El paradís per a turistes convertit en la tomba de milers de migrants: la trista història de la ruta Algèria-Formentera
LLEGIR EN CASTELLÀ
“Alguns vaixells, a més del passatge i la mercaderia, transporten el futur. A principis dels anys cinquanta del segle XX, el futur s'atracava a Formentera per mar i amb accent francès”. Les dos primeres frases de No quedan flores en Formentera, novel·la de Javier González Granado, recentment publicada, pinten l’esbós d’una escena. Permeten imaginar-la.
Un veler –dos màstils, casc blanc, veles ocres– està ancorat davant d’una costa verge. Al fons, un penya-segat. Escarpat, majestuós. De front, una platja. Lluent, verge. A l’arena no hi ha tovalloles ni para-sols ni xiringuitos. Ni molt menys, la teulada d’una humil pensió que surt entre els pins. Si de cas, alguna caseta de fusta elevada sobre les roques. Les fustes amaguen un llaüt. També acullen el seu patró. Mans de pell curtida remenant xarxes, endreçant els estris, una feina que es fa a l'ombra. El sol és per a secar la pesca dels últims dies; algunes rajades. Penjen les captures del voladís de la caseta.
A la coberta, diverses parelles aprofiten els rajos de sol dels quals es protegeix el pescador. Descorden camises de lli, lliguen bikinis, es llancen a l’aigua de cap. Neden, s’esquitxen, s’enfilen a bord, fan grosses les pupil·les darrere el vidre fosc de les ulleres, es tomben sobre els taulons de la proa, algú agafa una guitarra i taral·leja alguna cosa que està de moda als cafès de Montmartre. Ells –i elles– són l’estiu. Entreguen la seua pell tersa a la llum mediterrània, pell blanca quan va salpar el veler, pell bronzejada després de setmanes a la mar. Pell que no té por de la mort. Pell que gaudeix de la tranquil·litat que dóna tenir sous. Pell que navega sense rellotge, per pur plaer. La pell dels primers turistes que fonyen Formentera: l’han descoberta després de recórrer la línia de 160 milles nàutiques (247 quilòmetres) que connecta Algèria amb l'illa.
És la mateixa ruta, el mateix mar, que, seixanta anys després, engolirà milers de migrants. Segons un estudi de l'ONG Caminando Fronteras, només el 2024, hi ha més de cinc-cents morts, cinc vegades més que en l'Estret de Gibraltar. La majoria de les víctimes són desapareguts. És improbable trobar un cos quan una barca naufraga lluny de la costa.
Ferdinand Laborey, el 'pare' del turisme francès
Javier González Granado treballa de notari i exerceix de curiós. Col·lecciona detalls que li serveixen per escriure. Quan es documentava per a la seva novel·la (una radiografia, ficcionada, de l'illa que va acollir part de la contracultura europea i nord-americana entre la fi dels seixanta i el principi dels setanta) no va passar per damunt que el turisme va començar a Formentera seguint la mateixa travessia a la que, en els últims anys, intenta un nombre cada vegada més gran de persones que volen entrar a la Unió Europea. Hi ha dos dates que expliquen el cronograma que traça l'escriptor. La primera és 1958. No ha començat la guerra d'independència i Algèria és encara una colònia francesa. La distància entre aquella costa i l'illa és tan curta, més curta que la que hi ha entre Formentera i Barcelona, que resulta lògic que la bohèmia vingui en vaixell des dels ports d'Algèria o Orà.
El turisme va començar a Formentera seguint la mateixa travessia a la que en els últims anys intenta un nombre cada vegada més gran de persones que volen entrar a la Unió Europea. El 1958 encara no havia començat la guerra d'independència i Algèria era una colònia francesa. La distància entre aquella costa i l'illa és tan curta, més curta que la que hi ha entre Formentera i Barcelona, que resulta lògic que la bohème vengués en vaixell des dels ports d'Argel o d'Orà
Això ho va fer Paul Lombard amb el seu veler, el mateix veler que apareix al començament de No queden flors a Formentera. “Per a aquells joves, que podien anar primer des de la Costa Blava fins a Algèria, abans de seguir cap a Formentera, aquell era un viatge exòtic, l'aventura perfecta després d'haver estat durant l'hivern caçant al Txad. És dramàtic pensar que, en el mateix mar, són els descendents d'aquells algerians que van lluitar per la seua independència els que ara es juguen la vida per arribar a Formentera… de camí a França”, diu Javier González Granado.
Per a aquells jóvens, que podien anar primer des de la Costa Blava fins a Algèria, abans de seguir cap a Formentera, aquell era un viatge exòtic, l’aventura perfecta després d’haver estat durant l’hivern caçant al Txad. És dramàtic pensar que, en el mateix mar, són els descendents d’aquells algerians que van lluitar per la seva independència qui ara es juguen la vida per arribar a Formentera… de camí cap a França
La segona data, la que completa el cronograma, és 1968; potser, la primavera més famosa del segle XX. La coincidència és particular. Mentre els estudiants francesos estan assajant una revolució, cultural i política, que fracassarà (almenys en l'àmbit polític), un emprenedor francès assaja una altra revolució, cultural i econòmica, que triomfarà (almenys en l'àmbit econòmic).
Ferdinand Laborey, un dels mariners que, deu anys enrere, havia visitat Formentera amb aquella nau de Paul Lombard, es dedica a vendre paquets de vacacions per visitar l'illa. Els formenterencs no havien vist res igual. Més que un turoperador, Laborey ha inventat un animal mític. Potser per això, el va anomenar Le Club des Argonautes. El velló daurat que buscaven Jasó i els seus companys el troba aquest empresari espavilat en una finca de Cala Saona. La compra per vendre-la, dividida en parcel·les de dos mil metres, bocí a bocí. En cada parcel·la, una casa; en cada casa, un francès. Molts dels inversors –o els seus descendents– conserven la propietat fins a l'actualitat. Entre mig, el Club des Argonautes de Laborey fa que les poques fondes que existien a l'illa comencen a funcionar com a hotels. El primer en creure en el primer projecte de turisme organitzat que va conèixer Formentera és una fonda del port.
Cada volta més gent es podia permetre dos setmanes sota el sol. Les vacances mediterrànies deixen de ser només –encara que mai deixaran de ser-ho del tot– un privilegi retratat en novel·les com El talent de Mr. Ripley. Les vacances mediterrànies s'estan convertint en un objecte de desig, una conquesta aspiracional per a les classes mitjanes que floreixen a l'Europa democràtica. El propietari de la fonda va saber llegir l'oportunitat. Vicent Mayans, malgrat la seua desgràcia, tenia món. Abans de ser hostaler s'havia quedat orfe de pare, quan el seu pare va emigrar a Cuba per morir a Camagüey, havia estudiat per a maquinista naval a Barcelona, s'havia fet republicà, exiliat a França, perdut dos guerres, patit un parell d'anys en un camp de concentració marroquí, i reconvertit, junt amb la seua mare, una llotja de peix en una humil casa d'hostes a la qual van batiar amb el nom del port, La Savina.
Tal vegada, gràcies a aquest bagatge vital, Vicent Mayans acceptarà el guant que li llancen en una llengua que no li resulta estrangera i posarà la seua illa a competir amb Niza, Cannes o Saint-Tropez. A la web d’aquest negoci familiar, que segueix existint, ho expliquen així: “Un industrial francès (Sr. Laborey) programa estades de jóvens de l’entorn de París a la nostra illa. Per a aquesta iniciativa es posa en contacte amb la Fonda La Savina a través del nostre güelo Vicent l'any 1968. Al llarg de dos dècades, milers de jóvens francesos passen les vacances a l'illa practicant deports nàutics i pesca submarina, i vivint paral·lelament de manera desinhibida les relacions entre sexes, amb les seues nits de música i ball, amor lliure, etc”.
Javier González Granado afegeix: “Però és que, fixa’t, mentre el turisme està esclatant a Formentera gràcies als francesos, Nanterre, on s’aixequen al maig els intel·lectuals i els universitaris, que era un campus nou de trinca, ja estava envoltat pels poblats de barraques on vivien els primers musulmans que van arribar a París després de la guerra d'Algèria. Passa el temps i el problema segueix sent el mateix. En el cas de la societat francesa, la manca d’integració de la segona o tercera generació d’immigrants. Però ens avesam a aquestes notícies quan es converteixen en rutina. És el que ha passat a Formentera amb l’arribada de les pasteres”.
Formentera rep el 40% dels migrants
Tot just feia uns dies que treballava en el seu nou càrrec –coordinadora de Creu Roja a les Pitiüses– quan una cridada de la Guàrdia Civil va deixar bocabadada Mary Castaño Planells. “Com? Quatre migrants han arribat en barca a Cala Salada?” Va passar al setembre de 2017. “Ni tan sols sabien els ocupants de la pastera que havien aparegut a Eivissa”, diu, “perquè llavors encara s’estimaven més la ruta de Múrcia o Almeria, que els quedava més a prop. Després es van adonar que des de les Balears també podien saltar a la península i, d’allí, a França o Bèlgica, que és on gairebé tots els algerians volen anar perquè tenen familiars o amics”.
Set anys i tres mesos després d’aquella primera vegada, gestionar l’assistència (roba, menjar, higiene, traducció, escolta, afecte) que només cinc professionals i diversos centenars de voluntaris donen a aquestes persones s’ha convertit en un repte que en l’agenda de Mary Castaño es repeteix cada mes. Aquest any, pràcticament cada setmana. Algunes setmanes, gairebé tots els dies. Traslladant les històries humanes a l’estadística es dibuixa un gràfic que no troba sostre. A nivell balear: 41 embarcacions i 507 migrants el 2019; 176 embarcacions i 2.637 migrants el 2022; 340 embarcacions i 5.712 migrants el 2024. Només Formentera ha rebut un 40% de les embarcacions i dels migrants.
A l'arxipèlag van arribar 41 embarcacions i 507 migrants el 2019; 176 embarcacions i 2.637 migrants el 2022; i 340 embarcacions i 5.712 migrants el 2024
Eivissa i, sobretot, Mallorca es reparteixen la resta, però l'illa més petita i menys poblada de l'arxipèlag no té base permanent de Salvament Marítim, ni llanxa de la Guàrdia Civil, ni centre de menors, ni comissaria de la Policia Nacional, ni delegació de Creu Roja per enfrontar-se a aquesta emergència, una emergència que no avisa i es presenta en onades. Entre el 27 de novembre i el 4 de desembre, de dimecres a dimecres, es van rescatar 313 migrants a terra o a unes milles de la costa.
Formentera està mancada de base permanent de Salvament Marítim, de llanxa de la Guàrdia Civil, de centre de menors, de comissaria de la Policia Nacional i de delegació de la Creu Roja
Moncloa rebutja que la ruta estigui consolidada
Malgrat les dades, les imatges i els testimonis, tant dels qui sobreviuen al viatge com dels qui els rescaten i els ajuden; malgrat la demanda dels tres grups polítics que tenen representació al Consell de Formentera, de diversos col·lectius ciutadans, d’organitzacions no governamentals i sindicats de les forces de l’ordre, el Govern pensa de manera diferent. A Moncloa no creuen que l’illa s’hagi convertit en una Lampedusa espanyola.
“Cap ruta de les màfies que afavoreixi la immigració irregular és considerada consolidada perquè tot el nostre treball va en la direcció de posar esforços per evitar que les rutes es consolidin, lluitar contra les màfies i afavorir la migració segura, legal i ordenada. (...) El treball d’Espanya amb Algèria evita el 40% de la sortida [de pasteres]. Això és salvar vides.” La declaració data del 19 de novembre i és de Fernando Grande-Marlaska. El ministre de l'Interior va respondre, al Senat, a una pregunta del popular Miquel Jerez. El senador, que és eivissenc i ocupa una cadira per designació del Parlament de les Illes Balears, va replicar:
–Negar l’existència d’una ruta consolidada és una errada i una tossuderia. Amb aquestes declaracions es confirma que en la lluita contra les màfies i la gestió de menors estam més abandonats que mai. El Govern ha desaparegut: a Balears no es poden controlar mil sis-cents quilòmetres de costa amb les embarcacions que tenim. Estam en clar desavantatge i les administracions locals estan al límit, soles i abandonades. Espanya no té una política migratòria clara perquè no hi ha mitjans per combatre aquestes allaus.
Sense futur a Algèria
Va ser a l'estació marítima d'Eivissa, un 22 de setembre de 2021. El cos d'Abdelaziz Bouteflika encara estava calent –en sentit figurat– quan aquella dotzena d'algèrians que esperaven un ferri per viatjar a Barcelona van atacar el mort. Molt durament. Els era igual que el líder militar del Front d'Alliberament Nacional, el ministre d'Afers Exteriors que va tramar cops de palau, el president que va guanyar eleccions després d'una llarga temporada d'ostracisme, el dirigent amic de les nacions sense estat, el protector del gas, el dictador, de facto, que controlava amb mà de ferro els mitjans de comunicació en l'últim, i més convuls, tram de les seues dues dècades al comandament, dugués més de dos anys fora del poder (va marxar demanant perdó al poble) i un parell de dies enterrat al cementiri d'El Alia, on reposen les restes d'altres màrtirs de la lluita anticolonial.
Per aquella dotzena d'algèrians –tots hòmens, gairebé tots menors de trenta anys–, Bouteflika era el culpable, el principal culpable, que ells haguessin abandonat les seues cases sense plans de tornar. Traduïts de l'àrab al castellà per un compatriota, un camioner que vivia a València des de finals dels noranta i que es trobava a l'illa per feina, van començar a amollar motius per haver reunit el coratge, i els milers d'euros que els exigien els barquers, per entrar per mar, i de manera il·legal, a la Unió Europea. “Crisi”, “atur”, “corrupció”, “repressió”, “inseguretat”. “A Algèria no hi ha futur”.
L'atzar els havia fet sortir de les platges de Tipasa el 16 de setembre, un dia abans que un infart acabàs, als vuitanta-quatre anys, amb l'ex president Bouteflika. De la defunció es van assabentar molt després d'arribar a Formentera. La Guàrdia Civil els va trobar deshidratats, desnodrits i acollonits després de quaranta-vuit hores al mar. Ningú havia navegat abans, ningú volia tornar a navegar més que per arribar a la península i creuar els Pirineus. L'horitzó, per a la majoria, era París; per a altres, Lió o Marsella. A la intranet del Ministeri de l'Interior, per al grup complet, es començaven a tramitar ordres per retornar-los a Algèria. A aquesta possibilitat, però, no li tenien gaire por. Sabien que els centres d'internament d'estrangers eren a rebentar i que allà no els anaven a tancar. Esperaven, doncs, que la burocràcia espanyola fos lenta i garantista i, en el temps que trigassin els expedients a resoldre's a Madrid, confiaven en deixar de ser uns esquenes mullades per a les autoritats de la República de França, la mateixa república a la qual van combatre els seus avis.
Els algerians es sentien supervivents. D'alguna manera, “exiliats polítics”. Com va escriure Jorge Drexler a Bolívia, una lletra de l'exili, el péndulo viene y va (y cambia la itinerancia, y los barcos van y vienen, y los que hoy todo tienen mañana por todo imploran): de Formentera, l'única illa balear des de la qual no va haver-hi migració econòmica cap a la colònia francesa, van sortir, en canvi, dos llaüts, el 36 i el 37, cap a Algèria. A bord, anarcosindicalistes fugint de la repressió franquista. El mateix viatge –en sentit contrari–, el mateix trànsit, motius molt semblants. Els algerians no volien tornar per res del món a un país on “la policia no rep gens bé a qui intenta marxar i no ho aconsegueix”.
Per això, estaven feliços, i ho deien, via Facebook, als familiars i amics que els quedaven al seu país i, també, als que els esperaven a la banlieue, la perifèria de les ciutats franceses. Comunicar-se amb els del nord i els del sud era possible gràcies a unes targetes SIM que havien comprat quan, després de les setanta-dos hores de custòdia, la Policia Nacional els va deixar lliures. Van passar el filtre. Abans es va comprovar que no tinguessin menys de divuit anys ni que estiguessin implicats en les xarxes que afavoreixen la immigració irregular, el delicte al qual s'enfronten els timoners de les pasteres. És a dir, en les màfies que treuen profit econòmic i que, recentment, han arribat a protagonitzar un episodi violent. A l'octubre, una barca va envestir una llanxa de la Guàrdia Civil davant de Formentera. Era més gran i més potent que les que solen quedar abandonades a les cales i els esculls quan acaba la ruta. Intentava fugir de tornada a Algèria.
Més dones, nens i embarassades
No només ens dedicam a atendre els migrants, però des que aquesta atenció forma part dels serveis que tenim concertats amb el Govern, ens implica estar pendents vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana. La logística s'ha de activar ràpidament i cal mobilitzar molts voluntaris, sense els quals no seríem ningú“, explica Mary Castaño. En qualsevol moment es pot localitzar una pastera i, normalment, després n'apareixeran altres. Acostumen a sortir formant una petita flota ii després es van dispersant pel mar. Si tot va bé, els migrants desembarcaran o els rescataran en alta mar. Però no sempre és així. El més recent: el 16 de desembre, entre dos –cifra confirmada– i sis persones –cifra estimada– van morir en un naufragi, també a Formentera. El 29, hi va haver quatre ingressos per hipotèrmia al petit hospital de l'illa.
“Igual que no es poden oblidar les marques que els deixa a la pell l'aigua salada i el combustible, una mescla molt corrosiva, també se't queden gravades les mirades de qui ha fet el viatge. Hi ha molta agraïment en elles”, diu la coordinadora de Creu Roja. Des que es va posar el jupetí de la institució, ha creuat els seus ulls amb els de molts migrants. Cada vegada, com apunta l'últim informe de Caminando Fronteras i confirma ella mateixa, el paisatge és més divers. Hi ha més àrabs i subsaharians (pel caos libi, que els impedeix travessar cap a Lampedusa i Pantel·leria, i els condueix cap a l'oest, on Tunísia els torna a empènyer cap al Sàhara algèria, una altra trampa). Hi ha més menors (que s'embarquen sols o acompanyats). Hi ha més dones (com la que va denunciar fa un mes que, durant la travessia a Formentera, va ser violada dos vegades –la ginecòloga va constatar les lesions vaginals– pel home que capitanejava una pastera on cap dels altres quinze tripulants va fer res per ajudar-la: en total, eren disset persones, els mateixos anys que tenia la víctima). Hi ha, fins i tot, dones embarassades.
Igual que no es poden oblidar les marques que els deixa a la pell l'aigua salada i el combustible, una mescla molt corrosiva, també se’t queden gravades les mirades de qui ha fet el viatge. Hi ha molt d'agraïment en elles
Vídua i mare
“Aquestes mans abracen un ventre en què flota una criatura de 20 setmanes, com flotant ha arribat a les costes de les Pitiüses aquesta gestant. Ella és una dona magrebí nascuda el 1990, tot i que les seves mans curtides sembla que tinguin molts més anys. Al seu costat, dues nenes de 7 i 11 anys. A la seva memòria, el pare de les criatures, que no va sobreviure a la travessia. (...) Quan l'atenc a Urgències, amb emplastos per les cremades solars del seu rostre, col·loque amb delicadesa unes gasses humides sobre els seus llavis, i li dic: ana mumarred (soc infermer), ella esbossa un somriure i, tot i la deshidratació, se li banyen els ulls. Li dic el meu nom i murmura: Ilias. Potser, en la matriu d'aquesta dona algeriana hi ha flotant el pròxim Lamine Yamal. I fins i tot podria ser que aquest futur geni del futbol, arribi a portar el nom del mumarred que, després de desembarcar de la pastera, li va parlar en àrab a la seva mare: Elías Anwar”.
Elías Oliver Albertos –valencià, infermer fill d'infermers, llicenciat en Periodisme, cooperant a l'illa de Quios– tenia torn al hospital de Can Misses quan li va practicar unes cures a aquesta futura mare que ja era també una vilda recent. Només portava uns mesos treballant al sistema públic de salut pitiús. Coneixia la realitat migratòria d'Eivissa i Formentera, amb punts comuns, tot i que a una intensitat menor, amb la que va viure quan va estar a l'Egeu (tardor de 2016, crisi dels refugiats de la Guerra de Síria), però encara no havia atès cap migrant.
L'infermer va demanar permís a la pacient per fotografiar les seues mans. La dreta s'està tancant en un puny sobre alguna cosa blanca, un mocador o una de les gasses com les que li han humitejat els llavis. La mà esquerra, oberta, reposava la palma sobre l'úter. Entre palma i úter, el pijama hospitalari, de lunares. Sota els lunares, un nadó que, fent el càlcul, hauria d'haver nascut a mitjans de desembre. La imatge, juntament amb el relat, la va publicar al seu perfil d'Instagram el 31 de juliol.
Tothom parlava aquells dies de les arrels dels dos davanters de la selecció espanyola: el català Lamine Yamale (meitat marroquí, meitat guineà) i l’euskaldun Nico Williams (fill d’una ghanesa que va saltar la tanca de Melilla embarassada del seu primogènit, el també futbolista Iñaki). El futbol, mirall social, reflex històric, unitat de mesura de la cohesió i el relat. Feia una setmana de la victòria d’Espanya a la final de l’Eurocopa. El derrotat era un equip nacional amb més presència encara de genètica africana en la convocatòria: França, el país d’aquells argonautes que van posar Formentera al aparador turístic després d’arribar-hi, anys abans i en veler, des d’Algèria. Llavors va ser el camí cap al paradís. Ara és el passadís migratori més perillós del Mediterrani occidental, la tomba de milers de migrants.
0