LLEGIR EN CASTELLÀ
Als seus 72 anys, Leo Bassi (1952, Nova York) continua sent un bufó irreverent i un provocador incansable. Manté una energia que fins i tot a ell mateix el sorprèn. Qüestiona les convencions socials, desarma el poder i desafia el pas del temps amb un riure que incomoda tant com il·lumina. Amb la seva obra “+70” i la seva iconoclasta i insolent projecte “La Iglesia Patólica”, reafirma el compromís amb la llibertat d'expressió i el poder guaridor de l'humor.
Des dels seus inicis al circ fins a convertir-se en un referent internacional, Bassi ha sabut transformar cada etapa de la seva vida en un espectacle ple de passió, mantenint-se sempre rellevant en una indústria en constant canvi. El seu llegat, lluny d'apagar-se, busca transcendir en el temps i la memòria col·lectiva. Bassi presentarà la seva obra “+70” al Teatre del Mar de Palma del 29 de novembre a l'1 de desembre.
Què es trobaran els espectadors que veuran la seva obra “+70”?
Trobaran pistes per renovar l'esquerra, idees que són profundament fortes i transformadores. Al final de l'espectacle sortiran amb moltes ganes de viure, plens de vitalitat. El públic acaba dret, amb el puny alçat, com si estiguessin assistint a un discurs polític.
Si volen recarregar-se d'energia i vitalitat, i perdre aquesta por a la mort que ha paralitzat també els progressistes, obsessionats amb la seguretat, el meu espectacle és per a ells.
Estem en mans de neoliberals capitalistes sense pietat, capaços de destruir sense miraments, i el meu espectacle té el poder de treure la por a la gent i donar-li una energia fonamental, de despertar i obrir noves finestres a la ment.
La gent surt havent rigut molt i amb una renovada set de viure, amb ganes fins i tot de lluitar per les seves pròpies vides. No en puc oferir més.
Estem en mans de neoliberals capitalistes sense pietat, capaços de destruir sense miraments, i el meu espectacle té el poder de treure la por a la gent i donar-li una energia fonamental, de despertar i obrir noves finestres a la ment
Els 70 són els nous 50?
Sí, segur. La meva àvia considerava que als 50 anys un ja era vell, que la vida havia passat i que, amb tantes responsabilitats, ja no es podien fer certes coses. Ara, en canvi, els 50 sembla que són com una nova joventut, i crec fermament que els 70 són els nous 50. Sens dubte, sí.
Els alquimistes buscaven l'elixir de l'eternitat. Vostè ho ha trobat?
Sí, però és a la ment. El cos m'és igual. Jo puc morir demà, estic de puta mare. Sabem que el Big Bang va ser fa més de 13.000 milions d'anys. Aleshores viure 10 anys més o menys és ridícul. Fins i tot si visquéssim un milió d'anys, seria una misèria al costat de la cronologia real del nostre univers. Tant me fa l'edat del meu cos. El que sí que m'importa és la força espiritual. Aquesta força interior fa que el teu esperit sigui immortal, que el teu esperit romangui. No necessito la pedra filosofal o l'aigua de la font de la joventut eterna perquè la meva ment és súper jove. El meu esperit perdurarà després de la meva mort, n'estic segur.
El cos m'és igual. Jo puc morir demà, estic de puta mare. Sabem que el Big Bang va ser fa més de 13.000 milions d'anys. Aleshores viure 10 anys més o menys és ridícul
Celebra la vitalitat als setanta i més enllà. Alguna vegada va pensar que el seu secret per mantenir aquesta energia el convertiria en el portaveu dels “joves” vells?
Jo no pensava arribar als 70 anys, per tant, tampoc no m'imaginava sent portaveu de res. Creia que la meva provocació només era una explosió d'adolescència, cosa que acabaria amb l'edat. Tot i això, des de fa uns anys em sorprèn sentir tanta energia dins meu. Entenc ara que puc ser portaveu d'una sensació de gran desil·lusió en una generació, especialment pel que fa als progressistes i tot aquest moviment, que veig molt apagat. Crec que cal un despertar.
Si algú hagués estat adormit els últims 30 anys i s'hagués despertat avui, en llegir el diari podria pensar fàcilment que el mal ha triomfat.
Probablement sí, perquè molts valors que abans estaven clars, compartits per gran part del món, ara estan trepitjats. El que està passant a l'Orient Mitjà és inimaginable. Abans, si mataven un palestí, s'hi intervenia immediatament, assenyalant que això no podia ser tolerat. Ara tot passa amb una impunitat alarmant. Parlem de centenars de milers de morts, i seguim avançant cap a una xifra encara més gran sense cap fre.
Estem vivint un malson, i considero que gran part de la responsabilitat recau sobre els neoconservadors, les escoles d'economia i el món del neoliberalisme. Un sistema que ha perdut de vista els valors humans, abraçant una visió on el més fort sempre té la raó i triomfa, sense importar-ne les conseqüències. Aquesta lògica va en contra de totes les idees morals que hem sostingut des de la Il·lustració.
Abans, si mataven un palestí, s'hi intervenia immediatament, assenyalant que això no podia ser tolerat. Ara tot passa amb una impunitat alarmant. Parlem de centenars de milers de morts, i seguim avançant cap a una xifra encara més gran sense cap fre
A la seva anterior obra “Jo, Mussolini”, ja denunciava l'auge de la ultradreta. Quin diagnòstic fa aquest procés que s'ha accelerat?
És cridaner veure com la gent d'esquerres i els progressistes estan completament acollonits perquè la ultradreta està aconseguint el 40% de suport en certs llocs. La meva lectura de tot plegat és que ha estat un error per part de l'esquerra i el progressisme. No ens hem renovat, no hem tingut noves idees ni hem generat una energia que connecti amb els temps actuals.
La joventut, els nois de 15 o 20 anys, ens veuen com a gent gran amb idees mortes, mentre que l'altra banda, la ultradreta, projecta una energia instintiva, de força, de masculinitat, que els resulta atractiva. És lògic que l'extrema dreta estigui triomfant, perquè no hem fet una reflexió prou profunda sobre què significa ser d'esquerra avui dia.
Les eines per entendre el món i no repetir la història haurien de ser les humanitats, però són retirades de les escoles.
Això està passant per raons econòmiques, perquè tot està centrat en els diners i l'èxit de les empreses. Però la història mai no es repeteix de manera exacta. La meva sensació és que el feixisme d'avui no té res a veure amb el de fa 80 anys. És una altra cosa. Tot i que és feixisme, té dimensions i raons completament diferents. No es pot combatre el feixisme actual fent servir les mateixes eines del passat. Per això, necessitem intel·ligència per entendre de què es tracta realment. El problema amb l'esquerra és que s'ha tornat massa racional, està paralitzada i ha perdut la força instintiva, cosa que és crucial per enfrontar aquesta nova forma de feixisme.
El problema amb l'esquerra és que s'ha tornat massa racional, està paralitzada i ha perdut la força instintiva, cosa que és crucial per enfrontar aquesta nova forma de feixisme
Quina és la recepta per ser autèntic?
Cal estar fora de les convencions. T'imagines si jo fos un autor teatral que depengués del sistema per finançar-me? Si la democràcia és forta, teniu llibertat d'expressió. Però quan la política comença a inclinar-se cap al feixisme i necessites anar a buscar la teva subvenció, què fas si et trobes davant de la gent de Vox o del PP? El més fàcil és autocensurar-se per continuar rebent aquests diners.
Jo m'he mantingut fora de tot aquest sistema. 'La Iglesia Patólica' viu pel seu compte, sense ni un sol euro de subvenció, generant els seus propis diners.
Fa molts anys, quan vaig sortir a la televisió, diverses companyies de cerveses i altres marques em van oferir molts diners per fer publicitat i ser patrocinat per elles. Però no em vaig voler encadenar a una marca. Ara, em puc riure del capital sense por de perdre diners, perquè no depenc d'aquesta gent.
De la mateixa manera, puc riure'm de qualsevol política. Pot arribar-hi Vox, pot arribar el PP, el que sigui. Imagina, jo visc a Madrid, on el PP controla la Comunitat i l'Ajuntament. T'imagines si jo hagués hagut de demanar diners al PP d'Ayuso per mantenir el Paticano? Fins i tot a patrocinadors comercials. La meva “capella” està filosòficament lluny del poder i per això s'omple de joves: instintivament senten la força antisistema que representem.
Fa molts anys, quan vaig sortir a la televisió, diverses companyies de cerveses i altres marques em van oferir molts diners per fer publicitat i ser patrocinat per elles. Però no em vaig voler encadenar a una marca. Ara, em puc riure del capital sense por de perdre diners, perquè no depenc d'aquesta gent
Ha esmentat que les seves actuacions moltes vegades són rituals xamànics. A què es refereix?
Va arribar un moment en què em vaig adonar que tot aquest esforç per provocar, per desafiar, tenia el seu origen en una font d'energia vital antiquíssima que hi ha dins meu. I com més passa el temps, més clar ho tinc: aquesta font no és una cosa racional ni lògica, sinó que brolla del més profund de la meva existència.
Podria fins i tot descriure'l com un follet interior, no és una cosa que jo racionalitzi o planifiqui deliberadament. No és que jo digui: “Faré això per una estratègia”. No, hi ha alguna cosa dins meu que em parla i em guia, que em diu: “Això és el que faràs i per aquí és per on has d'anar”. En algun moment em vaig adonar que, a les tribus antigues, això és el que anomenaven ser un xaman. És aquesta veu interna, aquest follet, que et parla i et guia, i està connectat amb una cosa molt antiga, cosa que pertany a la memòria més ancestral de la humanitat.
M'he adonat, amb el pas dels anys, que sí, jo sóc com un xaman. Estic convençut que en altres civilitzacions, a les tribus antigues, la gent hauria entès perfectament el que faig. Haurien dit immediatament: “Aquest home és un xaman”.
Bé, Sòcrates, un dels pares de la filosofia occidental, tenia un “dèmon” que també li parlava...
Quan arribes al més profund de la teva identitat, t'adones que hi ha energies interiors que no controles, i potser aquestes energies van més enllà de la teva pròpia existència, fins i tot més enllà del teu propi cos. Estàs tocant una cosa una mica més gran, una cosa que pot arribar a ser profètica… Últimament, em passa que penso en alguna cosa i, sorprenentment, aquesta cosa es materialitza, com si hi hagués una connexió inexplicable, una cosa que els xamans coneixen bé.
El més curiós és que, encara que em considero l'home més racional del món, amb una inclinació cap a la ciència, no puc evitar notar que això em passa. Penso en alguna cosa i es fa realitat. Certs atributs del xaman tradicional els estic vivint en mi mateix, i ho accepto amb molt de sentit de l'humor.
Em fa riure, perquè sent bufó no em prenc res d'això massa de debò. Tot això està passant, però el follet dins meu és un pallasso que s'està descollonant del riure, portant-me a situacions estranyes, però sense cap altra lògica que fer-me riure a mi mateix. El meu follet interior és molt divertit.
És bufó, xaman, profeta i també radioactiu. No?
Els últims dies del meu pare, la meva família em va revelar que, quan era un nadó d'11 mesos, em van portar a presenciar una explosió nuclear en un assaig al desert de Nevada. Fins i tot el meu pare em va fer un rotllo de pel·lícula de 8 mm on es veu l'explosió de prop i tot.
El més curiós és que els meus pares mai m'ho van explicar abans perquè sentien vergonya. Em van dir: “No t'ho vam dir perquè, segurament, les radiacions et van fotre d'alguna manera, i no t'ho volíem explicar per si això t'havia afectat”. Ells no volien enfrontar la possibilitat que potser m'haurien exposat a alguna cosa perillosa quan només tenia 11 mesos. No obstant això, aquí hi soc, amb 72 anys i en forma, així que sembla que les radiacions no em van fotre tant després de tot.
Potser per això, ara, té superpoders…
Sí [riu]. Potser aquests poders de xaman també provenen de les radiacions. Estic obert a totes les possibilitats. La veritat és que cap espectacle teatral no pot oferir al públic l'experiència de veure, en 8 mm, una explosió nuclear a només 20 quilòmetres de distància. En tots els meus espectacles m'agrada impactar el públic amb aspectes inesperats, i aquesta és, sens dubte, una de les coses més inesperades: presenciar una explosió nuclear en directe.
Com equilibra aquest humor bufonesc amb reflexions filosòfiques profundes?
El veritable bufó sempre ha estat així. Al segle XII o XIII, els bufons de les corts reials tenien el dret de mofar-se de l'emperador o del rei, perquè a l'època medieval s'entenia que aquesta capacitat de burlar-se fins i tot del poder venia acompanyada d'una filosofia, d'una visió profunda de la vida i del món. Aquest és l'equilibri que sempre ha existit a la figura del bufó: humor i reflexió profunda.
Jo he crescut en aquesta tradició. El meu pare, el meu avi, el meu besavi, tots ells em van inculcar aquesta visió. El meu avi solia dir-me: “Ens anomenem Bassi, que en italià és el plural de 'basso', cosa que significa gent de baixa condició social. El nostre cognom és 'els Baixos”. El meu avi em recordava constantment que representem l'opinió de la gent que no en té res. I quan no tens res, tampoc no tens res a perdre.
És precisament aquesta manca de possessions el que et permet riure't de tot, perquè no et poden prendre res si no tens res a perdre. Aquesta és la saviesa i espiritualitat dels més humils i dels bufons. Cada dia, quan em desperto, n'estic convençut: soc dels de baix, i això em dona una llibertat total per dir i fer el que vull. Perquè no temo perdre el que mai no vaig tenir, i aquesta llibertat és el que em permet mantenir sempre l'equilibri entre l'humor bufonesc i les reflexions filosòfiques profundes.
El meu avi em recordava constantment que representem l'opinió de la gent que no en té res. I quan no tens res, tampoc no tens res a perdre. És precisament aquesta manca de possessions el que et permet riure't de tot, perquè no et poden prendre res si no tens res a perdre
Ara que està reflexionant sobre la vellesa. Com li agradaria que les futures generacions recordin Leo Bassi?
Tot allò relacionat amb el Paticano, l'escriptura de la Biblia Patólica que estic acabant i tot el que estic creant amb això, és on resideix el més fort de la meva obra.
Soc molt conscient del pas del temps, de la inevitabilitat de la mort que, probablement, no és gaire lluny. Per això, m'estic organitzant per assegurar-me que el meu llegat, la meva obra, continuï viva a la memòria de la gent durant milers d'anys. Veus? No soc modest.
Sempre ha lluitat per la llibertat d'expressió i pel lliure pensament. Quin ha estat el seu triomf més gran en aquesta batalla?
Poder seguir renovant-me en cada generació i no quedar-me ancorat en el passat ha estat clau pel que faig. Un exemple és “la Iglesia del Paticano”, l'església i la capella que he creat.
El públic que em ve a veure continua creixent, cada vegada hi ha més gent. Tinc la sensació que les meves provocacions no han estat en va, que el que he fet ha tocat les persones, potser no tot el públic, però sí alguns molt profundament. I com passa a la vida, ara, en aquesta etapa, he començat a collir el que vaig sembrar fa anys.
Els teatres plens, el “Paticano” ple, tot això és una mostra que no em vaig equivocar. Tot i haver seguit una carrera fora de les normes, allunyat del món de la cultura oficial, sense suport econòmic, a la meva manera i al meu ritme, l'èxit que tinc avui em demostra que no estava equivocat.
Ha fundat la religió de l'aneguet de goma?
Sí. L'aneguet de goma simbolitza el que és petit, el que és intranscendent, el que no té poder. És bàsicament una víctima en un món dominat pels grans poders, però és feliç amb la seva petitesa. I això és el que jo predico a “la Iglesia del Paticano”: que els grans poders econòmics i polítics estan per sobre de nosaltres, fan el que volen, ens parlen de democràcia, però tot és fals. Les eleccions no canvien res fonamentalment. De l'altra banda, la veritable resistència és, en primer lloc, ser conscient que tot això és una gran mentida controlada per uns quants. En segon lloc, saber riure's de tot plegat. Descollonar-se a la cara dels poderosos que creuen que ens estan enganyant amb la seva falsa narrativa de democràcia.
En essència, això és el que els bufons sempre han fet: assenyalar la veritat a través del riure, mostrar l'absurd del poder i mantenir-se fora de les seves urpes.
Els grans poders econòmics i polítics estan per sobre de nosaltres, fan el que volen, ens parlen de democràcia, però tot és fals
Com utilitza la “Iglesia Patólica” per posar en evidència les contradiccions de la narrativa oficial?
Si vas a una església avui dia, veuràs que hi ha molt poca gent i són tots vells. A les meves “misses”, la mitjana d'edat és entre 18 i 20 anys. Sense cap suport de patrocinadors, no hi ha empreses darrere meu, ningú. No hi ha cap subvenció de l'Estat espanyol ni d'altres estats.
Quan la gent entra al “Paticano”, una de les primeres coses que sorprèn és que no estem l'any 2024. Creuen la porta de la meva església, són a l'any 74.012. Per què? Per ser sincer, el naixement de Jesús m'és força indiferent. No tinc res en contra de Jesús, però la data del seu naixement no vol dir res per a mi, ja que no segueixo aquesta creença.
Aleshores, immediatament sorgeix la pregunta: “Si no estem el 2024, en quin any estem?” I és aquí quan faig una petita reflexió de bufó i còmic. Com a artista, em considero part d'aquesta nissaga d'éssers humans que creen coses que no són directament útils, sinó que neixen de la imaginació. Em vaig preguntar: “Quin seria el naixement del primer artista de la humanitat?”.
Evidentment, la història no pot assenyalar aquesta persona exacta, perquè els primers humans eren caçadors i recol·lectors. Però en algun moment algú va ser el primer a crear una obra d'art. Així que vaig investigar i descobrir que l'obra d'art més antiga que coneixem fins avui té uns 74.000 anys. Es va trobar en una cova a Sud-àfrica: una pedra amb unes línies i dibuixos que clarament són intencionats, fruit de la creativitat humana. Els arqueòlegs han datat aquesta pedra i, fins ara, no han trobat res més antic.
Quan vaig descobrir això, fa 12 anys, just quan vaig obrir el “Paticano”, vaig decidir establir aquest any com el punt de partida de la nostra cronologia. Així que aquí estem a l'any 74.012, perquè el Paticano ja té 12 anys d'història.
I amb això també desafio les persones que no són cristianes, que es consideren atees. Per què continuen mesurant el temps segons el calendari cristià, si no hi creuen? Si no ets cristià, quin any ets?