Qui fa les lleis a les Balears?

L'educació política en el nostre Estat és una assignatura pendent. En comparació amb altres països del redol, el coneixement envers el nostre sistema és baix. Cada poc temps apareixen dades on es fa patent el desconeixement de les institucions i els seus processos. Però si alguna cosa tenim clara és la separació de poders, el més bàsic. La gran majoria de nosaltres hem dedicat uns minuts de la nostra vida a pensar sobre Montesquiu. La seva màxima deia que l'executiu governa, el judicial jutja i el legislatiu legisla. Imaginem la desolació que generaria saber que ni aquesta norma s'està complint.

Qui segueix l'actualitat haurà escoltat, en els darrers anys, la polèmica vinculada als decrets llei. Una eina amb què pot comptar el Govern, pensada per situacions d'urgència, que li permet aprovar legislacions de forma ràpida i sense passar pels processos propis del Parlament. El problema és un suposat ús excessiu, convertint-se l'executiu també en legislador i pervertint la separació de poders.

Quina part d'això és cert a les Balears? Quin és el problema en el fet que sigui així? Tot el problema són els decrets llei? En les properes línies mirarem de respondre tots aquests dubtes, fent una radiografia de qui està darrere les nostres lleis. Cal recordar que, en un procés legislatiu, el parlament sempre acaba intervenint. Permeteu-me aclarir que aquest article posa l'accent en el procés legislatiu, en la iniciativa, el debat i la reflexió. Una responsabilitat que els dissenyadors del nostre sistema polític posaren sobre les esquenes de la Cambra de Representants i que és considerada excepcional quan ve d'altres actors.

El legislador que no legisla

Posem dades sobre la taula. Observant les iniciatives legislatives de les Illes Balears en les darreres 9 legislatures (de la 1991/95 en el que portem de la 2023/2027), podem afirmar que el principal motor de lleis és el Govern, a molta distància. Pel que fa al legislatiu, el Parlament només ha presentat prop d’un terç de les iniciatives. La resta d’actors no arriben al 5%. 

La diferència és encara més gran si ens fixem en les legislacions que varen tirar endavant. Un 86% de les lleis que s'han aprovat en l'etapa observada foren presentades pel Govern de les Illes Balears, mentre que el nostre protagonista, el Parlament, només n’ha presentat un 11%.

En aquesta darrera dada, les de lleis aprovades, trobem el motiu que explica el motiu pel qual veiem aquesta distribució. Tota l'activitat política d'una legislatura es veu marcada per l'aritmètica parlamentària. Qui aconsegueix majoria es disposa, no només a governar, sinó també a legislar i ho fa recolzant-se sempre en els mateixos socis. L'oposició, per tant, abandona l'activitat legislativa al Parlament, conscient que no arribarà a bon port. I és que les iniciatives de llei que no venen de l'executiu presenten una grandíssima taxa de mortalitat.

Fins aquí, podem trobar una certa lògica: els partits que no formen part de la majoria de Govern, es dediquen a fer oposició, donat que ja no poden legislar. Però, què passa amb els parlamentaris que formen part dels partits de Govern? El cert és que aquests també entreguen l'activitat legislativa en mans dels seus companys de l'executiu. Dedicant-se a donar suport al Govern, a la negociació en casos de coalició o a qüestions internes dels partits. Es converteixen, a excepció dels portaveus o altres figures més publiques, en una espècie d'alliberats.

El Govern: l’autèntic legislador

Per tant, queda demostrat que el Govern és l'autèntic legislador en el nostre sistema polític. Ara la pregunta és: com ho fa? Té dues formes d'iniciar una iniciativa legislativa. La primera és mitjançant un projecte de llei. Un procés lent i més garantista que requereix un major control i debat per tal de ser aprovat. També pot fer servir el citat decret llei, una eina molt més ràpida i que li permet aprovar grans paquets de mesures en una sola votació.

A les Balears, observant l'històric, veiem que el decret llei fa la seva primera aparició durant la legislatura 2007/2011, amb l'executiu presidit per Antich. Arriba amb una força considerable, 2 de cada 10 lleis aprovades en aquells anys són mitjançant aquest mecanisme. Però el canvi de Govern no va suposar una reducció del fenomen. Tot i la majoria absoluta, Bauzá puja l'aposta i aprofita el decret llei en un 43% dels casos. Els governs presidits per Francina Armengol han tingut un comportament diferent. A la primera legislatura el va usar en un 21% dels casos, mentre que en la darrera etapa va pujar fins als 2/3, establint un nou rècord.

Val a dir que la darrera legislatura va comptar amb una situació realment excepcional, la pandèmia, que va portar a situacions d'urgència en més d'un àmbit. D'aquesta manera es justificaria el gran augment dels decrets llei. Així i tot, alguns observadors consideren que el seu ús ha estat abusiu.

Són poques les publicacions acadèmiques que han estudiat aquest fenomen i n’extreuen dues conclusions principals. La primera és que l'ús dels mecanismes com el decret llei ha anat en augment durant les darreres dècades. La segona és que els governs sense majoria absoluta el fan servir més. Cap de les dues es compleix amb rotunditat pel que fa a les Balears.

D’acord, i on està el problema? 

Fins aquí, el diagnòstic ha quedat clar. El Parlament no és el motor de la nostra legislació, ho és el Govern. A més, cada vegada utilitza més el decret llei, que li permet saltar-se bona part dels tràmits i debats. Això no és més que l'expressió d'un fenomen que no és nou: la pèrdua de lògica de les cambres de representants i en el fons del debat polític.

Quan creix la polarització i les posicions es perceben com cada vegada més extremes; quan la contraposició d'idees es percep com una guerra irreconciliable entre la vida i la mort: és en aquests moments en els quals els parlaments perden el seu sentit primer. Les postures, els blocs, els discursos i les votacions venen de casa, no hi ha tasca de persuasió, ni d'autèntic debat, no hi ha grisos, qui té la força la imposa, és o blanc o negre.

Així, els nostres parlaments muten i adopten una nova forma, purament mediàtica. Creix la importància de les mocions, que no tenen un objectiu pràctic, i decau el debat sobre el fet concret, les matèries de govern. L'oposició no iniciarà un procés legislatiu que sap que no culminarà. I si ho fa, és com a eina mediàtica. Els debats sobre propostes es traslladen a les taules de les conselleries, on la claredat i la transparència és menor i ens arriba tot filtrat per les parts. 

Tenim un legislador que no legisla? Sí, legisla poc. Però també tenim un sistema mediàtic que no promociona el debat civilitzat, sinó que fomenta la polarització. La prova és la manca d’espai que tenen els debats d’idees. A més, tenim una ciutadania que no exigeix més a les seves elits, que refusa la reflexió, molt poc disposada a canviar allò que pensa. I clar, l’executiu dirà, si al final tot acabarà com nosaltres diguem, per què no anem per la via ràpida? Si ho mires bé, té raó.

L'educació política en el nostre Estat és una assignatura pendent. En comparació amb altres països del redol, el coneixement envers el nostre sistema és baix. Cada poc temps apareixen dades on es fa patent el desconeixement de les institucions i els seus processos. Però si alguna cosa tenim clara és la separació de poders, el més bàsic. La gran majoria de nosaltres hem dedicat uns minuts de la nostra vida a pensar sobre Montesquiu. La seva màxima deia que l'executiu governa, el judicial jutja i el legislatiu legisla. Imaginem la desolació que generaria saber que ni aquesta norma s'està complint.

Qui segueix l'actualitat haurà escoltat, en els darrers anys, la polèmica vinculada als decrets llei. Una eina amb què pot comptar el Govern, pensada per situacions d'urgència, que li permet aprovar legislacions de forma ràpida i sense passar pels processos propis del Parlament. El problema és un suposat ús excessiu, convertint-se l'executiu també en legislador i pervertint la separació de poders.