Organització contra la precarietat: la cultura que es carrega amb la manta

Un darrere l'altre, i pràcticament en fila índia. Com si d'una contrarellotge ciclista es tractés, el degoteig de persones amb grans sacs blancs a l'esquena és constant a la parada de metro Besòs Mar, a Barcelona. Cada matí, poc després de les vuit, plogui o troni, els manters entren a la boca del metro, amb destinació al centre de la ciutat o el passeig marítim. La tornada a casa està menys coreografiada: cadascú torna quan pot. Depèn de com es doni la venda.

Des de fa al voltant de cinc anys, al barri del Besòs, el quart més pobre de la ciutat (segons la distribució familiar de la renda disponible), ha estat aixopluc de la majoria de venedors ambulants procedents del Senegal. El barri té experiència en migracions: els moviments interiors, sobretot de persones provinents d'Andalusia i Múrcia, van edificar aquesta zona perifèrica de Barcelona en els anys seixanta.

Els manters han generat llaços al barri de litoral: la vida en comunitat és una de les màximes de les persones provinents del Senegal. Així ho apuntava el doctorand en migracions, Abdoulaye Fall, a la taula rodona “Visions del Sud”. És una cosa que l'activista del col·lectiu Tras la Manta, Áurea Martín, no només comparteix, sinó que posa en valor: “Ells tenen la seva pròpia organització”.

Les persones dedicades a la venda ambulant porten anys –segons Martín– generant vincles de solidaritat. És una forma d'aguantar el xàfec. Van resistir en silenci fins a l'estiu de 2015, quan la pressió al centre de Barcelona es va disparar.

En aquest moment, activistes en lluita pels drets de les persones migrants van generar una xarxa de solidaritat. Entre aquells activistes es trobava Rosa Sánchez, cantautora. “Es va fer una xarxa de veïnes i veïns que acudíem amb un telèfon d'urgències a les trucades que ens feien quan venien grups de 20 policies, de vegades vestits de paisà, simplement a pegar”.

Després naixeria Tras la Manta, empesa per les converses entre activistes de diversos col·lectius com l'Espai de l'Immigrant de Barcelona. No seria fins a uns mesos després quan, en aquests espais de diàleg, la idea d'una plataforma que donés veu al col·lectiu, cobraria força. Fet i fet s'estava gestant el Sindicat Popular de Venedors Ambulants.

La idea sobre un sindicat, segons explica un dels portaveus del mateix, Aziz Faye, neix de les experiències d'alguns venedors en un dels països que més tràfec de manters ha tingut a Europa: Itàlia. Allà l'organització dels venedors va ser necessària molt abans. Anant més enrere de la qüestió, l'autoorganització a Itàlia se suma a la pròpia capacitat organitzativa que els venedors ja tenen al Senegal.

“L'organització la porten des del Senegal”, assenteix César Zúñiga, també de l'Espai de l'Immigrant, i una de les persones que ha donat suport al col·lectiu des del principi. Bona mostra d'això han estat les diferents iniciatives que el Sindicat Popular de Venedors Ambulants ha emprès en poc més d'un any de vida: mercats rebels, una cooperativa pròpia o fins i tot una recentment estrenada firma comercial.

A Dakar hi ha fins a tres associacions que regulen la venda ambulant i que breguen amb els governs locals per millorar les condicions dels treballadors. Les organitzacions al Senegal, Itàlia o Espanya comparteixen un mateix si: totes han nascut fruit de la pressió policial.

Una de les organitzacions que ha estat testimoni de primera mà del pes de la repressió als carrers és SOS Racisme. Des de 2010, dels 77 casos que han atès contra la Guàrdia Urbana, 44 tenien relació amb la manta. Segons les seves dades, durant aquest temps –i dels episodis relacionats amb la venda ambulant– s'han produït tres casos d'identificació per perfil ètnic i dotze d'agressió física d'agents a manters per actuació en la venda ambulant.

L'advocada de SOS Racisme, Alícia Rodríguez, posa en paraules l'abús policial i el racisme inherent a algunes actuacions. “Els policies que actuen d'aquesta forma són conscients de l'estat d'indefensió de la persona. No tenen papers i no poden defensar els seus drets”, apunta. La situació s'agreuja si es suma que la manta torna a ser delicte penal des de fa dos anys. “Fiscalia està demanant delictes de dos anys, i un venedor ambulant pot acabar a la presó per vendre 22 bosses de mà”.

L'opinió la matisa l'Ajuntament de Barcelona. “Aquí hi ha un debat de fons: ¿Quin tipus de seguretat volem a la ciutat? Apuntant a la policia com un actor repressor no solucionarem res. L'esquerra no accepta la seguretat com a pròpia: sembla que la policia només hagi fet repressió... Quants casos hi ha d'agressió i quantes intervencions fa la Guàrdia Urbana realment?”, sosté Tatiana Guerrero, tècnica del consistori dedicada als assumptes relacionats amb la venda ambulant.

L'Ajuntament de Barcelona assegura que va viure una sobrepoblació de manters en determinades zones de la ciutat l'any passat. L'efecte crida, fruit de l'arribada massiva de turistes a la ciutat, va atreure centenars de venedors. La saturació de l'espai amb unitats de la policia es va succeir durant tot l'estiu; el mateix pla ja fa setmanes que opera a la ciutat.

El dispositiu policial a la capital catalana ha transcorregut en paral·lel a la resposta social per part de l'Ajuntament. Si bé el seu primer tinent d'alcaldia, Gerardo Pisarello, reconeix que “el Govern de Barcelona podria fer autocrítica” per la tardança en l'arribada dels plans socials, també es felicita per les mesures portades a terme en els últims mesos.

La més destacada, un cooperativa composta per ex manters i impulsada en col·laboració amb el mateix consistori. “Per a la població estable de 250 venedors, que aconsegueixin sortida uns 70 és molt. Tenint en compte la llei d'estrangeria... S'ha de tenir molta imaginació jurídica per saltar aquest mur”, sosté Pisarello. Precisament per la llei d'estrangeria no són pocs els que han trobat esculls per regularitzar la seva situació. Més efectiva s'ha mostrat la cooperativa, que ja té a 15 persones treballant en fires de la ciutat. La cooperativa provoca recel per altres motius.

L'última gran mobilització de persones migrants en situació de risc, i pertanyents a l'economia informal, va ser la dels drapaires de la ferralla. Després de diverses protestes d'aquests –i les corresponents picabaralles amb el Govern de Xavier Trias–, l'Executiu convergent va muntar una cooperativa que amb el pas del temps va desorganitzar al col·lectiu. Va apagar la seva veu política.

Així ho recorda Áurea Martín, de Tras la Manta. Comparteix la visió de l'activista Aziz Faye. “No vam crear el Sindicat per aconseguir 15 o 20 llocs de treball, sinó perquè s'escoltés als exclosos”, diu. I continua: “Aquesta cooperativa ha de ser independent de l'Ajuntament, no per les seves propagandes mediàtiques”. La raó de ser del Sindicat Popular de Venedors Ambulants és que, en un futur, qui agafi el metro a la parada Besòs Mar sense por de tornar a casa sense material. Tornar masegat. O no tornar.