El 2 d'octubre del senyor Esteve

1 d’octubre, 8 del matí. A una hora d’obrir el col·legi electoral situat a l’escola Mare Superiora ja hi ha un grupet d’impacients fent cua. La directora de l’escola obre la porta a una comissió formada per un funcionari voluntari, en representació de l’administració electoral, els membres de les diverses meses, un observador i una parella de mossos d'esquadra. Tot a punt. A les 8.30 pica la porta un senyor que porta un paper a la mà i es fa acompanyar d’una parella de la guàrdia civil. S’identifica com un agent judicial amb una ordre d'incautament de tot el material electoral, començant per les urnes. El representant de l’administració s’hi nega, i mentre mira de reüll a la parella de mossos estripa l’ordre de l’agent judicial a la vegada que li comunica que allà no s’acata la legalitat espanyola. Un dels mossos es posa una mà a la cartutxera. El mateix fan els dos guàrdies civils.

Aquesta escena de Far West (o de Far Caracas) seria impensable a Catalunya... O no? Perquè és el que sembla que hagi de succeir si hem de fer cas als qui, a dia d’avui, asseguren amb gran rotunditat que l’1 d’octubre hi haurà urnes i als qui asseguren amb idèntic convenciment tot el contrari, que de cap manera n’hi haurà. I com que Puigdemont i Rajoy no s’han citat a l’OK Corral (ni a la plaça Bolívar), potser haurem de viure l’esperpent de veure si desenfunda més ràpid el poli de blau o el de verd. Aleshores sí, Catalunya seria per fi notícia a tot el món. Perquè, no ens enganyem, fins ara les editorials i entrevistes a grans mitjans internacionals han estat un gota a gota que en realitat només ha servit per insuflar ànims a la parròquia local, però que han tingut el mateix efecte en l’opinió pública mundial que l’interessant article sobre el conflicte irresolt de les illes Chagos que vaig llegir fa uns dies a la Directa.

En una sola cosa coincideixen a la Moncloa i la plaça de Sant Jaume, i és en afirmar amb la mateixa rotunditat que, passi el que passi, no hi haurà un nou 9-N. Clar que quan diuen això no volen dir el mateix, la qual cosa fa pensar que possiblement la reedició del 9-N seria la menor de les catàstrofes. Entre les tres possibilitats que s'albiren (un referèndum plenament homologable; una performance una mica menys patillera que el 9-N però performance al cap i a la fi; i res, perquè Madrid ho impedeix) diria que l'única impossible és la primera opció. La segona té alguna possibilitat, no gaires, o sigui que personalment m'inclino per la tercera, és a dir, per que aquest cop no s'arribi ni al dia D i que el que hagi de ser passi després de l’11-S i abans de l’1-O.

En tot cas, a dia d’avui Puigdemont, Junqueras i companyia semblen disposats a immolar-se per la pàtria, em temo que amb les mateixes perspectives d’èxit que van tenir Companys i Dencàs el 6 d’octubre del 34, episodi poc recordat i encara menys reivindicat perquè ha passat a la història amb menys èpica i més vergonya aliena de la que segur imaginaven els seus promotors. Em diran que d’aleshores ençà la societat i el país han canviat molt, i que els fets del 6 d’octubre no serveixen de precedent, i és cert, però fa poc llegia a un reputat articulista buscant un precedent encara més llunyà (el de l’assalt al ¡Cu-Cut¡ el 1905 que va donar peu a l’efímera etapa de la Solidaritat Catalana) per asseverar que quan la societat catalana se sent atacada s’uneix i es defensa. No dic que no... però dins d'un ordre.

El 6 d’octubre serveix també per asseverar una altra característica de la societat catalana. I és que el que podríem anomenar sentiment baigetista era i és molt majoritari. I si el 7 d’octubre del 34, després d’un dia de revolta i de desenes de morts al carrer, amb tot el Govern empresonat i un conseller a la fuga, la societat es va despertar i va anar majoritàriament a treballar, és més que probable que el 2-O del 2017, passi el que passi, la immensa majoria de la població catalana faci exactament el mateix. Baiget és el retrat modern del senyor Esteve, i ho dic sense ànim burleta perquè aquí tots tenim una mica del bon botiguer parit per Santiago Rusiñol el 1907 (per cert, en plena Solidaritat Catalana i quan Barcelona venia de ser la ciutat de les bombes). Un segle més tard, el model segueix vigent i dilluns 2 d'octubre pocs seran els qui desatenguin els seus compromisos personals i professionals per anar a la trinxera. Si no hi ha referèndum hi haurà mullader, sens dubte. Però dins d'un ordre.

Sense remuntar-nos a èpoques tan pretèrites podríem mirar al veïnat per trobar-nos amb un altre precedent encara més aclaparador. En la combativa i sempre admirada societat basca. Arnaldo Otegi i altres dirigents de l’esquerra abertzale van ser detinguts i empresonats el 2010 malgrat que ja feia anys que s’havien significat a favor del diàleg, la pau i la reconciliació, i no obstant això els tribunals espanyols van condemnar-los per apologia del terrorisme per participar en actes d’homenatge a etarres morts. Una vergonya que posava en risc tot el que s'havia avançat. Hi va haver una gran manifestació i moltes mostres de suport, sí, però Otegi i els altres s’han passat uns quants anys a la presó i la societat basca ha seguit fent el seu camí.

Descartat l'aixecament de les masses, l’altra gran esperança del Govern Puigdemont sembla que és l’eventual reacció internacional davant l’ultratge de no deixar votar o fins i tot de detenir o destituir un govern que només vol posar urnes. Aquesta retòrica queda impecable, però per molt que Junqueras apel·li a la carta internacional dels drets humans (referència que posa els pels de punta als juristes seriosos, com el lletrat major de Parlament) en aquest punt estem confonent la simpatia amb l'empatia. A l’estranger podran simpatitzar tant com es vulgui amb aquella gent que ve de la ciutat on juga Messi i amb la causa que diuen defensar, però mai o molt difícilment hi empatitzaran.

M’imagino Jimmy Carter (o qualsevol altre factòtum mundial) escoltant molt atentament Puigdemont i Romeva mentre li narren la pel·lícula de la irreductible nació mil·lenària sotmesa per un Estat autoritari i despietat des de fa 300 anys, i en acabat preguntant-los com si res, com qui només té intenció d’allargar la conversa, quin és el PIB per càpita dels ciutadans de Catalunya, o el nostre índex de malnutrició infantil, o la nostra taxa d’analfabetisme, o la nostra esperança de vida, o si ens podem expressar en la nostra llengua o si els infants la poden aprendre a l’escola, o si els catalans tenim accés a medicines i atenció sanitària, o si els partits independentistes són legals i es poden presentar a eleccions, o quants periodistes i polítics catalans han estat assassinats, empresonats o s’han hagut d’exiliar en els darrers anys a causa de l’Estat repressor. Per algú amb una visió mínimament panòptica sobre el miserable estat del món la resposta sincera a aquesta bateria de preguntes ha d’anar seguida d’un expressiu mutis. “No, si segur que té vostè més raó que un sant, però és que al món hi ha mil milions de persones sense accés garantit a aigua potable... entén què li vull dir?”.

O sigui que ni els blindats entraran per la Diagonal, ni els segadors esmolaran les eines ni Nacions Unides demanarà la retirada d’ambaixadors de Madrid, com va fer el 1946. I arribats a aquest atzucac amb visos de fracàs penso que, per força, en algun lloc d’alguna ment pensant de les moltes que envolten el dit Procés hi ha d’haver un pla B. I que potser ni republicans ni cupaires el volen tenir, ni se n’ha parlat al Govern ni entre els juntaires pel sí. Però poso la ma al foc que els pedecatians el tenen. Per dos motius. En primer lloc, perquè sempre en tenen un, o dos o tres, i en segon lloc perquè els obliga un horitzó on han d’afrontar problemes molt més terrenals i apressants, com és no caure en el pou de la irrellevància política i sobretot no fer-ho sense abans haver tapat l’enorme forat financer heretat de Convergència. El dia que el PDeCat sigui la quarta força (de fet ja ho és, vull dir quan això ja sigui una evidència palmària) ja em diran quin banc els renova o amplia els crèdits que necessiten per mantenir oberta la botiga.

Per anar acabant, doncs, permetin que m’endinsi en el terreny de l’especulació. Fins ara només dues persones del bàndol sobiranista han gosat parlar de l’1 d’octubre com d’un nou 9-N (en el no sobiranista han estat molts més, ràpidament lapidats per ni tant sols gosar pensar-ho). El primer, el ja referit exconseller Jordi Baiget, que no per cessat deixa de ser una veu rellevant. I el segon, el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, un home ben informat, que ha demostrat la seva capacitat de surar en aigües tempestuoses i que també és hereu i representant de moltes generacions d'Esteves. Si aquestes dues personalitats ho veuen així, no serà que aquest és realment el Pla B?

Ben mirat, pel PDeCat repetir el 9-N podria convertir-se en una extraordinària notícia. Només amb una capa més de vernís de realisme (les urnes ja no serien de cartró i la convocatòria seria oficial, si bé en participació i efectivitat s’allunyarien poc o gens del 2014) ja se salvaria la cara davant la parròquia entusiasta que fa cinc anys que cada Diada escolta i confia que aquella serà la darrera autonòmica. I després tot seguiria igual.

La bona notícia seria que ja sabem que desobeir al Constitucional posant urnes es paga amb una pena d’inhabilitació de dos anys, un sacrifici més que assumible davant l’objectiu perseguit, que mai ha estat la secessió, sinó evitar que l'arribisme republicà es faci seu el pal de paller del catalanisme. La no tan bona és allò que espantava el senyor Baiget, i és que no sabem encara qui es farà càrrec de la factura ni tant sols el seu import. Encara ho ha de determinar el Tribunal de Cuentas.

La bona notícia és també que, amb una pena d’inhabilitació, el borinot republicà quedaria fora de joc, almenys temporalment. La no tan bona és que això no seria immediat, perquè la justícia espanyola és lenta i garantista fins i tot quan en casos com aquest accelera els seus mecanismes, i que per tant caldria aguantar la legislatura autonòmica com fos, i evitar posar unes urnes que consagressin als republicans com a primera força política del país autonòmic (i, insisteixo, els pedecatians com a quarta). Això sí que seria catastròfic. Després del 9-N, Artur Mas va aconseguir estirar deu mesos més la legislatura abans de forçar una coalició que maquillés el sorpasso i fer el plebiscit definitiu que va ser de tot menys definitiu. Amb aquest mateix temps, i una excusa igual de convincent, potser hi hauria prou marge per recuperar Mas si prospera el seu recurs al Suprem de que la pena d’inhabilitació no li impedeixi presentar-se a eleccions (sigui dit de passada que amb aquesta mena de recursos grinyola força la retòrica de la desconnexió). Amb la seva aureola de president doblement màrtir (d’Espanya i de la CUP) potser Mas podria aguantar el tipus a les urnes, però fins i tot en el pitjor dels casos permetria guanyar temps, resistir, que és el que bàsicament porten fent des de l’ensulsiada de novembre de 2012, quan la voluntat del poble dels Esteves no va ser concedir la majoria absoluta al Moisès convergent, sinó tot el contrari.