LLEGIR EN CASTELLÀ
“Cada estiu, omplen les vostres platges. Es beuen tota la vostra cervesa. Fan un desastre a les vostres places. Mengen esmorzars fregits tot el dia en lloc del vostre meravellós menjar. Es jubilen a les vostres ciutats i s'aprofiten dels vostres serveis públics. Temps de revenja: salveu-nos d'una victòria d'Anglaterra (o mai no deixarem d'escoltar-la)!”. Amb aquesta portada, el tabloide 'The National' animava la Selecció espanyola de futbol a vèncer Anglaterra a la final de l'Eurocopa. Una llista de clixés sobre tots els 'pecats' que els anglesos cometen a Espanya. En faltava un: el famós balconing. I, si algun lloc ha patit aquest mal anglès per excel·lència, aquest és Magaluf. “Els hotels de Mallorca demà al matí”, ironitzava un usuari de X (abans Twitter), que adjuntava una foto dels Simpson on un personatge recull el cadàver d'un altre en una piscina, i que va contribuir a fer que Magaluf fos trending topic tota la nit després de la victòria espanyola.
Els minuts 47', 73' i 87' van fer arribar a l'èxtasi als seguidors de la selecció espanyola i anglesa de futbol durant la final de l'Eurocopa 2024 a tot el món, sobretot a Magaluf, on ja a les vuit de la tarda a penes hi havia ningú arranjat a la platja, sinó davant de les pantalles dels bars, les terrasses i les places que amuntegaven els seguidors d'un equip i un altre. Al final, va ser l'afició espanyola la que es va lliurar a la festa després de la victòria del combinat de Luis de la Fuente per dos gols a un. Una ampolla de xampany es va obrir als locals que acollien els premiats alhora que un saxofon feia sonar 'Paquito el Chocolatero'. Els cotxes van començar a xiular i la massa va continuar vociferant “campions”, encara que amb accent una mica més anglès que en altres parts del planeta.
Abans que l'equip espanyol confirmés el seu lideratge al cim del futbol europeu, Adriana i Daniela, de 14 i 16 anys, havien decidit passar amb les seves famílies l'experiència esportiva entre els turistes que s'amuntegaven al llarg de Punta Ballena, un dels punts àlgids del lleure nocturn del municipi de Calvià. “Així té més gràcia!”, deia una asseguda davant d'una parella amb les samarretes de la selecció contrària. “Lamine Yamal té 16 anys i ja és una joia”, destacaven de la plantilla de La Roja. Però, de fons, com un recordatori, els altaveus dels locals circumdants feien cantar en veu crit els seus clients clàssics com 'Sweet Caroline', 'Don't look back in anger' o 'Let it be', per arengar i animar els ànims de la massa anglesa abans de l'hora clau.
Com per a elles, viure el partit amb els propis del país era un atractiu per a David i Sara, una parella que, com si una mena d'excursió familiar es tractés, havien portat el seu fill i els seus nebots, Tirso, Guillermo i Kirk, a passar la tarda en aquesta localitat on, segons les previsions de la Guàrdia Civil, s'esperava congregar unes 2.000 persones. “Ens remou l'esperit espanyol”, va afirmar David, que havia cedit a les peticions dels seus nebots nouvinguts de Barcelona per veure el partit aquí en comptes de gaudir de la tranquil·litat de Palma, a pocs quilòmetres. Presos de l'emoció, corrien d'una banda a l'altra, onejaven la bandera 'rojigualda' a l'esquena, amb tanta força que aquests ànims semblaven aconseguir traspassar les fronteres i arribar a l'Olímpic de Berlín.
“Els nens estan obsessionats amb que guanyi Anglaterra”
Amb aquesta quantitat de gent, hi havia més control, més seguretat i, sobretot, més botigues engalanades amb banderes, samarretes, adorns, barrets de copa i viseres que vestien qualsevol aficionat que calgués, com les diademes decorades amb pompons vermells i pilotes de futbol d'Abby. El seu marit ho tenia clar: “England is gonna win! Simple like that!”, i ella, amb la seva amiga Hannah, només esperava que els de Gareth Southgate complissin, encara que fos només per estalviar-se les llantes de la matinada. “Tenim sis nens entre totes dues i estan obsessionats amb què guanyin”, comenta. I, encara que no paraven de parlar del britànic Jude Bellingham com una de les grans promeses de la lliga anglesa, van admetre que esperaven que Yamal marqués... “Però que guanyi Anglaterra!”, va puntualitzar.
Els pols blancs impol·luts contrastaven contra el to vermellós d'algunes pells i, davant de la retransmissió en directe de la BBC Sport que oferien alguns dels establiments, hi havia famílies, parelles i grups d'amistats que no tenien ni un sol mos de menjar davant d'ells. De sobte, l'estómac s'havia tancat i la fatalitat planava sobre la nit: Nico Williams havia marcat a la segona meitat de la trobada i els crits espanyols de gol! havien quedat dissolts ràpidament entre el públic silenciós, ja que el dolor aliè cal respectar-lo... Almenys fins que acabi la contesa.
“Se n'aniran calentets per a casa”
A uns metres, prop d'un quasi amfiteatre romà improvisat per cadires de plàstic que es col·locaven en semicercle davant d'una pantalla gegant, hi havia Javi i Mari, els propietaris d'un estudi de tatuatge limítrof, el tancament del qual sempre està programat a les sis del matí, però aquesta nit amb més motiu que mai. “Si guanyen els anglesos, vindran més a tatuar-se i, si no, vindran a tapar-se l'Eurocopa que els vaig fer a molts”, riu Javi sota les garlandes vermelles i blanques que han penjat entre els fanals del carrer. És oriünd de Madrid i es declara fan de l'Atleti, però aquest diumenge s'han col·locat dos globus inflats a l'entrecuix, diu, en honor al lateral del Chelsea, Marc Cucurella. No estava gaire convençut del rendiment de la Selecció espanyola, però a mesura que han anat guanyant confiança partit a partit, s'ha convençut a si mateix que, els seus contraris, “se n'aniran calentets cap a casa”.
Més enllà de les afrentes, sempre hi ha lloc per estendre ponts, com van suggerir Jeff i Kim, dos amics vinguts de la ciutat de Hull, que prefereixen veure el futbol com una manera d'esquivar temes espinosos, la política, per coincidir que, gràcies a l'esport, s'“entenen millor així”. Relaxats per les vacances, van admetre que els espanyols “són bons”, però defensaven amb determinació que el seu equip té “un joc més segur” i que, malgrat el que diguin, “cada dia millora més”. Una concessió que també és donada per Eve i Charlie, una jove parella de Manchester que passa uns dies per Alcúdia gaudint del ciclisme i les llargues tardes d'estiu, encara que a la terrassa, armats amb les ulleres de sol i crema solar, es resignen que la fe sigui suficient per assolir la victòria i que “tant de bo trobin la manera de guanyar”.
Si bé hi va haver una mica d'esperança durant uns minuts gràcies al gol de Cole Palmer al 73', els càntics es van acabar aviat al 87' davant la sentència definitiva de Mikel Oyarzabal. “Fora de joc!”, cridaven molts, “falta!”, protestes davant les planxades dels jugadors, que el cronòmetre no donava treva i es mastegava la tragèdia a la recta final del partit quan només es van sumar quatre minuts per donar per finalitzada la tortura.
Entre tanta tragèdia, sempre hi ha lloc per a l'anècdota, com els nois de vint anys que s'intercanviaven el seu nombre xampurrejant en anglès i en espanyol algunes paraules o el somriure irònic d'una parella de Wales. “No entenem res del que diuen”, deien dels crits dels seus compatriotes anglesos i, vestits amb samarretes hawaianes, només van assegurar que se n'anirien “tranquil·lament” de tornada al seu apartament a celebrar el resultat, fos quin fos. I així va ser, amb un “adéu, amic, adéu” es van internar a la massa que aviat es va diluir quan el matx va arribar al final, deixant un 2-1 a favor d'Espanya contra tots els pronòstics que van ser anotats a la tarda: un 5-0; un 2-3; un 1-4... Ni una porra no va encertar.