L'arquitectura de les quarantenes: el Llatzeret de Maó

Al llarg dels segles, aquestes instal·lacions es van erigir principalment a les ciutats costaneres o a fora de les muralles de les ciutats més importants que formaven part dels recorreguts comercials, reclutant els nou arribats perquè aquest realitzessin la quarantena. Aquestes fortaleses sanitàries servien principalment com a protecció cap a les comunitats locals i la seva existència ha deixat una profunda empremta en la nostra percepció de la salut i de les comunicacions entre societats. Un dels exemples més propers que en tenim és el Llatzeret del Port de Maó, del qual es va aprovar recentment un nou Pla Director.

Però, com sorgeix aquest tipus d’equipaments de quarantena? Per comprendre l’origen d'aquestes enigmàtiques construccions hem de remuntar-nos al segle XIV, concretament l’any 1346, quan es va produir un dels episodis més devastadors de la història d’Europa: l’aparició de la pesta bubònica, que, segons els historiadors, va causar la mort d’aproximadament un terç de la població europea de l’època. Com és comprensible, les primeres ciutats que van experimentar els efectes de la pandèmia van ser aquelles situades a la costa, ja que el transport més ràpid que existia en aquell moment eren els vaixells i, per tant, els ports es van convertir en portes per la propagació de les malalties cap a les zones urbanes de l’interior.

El naixement dels llatzerets

A partir d’aquí, moltes de les ciutats més importants del Mediterrani van començar a prendre mesures de control sobre les persones que arribaven, inicialment aïllant-les amb barraques rudimentàries als costats dels molls. No va ser fins gairebé un segle després de l’aparició de la pesta que la Sereníssima República de Venècia, gràcies al desenvolupament administratiu i mèdic, i també per ser un dels ports més rellevants del Mediterrani, va començar a prendre mesures per intentar controlar aquesta epidèmia.

Les mesures que van implementar van ser principalment dues. Primer de tot es va establir un sistema de passaports sanitaris per conèixer l’origen dels vaixells que arribaven al port -com hem vist també durant la pandèmia de la Covid-19 per realitzar un paragó amb els temps moderns-. Per altra banda, es va construir el primer llatzeret l’any 1423 -a una de les illes de la llacuna Veneciana- on els vaixells havien de dur a terme un període de quaranta dies sense que aparegués cap malaltia, i si era el cas, es podia entrar a la ciutat. Encara que se sabia molt poc sobre la malaltia, es coneixia que tenia un període d’incubació en els organismes abans que es manifestessin els símptomes.

El primer llatzeret de Venècia es trobava a una illa anomenada Santa Maria de Nazert. De fet, el terme té l’origen en l’italià, lazzaretto, que resulta de l’encreuament entre Natzaret i la paraula llatina medieval lazarus, que fa referència a un ‘leprós’ o ‘mendicant malalt’. El Lazzaretto Vecchio estava sota l’advocació de Sant Llàtzer (Lazzaro en italià) considerat el patró dels leprosos o dels apestats.

A mesura que passaven els segles, altres ciutats mediterrànies com Milà, Verona i Gènova van construir llatzerets al voltant dels seus ports. Aquests llatzerets seguien una morfologia similar a la dels monestirs, amb un pati central envoltat per cel·les i una capella al centre. A mesura que avançava la medicina i es feien descobriments sanitaris, els projectes dels llatzerets es tornaven més complexos, prenent influències d'hospitals però també dels sistemes penitenciaris, ja que durant molts segles els llatzerets no van ser mai espais dedicats a la realització de cures sanitàries sinó més aviat espais de control i submissió convertint-se en un focus d’epidèmia. Per altra banda, també es van començar a projectar espais per l'expurgació de les mercaderies. Encara que no es tingués molts coneixements sobre les malalties infeccioses es tenia la sospita que les mercaderies també eren portadores de les malalties.

El llatzeret del port de Maó

Menorca estava situada en el traçat comercial que unia l’Extrem Orient de la mar Mediterrània amb la península Ibèrica, sent el port de Maó una parada estratègica en el viatge. Aquesta posició geogràfica tan creuada des de temps remots, ha fet que l’illa de Menorca hagi estat l’escenari perfecte per a la conquesta i el saqueig.

Anteriorment, la monarquia espanyola havia pogut gaudir de les instal·lacions quarantenàries que hi havia al port de Marsella per evitar l’expansió de les malalties contagioses a les ciutats del seu domini. Però durant els anys de govern francoespanyol de l’illa de Menorca va esclatar la Revolució Francesa a París, fet que va fer caure l’Antic Règim i el govern del rei Lluís XVI. Aquest esdeveniment històric va desencadenar un canvi de paradigma en molts aspectes, i un d’ells va ser la situació de desemparament de la població espanyola davant les malalties infeccioses, ja que no es disposava d’un llatzeret prou gran i amb bones condicions. Es té constància del reclam d’un llatzeret des de la ciutat de Barcelona que data de 1775.

La primera notícia que tenim d’un projecte per a la reestructuració del sistema sanitari als ports espanyols va ser un elaborat per Floridablanca el 1778, que pretenia realitzar tres llatzerets als ports més estratègics del regne: Cadis, Ferrol i Cartagena. Finalment, a conseqüència de la conquista de Menorca, per part de la corona espanyola pocs anys abans, es va decidir executar el projecte a l’illa de Menorca, concretament al port de Maó. La seva ubicació a l'illa de Menorca va ser estratègica per controlar els vaixells que provenien de l'Orient i de la península Ibèrica. Es van tenir en compte factors com el clima càlid i els forts vents per proporcionar una ventilació òptima a l'interior de la instal·lació, però també va ser una excusa per realçar l’economia de l’illa, ja que després de la reconquista, el port de Maó va deixar de ser un port franc.

El disseny arquitectònic

El llatzeret de Maó va ser dissenyat amb diversos edificis per satisfer les necessitats d'aquesta infraestructura. El seu disseny en pavellons es basa en la influència de l'Hôtel-Dieu de París, però també a una planta realitzada pel filàntrop anglès, John Howard, que, després de visitar i documentar diferents presons i llatzerets d’Europa, va puntualitzar com s’havia de construir un llatzeret perquè aquest no fos un espai de reclusió i càstig sinó un espai òptim per prevenció de pandèmies. El llatzeret de Maó es considera el primer de nova planta amb aquest tipus de disseny.

La fortalesa sanitària de Maó va ser planificada per Francisco Fernández d'Angulo, un enginyer militar, i després completada per Manuel Pueyo, un enginyer mallorquí. Va ser construïda en una península en el port de Maó per a permetre un control més rigorós. Després de 83 anys des de la seva inauguració, en 1899-1900, amb la construcció del canal de Sant Jordi, la península es va convertir en l'illa que coneixem avui.

El recinte estava dividit en cinc parts separades per grans murs. Hi havia una zona per a persones que no semblaven tenir símptomes de malalties infeccioses, una altra per a aquells que havien estat en ports amb brots de malalties però no semblaven estar malalts i una zona per a persones contagioses. També hi havia un cementiri i una àrea per al bestiar.

El recinte comptava amb cinc torres de vigilància estratègicament situades, així com altres edificis com a infermeries, cuines i llocs per a treballadors. També hi havia un locutori per a contacte entre interns i externs, un tancat distribuïdor per a l'ingrés dels passatgers i un ossari a un racó del cementiri.

A partir de la dècada de 1920, el llatzeret va deixar de tenir la funció per la qual havia estat construït per convertir-se en un recinte de vacances per a nens. No obstant això, durant l'inici de la Guerra Civil espanyola el 1936, va assumir una nova funció crucial acollint un grup de refugiats de Mallorca.

Després de la guerra, en la dècada de 1940, es va redestinar com a residència d'estiu per als treballadors sanitaris de l'Estat. En un primer moment, la gestió va ser a càrrec del Governació i des del 1977 pel Ministeri de Sanitat. A més d'aquesta funció, el llatzeret també va acollir diversos congressos nacionals i internacionals, com ara la IX Reunió de Metges de Catalunya i Balears el maig de 1969, que va marcar la inauguració de l'ampliació de la residència amb 200 llits.

El Llatzeret avui

El reconeixement oficial de la importància del Llatzeret va arribar el 30 de novembre de 1993, quan va ser declarat Bé d'Interès Cultural. L’1 d'agost de 2014, es va produir una transferència de gestió, passant a ser responsabilitat de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, i l'1 d'abril de l'any següent, aquesta responsabilitat va ser cedida al Consell Insular de Menorca.

El 7 de gener de 2019, el Consell Insular de Menorca va convocar el contracte de serveis per a la redacció del Pla Director del Llatzeret de Maó. Tres equips van presentar propostes. L'equip redactor encapçalat per Ferran Vizoso, de la UTE Eco-Llatzeret, va guanyar el concurs el 12 de març de 2019. El 20 de juny de 2019, es va signar el contracte de serveis per a la redacció d'aquest Pla Director que, actualment, està redactat i aprovat. L’objectiu principal consisteix en conservar i preservar aquest monument històric, proposant la seva reutilització per a activitats compatibles amb el seu valor cultural. A més, estableix pautes per a la restauració i el manteniment, promou l'accessibilitat i l'educació sobre la seva història, i cerca un desenvolupament sostenible i finançament per a la seva conservació i desenvolupament.

El Llatzeret del port de Maó destaca com un dels monuments més importants de Menorca i té un interès europeu destacat en la història dels llatzerets del Mediterrani. La seva grandesa i el fet que fos construït completament de nova planta el converteixen en un element únic al continent. És crucial prendre consciència de la seva importància arquitectònica i simbòlica, per tal de preservar aquest llegat històric per a les generacions futures. Mantenir i protegir el Llatzeret de Maó és d'una importància cabdal per a la conservació del patrimoni històric de Menorca i per a l'enriquiment cultural i turístic de la regió, a més a més, per poder aconseguir no perdre memòria de les pandèmies que han colpejat la humanitat durant els darrers segles que, com hem vist amb la pandèmia de la Covid-19, ens continuem defensant seguint l’antiga estratègia de l'aïllament.

Al llarg dels segles, aquestes instal·lacions es van erigir principalment a les ciutats costaneres o a fora de les muralles de les ciutats més importants que formaven part dels recorreguts comercials, reclutant els nou arribats perquè aquest realitzessin la quarantena. Aquestes fortaleses sanitàries servien principalment com a protecció cap a les comunitats locals i la seva existència ha deixat una profunda empremta en la nostra percepció de la salut i de les comunicacions entre societats. Un dels exemples més propers que en tenim és el Llatzeret del Port de Maó, del qual es va aprovar recentment un nou Pla Director.

Però, com sorgeix aquest tipus d’equipaments de quarantena? Per comprendre l’origen d'aquestes enigmàtiques construccions hem de remuntar-nos al segle XIV, concretament l’any 1346, quan es va produir un dels episodis més devastadors de la història d’Europa: l’aparició de la pesta bubònica, que, segons els historiadors, va causar la mort d’aproximadament un terç de la població europea de l’època. Com és comprensible, les primeres ciutats que van experimentar els efectes de la pandèmia van ser aquelles situades a la costa, ja que el transport més ràpid que existia en aquell moment eren els vaixells i, per tant, els ports es van convertir en portes per la propagació de les malalties cap a les zones urbanes de l’interior.