobla pals i cossos abans de pintar-los. Allí és on hi ha la taula de manteniment, amb el flexo enorme omplint de llum la caixa de ressonància d'una guitarra acústica. El mobiliari i la decoració són sobris, però abundants. La il·lustració d'un contrabaixista presideix una prestatgeria. Els fulls dels encàrrecs estan clavades en un suro

Manolo es defineix com a esquerp, però la seva conversa és fluida. Salta d'un tema a un altre connectant idees, és generós amb els detalls, esquitxa les idees amb ironia. Té sentit de l?humor. Amb la barba entrecana, els cabells, lleugerament ensortits, i el cos, rotund, si el convertissin en personatge de cinema, Pepón Nieto seria un bon candidat per interpretar-ho.

Al monitor del taller, cada matí, es posa en diferit La revuelta de la nit prèvia. La veu de David Broncano ja va sonar al taller fa anys, a l'època de La vida moderna. “També en diferit, perquè ho emetien de matinada. Em feien riure molt aquells tres. Pel dia, quan treballo, acostumo a tenir sintonitzada la SER”. La pren a la minicadena d'un tocadiscos adornat per les figuretes dels quatre xavals de South Park on no sonen vinils ni cedès: la música l'escolta a casa. Pink Floyd, Gènesi, Sting, Eric Clapton, The Police, alguna cosa més moderna i menys mainstream… Per concentrar-se necessita la paraula parlada. Una rutina que es repeteix de dilluns a divendres al migdia. Així distreu el soroll de l'autovia de l'aeroport.

L'obra, ara fa vint anys, va separar la casa del poble a què pertany. De petit recorda anar a peu o amb bicicleta a l'escola de Sant Jordi. La rasa va engolir un camí centenari. Cada set dies, el rum-rum dels motors, es barreja amb el punteig i l'esquinçament de les cordes. És la treva que es concedeix l'ós per sortir de la cova i compartir la bresca de mel. Una fila de músics ho visita. Els cita a tots el divendres a la tarda perquè el deixin tranquil la resta de la setmana. Coincideixen professionals i amateurs. Acudeixen a revisar l'instrument que vindrà, a rebre el que acaba d'acabar Manolo oa recollir el que, amb encert, ha estat ajustant (netejar, canviar cordes, prémer clavilles… sempre hi ha alguna cosa a fer a una guitarra o un baix).

És inevitable que, entre prova i prova, arrenqui la música. La frontera entre el riff i la jam és porosa. Quan es creua, el luthier obre la nevereta que té al taller, treu unes cerveses, les reparteix i somriu. De vegades agafa el llarg pal d'algun dels seus baixos. Per aquesta afició va començar una aventura que semblava una ximpleria. Manolo era informàtic a la subcontracta que revisa els sistemes de l'aeroport i, per rematar les hores mortes de les tardes d'hivern, es va enganxar als tutorials de lutheria a YouTube. Així va fabricar el seu primer baix (“que era intocable, com els tres o quatre que van venir després”). Així va acabar emulant Leo Fender -“ho admiro molt perquè ell es va inventar aquest negoci: sempre que puc, intento que les meves guitarres emulin els seus Stratocaster i Telecaster”-.

Així va penjar un trèvol de quatre fulles a la porta del cau. El mateix segell que imprimeix al claviller de les seves criatures. Rory Gallagher, irlandès i fenderià fins a la medul·la, s'hauria encapritxat d'alguna de les guitarres.

“No volia ser com Eivissa!”

–¿Què se sent en acabar un instrument, Manolo?

–Molta satisfacció, però no la mateixa que abans. Abans m'il·lusionava més, però ja es va convertir en una feina. Estic desitjant acabar un instrument i arrencar el full per passar al projecte següent.

–¿Ha influït el percal de la casa?

–Moltíssim. He estat en bons moments per expandir [el negoci]: vaig a comprar bona maquinària, acumularé estoc de fusta, agafaré un ajudant… Pensa que ni tan sols estic empadronat aquí perquè quan vaig tornar, com necessitava el consentiment dels propietaris i havíem estat de judicis amb ells, no m'ho donarien, així que tu ment, visc a casa seva. Però estar sempre amb un peu a fora i un altre a dins m'ha fet dir: millor em quedo com estic…

–No volies morir d'èxit.

–No volia ser com Eivissa! [riu] Si me'n vaig de l'illa no sé si tindré ànim per seguir sent luthier.