LLEGIR EN CASTELLÀ
Navegar entre Eivissa i Formentera mai no va ser senzill. Sobre un eix nord–sud de cinc quilòmetres, els mariners han de caminar amb compte per esquivar una dotzena d'illots de diferents mides. La zona és un camp de mines. Hi ha corrents, aigües menys profundes del que aparenten i un pas principal d'uns vuit-cents metres d'amplitud. A aquest estret en diuen és Freus i està marcat per dos fars, el de l'Illa des Penjats, al costat eivissenc, i el de l'Illa des Porcs, al formenterenc, ben enganxat a s'Espalmador. Amb els seus dos quilòmetres quadrats, és el tros de terra més gran entre les Pitiüses, i bé podria ser batejat (metafòricament) com el 'Triangle de les Bermudes' del Mediterrani espanyol. És un caramel per a qualsevol propietari d'una embarcació d'esbarjo i un santuari per a les aus marines (pardeles, corbs marins, matalassos, gavines d'Audouin…), però, també, l'escenari de força naufragis. Alguns, molt recents.
Qui oblida el sentit comú o es despista compra butlletes per patir un accident a s'Espalmador. L'últim va passar tot just en començar aquest estiu, la vigília de Sant Joan. Un vaixell de divuit metres va aterrar sobre l'illa després de xocar contra unes roques. El 2023, la quilla d'una llanxa va mossegar uns baixos a prop d'es Gorrinets, una de les puntes que afilen aquesta costa, i es va enfonsar. Dos anys abans, la parella de tripulants que pilotava una llanxa de tretze metres va sortir il·lesa després d'embarrancar a sa Torreta, un illot molt més petit que, a la zona nord de la costa de ponent, forma un canal de cent metres d'amplada, el lloc preferit per fondejar dels eivissencs que naveguen fins a s'Espalmador per passar el dia. Un quilòmetre al sud de sa Torreta hi ha l'Illa de Casteví. Tot just una roca, però carregada de perill si es peca d'inexperiència o excés de confiança. Bé ho saben els ferris de línia. El 2020, el Ecolux de la naviliera Baleària va quedar encallat allà. El 2016, va embarrancar un vaixell de la companyia Aquabus, afortunadament, amb només dotze persones a bord. No hi va haver ferits. El 2012, el Maverick II, també de Baleària, es va pujar directament al penyal de Casteví amb vint-i-set persones dins del vaixell.
Els quaranta metres d'eslora i nou i mig de màniga es van convertir en un espectacle: igual que va passar amb els naufragis anteriors, els passatgers que viatjaven entre els ports de Vila i la Savina treien càmeres i proto smartphones per fotografiar-ho quan passaven a tocar del lloc de l'accident. Per als illencs, però, no era una novetat: el 2010, un altre vaixell de Baleària no va poder esquivar els esculls de Casteví, però al capità li va donar temps per virar a babord i embarrancar a la seca des Pas, l'estret mínim que separa s'Espalmador del nord de Formentera, un istme anomenat es Trucadors.
“A l'estiu hi podria haver una desgràcia diària”
–La confiança mata l'home. Per això, encara que tenen radars i sistemes de localització molt eficaços, hi ha hagut tants accidents nàutics en els darrers anys. Fins i tot, de ferris. Els capitans han d'estar traumatitzats fent deu viatges cada dia [d'Eivissa a la Savina] a plena temporada. Hi ha moltíssim trànsit, la pressió és bestial. Les llanxes de vint metres, aquelles que són de senyorets, no s'acontenten de passar-te a tota metxa per la popa. T'han de passar per proa i t'enganxen una bona empenta. És clar que si no tenim turistes no mengem, però crec que Formentera –i també Eivissa– s'han massificat molt. Al mar, amb el trànsit que hi ha, no passa res! Pel que podia passar, és clar. A l'estiu, hi podria haver una desgràcia cada dia. Aquest tram de mar és com una autopista, però molt pitjor perquè no té carrils, i, per desgràcia, a Formentera hi ve molta gent a fer el gilipolles (i perdó per la paraula). Com més gran és la barbaritat, millor s'ho passen.
Hi ha moltíssim trànsit, la pressió és bestial. És clar que si no tenim turistes no mengem, però crec que Formentera –i també Eivissa– s'han massificat molt. A l'estiu, hi podria haver una desgràcia cada dia. Aquest tram de mar és com una autopista, però molt pitjor perquè no té carrils, i, per desgràcia, a Formentera hi ve molta gent a fer el gilipolles
Josep Costa, més conegut com a Pep d'en Constantino, deixa anar un “ias” per lliurar el bastó i posar per al fotògraf. Té setanta-cinc anys i, encara que la salut l'obliga a caminar recolzat, continua sortint al mar sempre que pot. “La costa de s'Espalmador era igual de perillosa quan jo era jove –recordo, per exemple, el naufragi [el 1960] del Manòlit, el vapor de línia que teníem per anar a Eivissa–, però passaven menys coses perquè la gent era més marinera. Amb tota la tecnologia que tenim ara, que saps abans que passi des d'on vindrà la bufetada, molts patrons es queden fondejats on eren. Carai, anau-vos a recer! Si el vent ve del nord, poseu el vaixell al sud i si no hi ha lloc, tireu cap a Eivissa! Quan vaig aprendre a navegar hi havia cartes, però no les utilitzàvem. Els vells –fossin mariners o moliners– estaven mirant sempre l'horitzó. Per la llum, els núvols, o els boires, sabien des d'on bufaria el vent, i si hi hauria temporal”.
A la marina de Formentera té Pep d'en Constantino un llaüt de nou metres –el “gran viatge” més recent va ser una ruta costejant el llevant mallorquí i aconseguint les cales del sud de Menorca– i a la memòria, una connexió molt forta amb s'Espalmador. “De l'illot en sé força coses perquè el meu avi per part de la mare s'hi va morir. Es deia Xomeu Lluquinet i treballava per als amos. Era paleta: anava a l'illot dilluns i divendres tornava a Formentera. Totes les construccions de s'Alga, la platja on ara hi ha el camp de boies on es pot fondejar si les llogues, les va aixecar el meu avi. Inclosa la capella”.
El mestre d'obra se'n va anar a dormir una nit i no es va despertar. “Un infart”. Tenia seixanta-dos anys; el seu nét, quatre. Suficients per recordar com van portar el cadàver del güelo a bord del Cinco Hermanos, una barca de pesca que encara faena: està amarrada a la confraria de pescadors de la Savina. Quan va morir el sogre, Constantino Costa –el pare de Pep, del seu nom ve el sobrenom pel qual el coneixen els paisans de la seva illa– va agafar el relleu. “El meu pare va acabar el moll de s'Alga; a la part de dalt del mur, que té forma arrodonida, hi ha la seva signatura: Constantino Costa, albañil. 1955. De petit l'acompanyava molts dies fins a s'Espalmador. De vegades m'enviaven a la casa vella, la del mijoral, on hi havia moltes dones i em vigilaven. Altres vegades em deixaven al meu aire i explorava l'illa. Amb bones cames per caminar, recórrer s'Espalmador és maquíssim”.
mEl Pep descriu amb facilitat l'illot com el que va ser: “Una de les millors finques de Formentera”. Estava habitat pels Mayans, el matrimoni de
Pep descriu amb facilitat l'illot com el que va ser: “Una de les millors finques de Formentera”. Estava habitat pels Mayans, el matrimoni de mijorals [majorals] que el treballaven amb ajuda dels seus fills i les seves nores: “Havia guanyat, molt de guanyat: cabres i ovelles; horta, vinya, oliveres, figueres... Hi havia pous per treure aigua d'unes cisternes que recollien la pluja. Els joves, per festejar, agafaven una xalana, creuaven a es Trucadors i venien caminant fins a Sant Francesc o Sant Ferran. El meu avi, que també es dedicava a pescar, feia el mateix per deixar a aquella punta les xarxes plenes del peix que recollia. Encenia una petita foguera. Era el senyal perquè les seves filles, que vivien en una casa que estava sobre un petit llom i podien veure tot s'Estany Pudent i es Trucadors, hi anessin, a peu, i tornessin carregades de peix. Més de tres quilòmetres d'anada i tres més de tornada. A Formentera si no t'espavilaves et mories de pena. Si avui hi ha poca cosa, imagina't fa setanta anys. Aleshores tots sabien fer de tot: el meu avi era capaç de construir una casa, un molí o un llaüt”.
Com la majoria de formenterers de la seva generació, Pep d'en Constantino es va dedicar al turisme. La seva família va obrir el primer quiosquet de la Platja de Migjorn, el 1963, i amb els seus germans el va regentar fins al 2007, quan el va vendre a uns empresaris italians. Entremig, en acabar la temporada, les vacances les passava a s'Espalmador. “La meva colla, uns vint érem, marxàvem allà dues setmanes: carregàvem les barques de provisions. Acampàvem en pla indi, com si fóssim Robinson Crusoe. Pescar, cuinar i emborratxar-nos [riu]. Això és el que fèiem. Si vas amb llaüt i fondeges a sa Torreta pots cuinar un bullit de peix a bord perquè estàs molt protegit, allà no hi ha risc que et passi un vaixell gran pel costat i et enviï el brou a prendre per sac”.
“Fins que van prohibir acampar a s'Espalmador, l'illot també estava ple d'eivissencs. Després de la prohibició, com que teníem bon tracte amb els propietaris, ens deixaven quedar-nos al costat de la casa. Ara ens hem fet vells, i ja no hi podem fer les mateixes coses de la mateixa manera, però seguim anant a passar el dia a s'Espalmador amb les nostres barques. Hi ha moltes barques, massa, però a la costa de l'illot encara hi ha lloc per fondejar: jo no sé com els clients dels xàrters prefereixen tirar l'àncora allà. Si cada vegada que passa un vaixell de línia, i en passa un cada quinze minuts, t'aixeca una onada que sembla un temporal! No pots fer res a bord, els cops que t'enganxa el mar són increïbles”.
La gentada te la trobes davant de ses Illetes: jo no sé com els clients dels xàrters prefereixen llençar l'àncora allà. Si cada vegada que passa un vaixell de línia, i en passa un cada quinze minuts, t'aixeca una onada que sembla un temporal! No pots fer res a bord, els cops que t'enganxa el mar són increïbles
Sense màxim de visitants
Els records de Pep d'en Constantino es van perdre amb el temps. Gaudir actualment de s'Espalmador és possible, però d'una manera molt diferent. Des de 1991, es Freus forma la columna vertebral del Parc Natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera. La pesca està restringida. El desembarcament als illots, també. La joia de la corona n'és l'excepció. Fondejant sobre posidònia –a les cales de s'Alga, a sa Torreta, o a llocs més exposats– és possible baixar a la riba. També ho poden fer els clients de l'únic vaixell turístic que té autorització per explotar aquesta ruta, amb la condició que mai carregui tots els passatgers que podria transportar (el seu límit és al 80 per cent). Qui ho intenta creuant nedant és Pas comet una imprudència: els corrents han causat més d'un ensurt (l'últim ofegat va ser un banyista de seixanta-un anys que va morir l'estiu del 2020). Està prohibit, això sí, vestir-se amb el fang de la llacuna que hi ha a l'interior de l'illot: fa alguns anys, quan famosos com Paris Hilton o el Príncep Guillem es fotografiaven empastifats, la imatge feia la volta al món.
És possible baixar a la riba de s'Espalmador, que està envoltat de posidònia, a través d'una embarcació pròpia o d'un vaixell turístic. Està prohibit vestir-se amb el fang de la llacuna que hi ha a l'interior de l'illot: fa alguns anys, quan famosos com Paris Hilton o el Príncep Guillem es fotografiaven empastifats, la imatge feia la volta al món. No és possible pernoctar-hi
El pla d'usos amb què es gestiona el parc natural no fixa un límit màxim de visitants, però en el document que la Conselleria balear de Medi Ambient té previst aprovar durant aquesta legislatura sí que està previst posar un topall per protegir s'Espalmador. Aquest matí de principis de setembre, es respira tranquil·litat. A les dues cales principals, clapejades pel color cridaner d'algun para-sol, hi ha lloc de sobres per estirar una tovallola o un pareo. A la casa on s'entra desembarcant al moll emblanquinat que va construir Constantino Costa a mitjans dels cinquanta, un parell de dones es mouen pel porxo. Pernoctar en un lloc així seria el somni de qualsevol que es volgués oblidar del rellotge durant un parell de dies.
No obstant, cap de les dues cases –al centre, ben resguardada dels cops del mar, hi ha l'antiga vivenda dels mijorals; la des Racó s'Alga era la residència de vacances dels senyors– es pot llogar. Tot i que el reglament del parc permet oferir places “agroturístiques”, a més de les “autoritzades en edificacions tradicionals”, des del Govern no tenen constància “que cap casa s'estigui usant com a allotjament turístic”. Per aconseguir-la, la propietat l'hauria de sol·licitar a la Conselleria de Turisme que, alhora, hauria de demanar un informe favorable al departament que gestiona l'ús de l'illot: tot quedaria a les mans dels tècnics de Medi Ambient.
Comprat per 18 milions d´euros
Els Cinnamond van penjar el cartell d'es ven el 2016: dos anys van trigar a trobar una fortuna disposada a desemborsar els 18 milions d'euros que demanaven per l'illot. Salgamajoral SL va posar els diners –el sou d'una temporada per a una gran estrella del futbol– a sobre de la taula. Els Cigrang, tres germans que, gràcies al negoci de la nàutica, gestionen un dels patrimonis més grans de Bèlgica, van utilitzar una de les seves empreses, amb seu a Luxemburg (un paradís fiscal dins de la Unió Europea), per crear aquesta societat limitada que tenia com a objectiu la compra de l'illot.
Acabaven més de vuitanta anys de propietat per als Cinnamond. Bernard, l'avi dels hereus que es van desfer de s'Espalmador, va ser qui es va encapritxar dels blaus, verds i marrons del seu paisatge, de la sorra fina i blanca de les cales, de les postes de sol des de la Torre de sa Guardiola, l'altra construcció, molt més antiga que les cases, la capella i els aljubs de l'illa. El 1933, aquest comerciant britànic establert a Catalunya va pagar 22.500 pessetes a la família Tur (de malnom, Carles), propietaris des del segle XVIII d'aquesta finca insular.
L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera explica que, considerant l'import que es va apuntar al registre de la propietat, “la quantitat total fos, probablement, el doble”. “De petit sempre vaig sentir que s'Espalmador va costar a Cinnamond unes 40.000 pessetes. Eren molts durs en aquella època, encara que avui semblin una ximpleria”, diu Pep d'en Constantino. Calculant la depreciació de la pesseta durant les últimes set dècades de vida i la de l'euro durant les dues primeres sumen 25.400 euros.
La posidònia, la perjudicada
La massificació que, en temporada alta, pateix s'Espalmador, també colpeja les praderies de posidònia. Quique Navarro apaga el motor de la llanxa quan el catamarà és a un centenar de metres. La inèrcia el deixa prou a prop del veler per fotografiar amb el mòbil la imatge que vol captar. Abans de disparar, va elevar la veu per preguntar pel patró o els tripulants. Ningú va respondre. El vigilant –membre de l'equip que patrulla les praderies de posidònia d'Eivissa i Formentera– intuïa des de la distància el que després d'un cop d'ull amb el mirafons acaba de corroborar. Part de la cadena de l'àncora d'aquest catamarà que arriba als quinze metres d'eslora està sobre posidònia. El mar està una mica picat i, si es mira cap al nord, hi ha nuvolades a l'horitzó.
“Haurà hagut de deixar anar uns vint metres de cadena. Calcul que, almenys, quatre s'han embolicat a la planta. Aquí hi ha una taca gran i ha fondejat molt al límit. Això no es pot fer, però em sembla més greu que no hi hagi ningú a bord. Com no veig el dingui, la barqueta auxiliar, crec que és molt probable que hagi portat els clients a l'illot. Si fondeges en una zona més protegida i més a prop de la riba, no hi ha perill; però en aquesta, que dóna a llevant i és molt més salvatge, tan exposada al vent i als canvis de temps, que al setembre són violents i arriben de cop, em sembla temerari”, diu Navarro.
El vigilant s'explica amb calma, la mateixa etiqueta que intenta mantenir amb els patrons (i els clients) de la flota que convida a moure's quan detecta que han fondejat sobre posidònia. La gamma de vaixells que tiren l'àncora sobre el fons equivocat és àmplia: ha hagut de parlamentar amb un iot de més de cinquanta metres i amb els excursionistes que, sense títol, poden llogar barquetes a motor de quatre metres per passar un dia costejant per les Pitiüses.
–¿Cal molta mà esquerra quan et trobes en una situació així?
–Sí, és clar, és part de la nostra feina, part fonamental, diria jo. Aquesta és la meva sisena temporada com a vigilant i és una cosa que vaig descobrir molt aviat, per això els ho intento transmetre als companys que comencen de noves. Tots tenen experiència al mar, però la nostra posició canvia. Nosaltres advertim i informem, però no sancionem. Si l'infractor no es vol moure, simplement en donem part. No s'han de perdre els estreps mai perquè, a més, noranta-nou de cada cent embarcacions que estan sobre posidònia accepten l'advertència i es mouen a una zona de sorra. Molts, fins i tot, et donen les gràcies. Ara estem molt més conscienciats que cal protegir la posidònia que fa una època.
Quique Navarro explica els gatges del seu ofici mentre omple un formulari que, amb les imatges adjuntes, enviarà a Marcial Bardolet, el coordinador del servei de vigilància (subcontractat pel Govern a l'empresa Eulen). El vigilant encara està teclejant quan apareixen dues llanxes més a l'enquadrament. Per popa li arriba la que pilota Maria Salas, la companya que hi patrulla. A babord, des del darrere d'uns esculls que tapen la costa de l'illot, apareix una pneumàtica. La canya del motor foraborda la subjecta un home amb banyador. És el patró del catamarà. Després de saludar-se, es produeix aquesta conversa de barca a barca. Diu el vigilant de la posidònia:
–La notificació que acabo de fer va un registre intern que tenim en una aplicació que també veu la Guàrdia Civil. A la tercera, manen una denúncia.
-Doncs l'aplicació de la posidònia [Donia, un programari creat i gestionat per una empresa francesa] tampoc no està gaire ben feta perquè he tirat l'àncora on posava que hi havia sorra i resulta que hi ha posidònia.
–A l'únic lloc on fa error l'aplicació de la posidònia és a Cala Bassa.
–I a ses Salines també!
–També hi ha una zona errònia, però ho estan intentant arreglar. Per això, quan fondeu malament allà, no es genera cap notificació.
–I si ara moc el vaixell… fas el comunicat igual?
–Sí, sí, és clar.
–Llavors, per a què el mouré?
–Perquè ho has de moure: ets sobre posidònia.
–¡Però moure'l si t'esquivaràs igual!
–Jo no em boc. Faig un report intern…
–Truca'l com vulguis!
–És la meva feina, i he de fer un informe quan veig un vaixell que està sobre posidònia. Així, d'ara endavant, intentaràs fer-ho de la millor manera possible. Has de moure't o recollir cadena, però potser et quedes sense fondeig. El que consideris.
–D'acord.
–Gràcies, bon dia!
Mitja milla nàutica més tard, quan Quique Navarro hagi doblat la punta nord de s'Espalmador, envoltat l'Illa des Porcs, sobre la qual s'alça l'imponent far –i la vella casalot dels antics faroners– i, a uns quinze nusos, estigui enfilant la costa de ponent, molt més tranquil·la, arrodonida per diverses platges de sorra gairebé tan transparent com les aigües que la banyen (el regal de la posidònia), tornarà a aturar el motor de la seva llanxa i es girarà, estranyat per no escoltar darrere seu el motor de la llanxa de la seva companya. La veurà de lluny, també parada en un mar en calma, però no sola.
“Què estrany”, diu el vigilant, “aquesta barca amb què està parlant la Maria no sembla una de les nostres, la que hauria de començar a patrullar ara per cobrir el torn de la tarda. És molt petita i no té tendal”. Uns minuts després sortirà de dubtes: Sala arrenca i, en arribar a l'altura de Navarro, li deixa anar: “Pots creure't que el patró del catamarà ha vingut a tota llet darrere meu per dir-me que acaba d'aixecar la cadena i com – això diu ell– no s'ha emportat res de posidònia vol que li treiem el comunicat que has donat?”. “Això sí que no m'havia passat mai”, diu el veterà, que doblega l'edat de la vigilant -ell passa els seixanta, ella no arriba a trenta-.
A tots dos els mou la mateixa passió. Abans de dedicar-se a controlar els fondejos, tots dos van treballar com a patró i marinera a xàrters, i més enrere en el temps, Quique va ser instructor de busseig i la Maria, una nena que va tenir la sort de tenir uns pares amb veler propi on passava les vacances d'estiu. “Sentim que estem fent el que és correcte”, diuen. Ni una, catalana, troba a faltar treballar al sector del màrqueting, per a la qual cosa es va formar, ni l'altre, valencià, tornaria a la moda, el món on es va moure durant diverses dècades. Tot i que el sou és força més baix que les quantitats que paguen les empreses de lloguer nàutic –i els torns i hores setmanals no són gaires menys–, se senten lliures.
–Quique, creus que aquest és el perfil de patró que acaba provocant els accidents que hi ha en aquesta costa gairebé cada estiu?
El vigilant converteix el mig somriure en somriure sencer:
–No et sabria dir, però tots sabem que al mar d'Eivissa i Formentera durant l'estiu hi ha molts vaixells i molt pocs mitjans per controlar i ordenar aquest trànsit, començant pel de línia. La Guàrdia Civil només té un parell de llanxes per a les dues illes. Avui, que haurem comptat una cinquantena d'embarcacions al voltant de l'illot; aquesta xifra és una ximpleria.
–A principis d'agost –afegeix Maria Sala–, he arribat a comptar més de quatre-centes… sense comptar les que fondegen a les boies ecològiques. Encara que la majoria dels patrons siguin responsables i es comportin bé, és normal que passin coses aquí. És un paradís, tothom vol anar a s'Espalmador.