El consentiment a nivell social es nodreix per l'acceptació i normalització del que moltes vegades hem repudiat. En aquest cas, la guerra no fuig d'ell. Els mitjans de comunicació massius o mass media tenen una gran responsabilitat en això, donat que són creadors d'opinions a causa de l'encaix que aquests brinden a la selectivitat de conflictes analitzats i la diferent construcció de rols que li brinden a les parts implicades. El paper dels mass media cap a la guerra ve acompanyat de certs valors que fomenten la cultura de guerra, associats, és clar, amb el lucre econòmic que els conflictes armats generen, igual que l'augment dels pressupostos militars.
El llibre Ments militaritzades, com ens eduquen per assumir la guerra i la violència (2016), posa de manifest al capítol VI Mass media i cinema: La construcció del consentiment (escrit per Ainhoa Ruiz), que la militarització social, l'augment de pressupostos de defensa, les intervencions militars i el comerç d'armes tenen en els mass media un aliat estratègic per a la normalització i acceptació d'aquestes mesures. Ruiz dedueix un factor determinant en la construcció d'aquest consentiment, donat que “dur a terme totes aquestes mesures requereix no solament d'acceptació social, sinó que també significa que els valors, intervencions, actuacions i les institucions militars siguin vistes amb normalitat, aprovació i com una necessitat política-social” (2016:84).
La “normalitat” o “acceptació” d'aquests valors correspon al que moltes vegades s'ha denunciat com a militarització de les nostres societats, al·ludint al que Patrick Reagan dedueix com els quatre punts essencials per a la construcció del consentiment: enviament del missatge, acceptació del missatge, el missatge crea una actitud desitjada i les persones assimilen aquesta actitud (1994).
La senzillesa dels quatre punts essencials de Reagan fomenta l'acceptació de les guerres per part del mass media cap al receptor d'aquesta informació. Però la construcció del consentiment militar no solament té als mass media com a precursors de la militarització de les ments. La integració d'uns valors militars com la jerarquia, poder i obediència, associat al significat militaritzat de patriotisme, element clau al món militar, i la construcció de l'enemic és igualment essencial per a la construcció del consentiment social cap a la guerra.
Aquestes característiques associades a la integració d'uns valors patriarcals i autoritaris, fomenten la construcció d'una cultura de guerra com a resposta al que es defineix com una progressiva militarització de la societat, al contrari d'una cultura de pau i la resolució de conflictes.
D'altra banda, cal destacar que el continu augment que els mitjans de comunicació han tingut en la seva capacitat de retransmissió i, per tant, major cobertura de certs conflictes, fa que la seva capacitat d'influència sigui contínuament major, la qual cosa es dedueix en major consentiment.
Aquest consentiment associat amb la contínua militarització de la societat té en la propaganda un generador de suports cap a la construcció del consentiment. Ruiz ens recorda el cas de la Primera Guerra del Golf (1991), la qual, des del punt de vista del dret internacional, comptava amb l'aval de l'ONU (Resolució 678), a més d'una espectacular cobertura mediàtica mai abans vista.
Aquest conflicte ens recorda com els mitjans de comunicació van jugar un rol determinant en la construcció del consentiment cap a la invasió de Kuwait, principalment pel que fa a la construcció de l'enemic i l'amenaça que aquest representa, promovent l'ús de la força i per tant el seu consentiment.
Els mitjans de comunicació utilitzen la propaganda per fomentar el consentiment cap a la guerra, però cap a quins conflictes? La tria dels esdeveniments violents a les notícies té una clara relació amb l'agenda política, donat que com major sigui la seva cobertura, major serà el coneixement i posicionament de la societat cap a un conflicte militar. L'elecció de conflictes als mass media genera una sèrie de control visual cap a quin tipus d'informació es visualitza i com es deixa en l'oblit. En l'actualitat existeix una gran cobertura del conflicte sirià, de menor mesura a l'Iraq i Afganistan, i pràcticament nul·la en la República Democràtica del Congo (RDC), tot i que han mort més de cinc milions de persones en dècades de conflicte.
El cas de RDC posa en evidència l'abandó mediàtic que els conflictes africans tenen, normalitzant de certa forma el conflicte militar com alguna cosa contínua i característica d'aquest continent.
La normalització de la violència que els mass media difonen en moltes regions del planeta, té un clar nexe amb els valors militars i per tant l'acceptació del conflicte com a una cosa inherent a l'ésser humà. Ruiz destaca que “aquesta normalització contribueix a la construcció de la visió global que tenim del món en què la violència és una actitud que comença sent intrínseca a l'ésser humà, després acceptable i s'acaba transformant en alguna cosa necessari i fins i tot desitjat, arribant a ser una opció política quan es transforma en guerra i en un objecte de mercat” (2016:89).
La imatge de l'ésser humà violent, associat a la normalització o acceptació del conflicte, busca en termes generals la legitimació del militar en tots els seus àmbits: despeses militars, fabricació d'armes, comerç d'armes. Aquesta legitimació té una associació directa amb la creació d'amenaces, tal com s'ha vist amb l’anomenada “guerra contra el terrorisme” i la creació de diferents enemics externs com Al-Qaeda o ISIS, igual que durant la Guerra Freda, que va propiciar el consentiment de la carrera armamentista a través del discurs amenaçador i la creació d'enemics.
La construcció del consentiment cap a la guerra per part dels mass media està carregada d'interessos econòmics d'uns pocs que busquen militaritzar les nostres ments per acceptar i normalitzar certs conflictes que responguin als seus interessos. Els mitjans de comunicació moltes vegades ens conviden a deduir l'existència de “guerres justes” les quals hem de legitimar per “la nostra llibertat” i “valors democràtics”, però la guerra certament és injusta per naturalesa i per tant cruel.
