Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari.
Amb Ferran Sanchis Cardona, castellonenc fidel

Aquest article hauria d'haver eixit fa dues setmanes, però les circumstàncies em feren retardar-lo. No és que el serial en què s'inclou tinga ni molt ni poc a veure amb l'actualitat, però de vegades el que passa ara mateix influeix en l'acció de fer-los i d'enviar-los al diari. Algun fet aconsellava que aparegués fa dies, però així han anat les coses. Jo volia avançar-me a felicitar Ferran Sanchis Cardona perquè el passat 12 d'abril va fer noranta anys. Estic segur que ell dispensarà el retard i, quan ens trobarem a Castelló de la Plana, el seu poble, en una pròxima reunió de la Fundació Gaetà Huguet, parlarem com si el temps no passés, de les coses que ens han entretingut: de la muntanya, de la política i del país. Ja no em preguntarà com van Enric Tàrrega, els germans Josep Lluís i Francesc Codonyer, Antoni Bargues o Francesc Cuevas i altres amics que ell va conèixer en les activitats valencianistes de la dècada de 1950 i jo cap a la meitat de la següent. Ara, que aquelles excel·lents persones hagen desaparegut no vol dir que Ferran i jo, de tant en tant, no els traguem a col·lació en la conversa, abans o després de les reunions de la Fundació Gaetà Huguet o dels magnífics dinars al Casino Antic, que habitualment solen ser-ne la seqüència immediata. Parlem d'ells i de molts altres assumptes.
La foto que il·lustra aquesta nota, l'ha cedida amablement l'Editorial Onada. S'hi pot veure Ferran baixant l'escala de la Casa Pasqual Fos i és del 17 de gener del 2017, quan s'inaugurà l'Espai Joan Fuster de Sueca, de què aquell edifici forma part. Amb altres membres de la Fundació Huguet, Ferran Sanchis va assistir. I qui va fer la foto, de moment anònima, el va agafar davant l'al·legoria de la República que Alfredo Claros va pintar per encàrrec de l'Ajuntament suecà i que Joan Fuster Seguí, pare de l'escriptor i primera autoritat nomenada el 1939 per les tropes d'ocupació franquista —va dimitir aviat—, salvà d'una destrucció més que segura i amagà a sa casa.
Se sol dir, entre les seues amistats, que Ferran Sanchis Cardona podria haver esperat una mica per nàixer, a fi de coincidir amb el 14 d'abril, data de la proclamació de la República. Bé, no és del tot així. Ell va veure la llum a Castelló de la Plana el 12, dia de les eleccions municipals que dugueren Alfons XIII a fugir de Madrid i d'Espanya, on amb gran coratge abandonà de moment dona i fills, a més del tron —que de seguida tractà de recuperar, val a dir-ho.
O siga, que Ferran degué donar a sa casa una gran alegria en arribar al món el dia 12, perquè son pare, Emili Sanchis Colomé, era un republicà conseqüent —com se solia dir—, seguidor de Gaetà Huguet Segarra i, com ell, valencianista de pedra picada. Les biografies que Vicent Pitarch dedicà als Gaetà Huguet, pare i fill, publicades per la Universitat Jaume I, donen el context exacte de tot allò. I m'avance a dir que altres llibres de Pitarch m'han servit de fonament per fer aquesta nota, lamentablement massa breu.
I a més, he tingut ben present, i recomane de tot cor, la lectura del llibre de converses Examen oral d'històries. L'anecdotari de Ferran Sanchis (Onada 2018, Benicarló), del prosista i dibuixant Joan Montañés Xipell. No és una simple transcripció ni un repertori d'anècdotes més o menys folklòriques. Montañés hi feu una autèntica labor d'historiador, com corresponia als seus estudis universitaris, i totes les històries que Ferran Sanchis anava contant-li amb el seu humor sorneguer, no explícit ni bròfec, sinó una mica retret i a l'aguait. La manera de parlar de Ferran, de la qual en bona part ell és un dels últims usuaris, té un cert estil antic, construït amb saviesa per moltes generacions. Va parlant-te i de tant en tant s'atura, com qui vigila amb atenció la cara de qui l'escolta per veure si ha captat el sentit del que acaba de dir-li i decidir, segons la reacció que hi detecta, per quin cantó continuarà la història que estava explicant-li. Xipell va conèixer casualment el seu futur entrevistat fent cua a govern civil per resoldre algun embolic burocràtic. Després d'escoltar-li algunes anècdotes, que Ferran li contava tal vegada per no perdre del tot l'estona, va «comprendre», segons contaria després, que l'individu que tenia «al costat era un embolicador». En efecte, anava enllaçant una història amb una altra i el deixà embadalit.
Em permetré suggerir que aquesta capacitat per a la fabulació, per donar a les anècdotes una vestimenta retòrica que les fa literàries i molt grates d'escoltar, és molt pròpia de Ferran Sanchis, però potser forma part també d'una vinculació directa amb la vida tradicional en què ell es va formar, i que fou viva a Castelló, malgrat ser una ciutat, fins a una època no prehistòrica. El Tombatossals, de Josep Pascual Tirado, La filla del rei Barbut, de Matilde Salvador —que beu de la mateixa font— són invencions contemporànies, no provenen de la narrativa oral tradicional que, per exemple, Enric Valor va saber posar a contribució amb una habilitat memorable.
Alguna cosa té a veure amb aquest arrelament el bon criteri que en la vida pràctica sol mostrar Ferran Sanchis, que treballà molts anys com a gestor, agent comercial o cosa semblant, però que és capaç de restaurar un mas com el de les Ferreries, que em va ensenyar fa uns vint anys quan era una mera ruïna, o, molt més abans, quan el 1964 en va fer un sencer a la vista majestuosa de Penyagolosa, conegut com les Casetes de la Banyadera. Allí he dormit alguna nit i he brindat amb ell i Carme, la seua dona, amb altres companys i companyes del Centre Excursionista de Castelló, en baixar de la muntanya venerada, de vegades després d'haver-hi muntat amb neu molt alta sota els peus.
Ell lligam als treballs de la terra i a la vida rural dels pobles, sovint molt dura en algunes comarques, a Castelló era ben visible en moltes persones com Ferran. I hi ha maneres d'explicar les coses, que pareixen remuntar-se a les contalles a la vora del foc, en les crues nits hivernals. Escoltant ben atent les converses de Ferran Sanchis, Joan Montañés ho va captar a la perfecció en el seu llibre, que és, com tants que ha editat Onada, una lectura inesgotable.
Excursionisme i valencianisme
En un treball inèdit, Vicent Pitarch assenyala com el pare de Ferran, Emili Sanchis, ja havia participat en activitats i projectes relacionats amb l'excursionisme a Castelló. I, convé anotar-ho, havia col·laborat en alguna enquesta sobre llengua llançada des de la Societat Castellonenca de Cultura en els seus inicis.

En prologar Centre Excursionista de Castelló: 50 anys d'un camí admirable (2005), de Pitarch, Gregori Dolç, llavors president de l'entitat, va escriure: «si d’alguna cosa se’n pot enorgullir el Centre, si hi ha res que el caracteritza i el fa diferent, és que al llarg de tots aquests anys, des de la seua fundació, el Centre ha sigut un espai de llibertat on té cabuda tot el món que vulga participar en l’aventura de conèixer la terra, d’estimar la llengua i cultura del país i defensar i gaudir la natura».
Aquesta caracterització de l'entitat, tan exacta i ajustada, era també, probablement de manera involuntària, una definició de les qualitats de Ferran Sanchis.
Al CEC, fundat al març de 1955, ell ja era secretari de la junta de govern. Ocupà el càrrec fins al 1966. Després, a partir del 1971, ocupà la presidència de l'entitat. En qualsevol moment, de tota manera, Sanchis Cardona ha representat l'esperit del Centre Excursionista de Castelló i especialment un nucli molt particular de la força que l'ha animat al llarg dels anys: l'estima pel país i per la llengua. Així, fa seixanta-cinc anys, vinculà la institució a una cerimònia d'aire ancestral, que per la festivitat de sant Joan Baptista fa encendre fogueres a nombrosos pics de muntanya, a les terres de parla catalana, en una cadena simbòlica. Pitarch ho contava així, pel que fa a Castelló de la Plana: «La primera de les fogueres fou abrandada a les vint-i-una hores trenta minuts del dia vint-i-cinc de juny de 1960 per Josep Lluís Viciano Agramunt i Ferran Sanchis Cardona, al cim del tossal Gros. El motiu pel qual el Centre Excursionista de Castelló començà a realitzar aquest acte, el sabem gràcies a una carta tramesa per Ferran Sanchis a Frederic Sanféliz l’any 1963 i que diu així: “ens fou cursada una invitació l’any 1960 per la Comissió de Fogueres de Sant Joan de Perpinyà al Centre per a que en la vespra d’aquesta diada a l’hora convinguda de les 9,30 de la nit foren abrandades aquestes fogueres pel territori de la nostra llengua... amb això ens solidaritzem amb els restants pobles... amants de la pau i de la llibertat”.»
La Fundació Gaetà Huguet
Gaetà Huguet i Segarra havia tingut l'encert de fugir de Castelló el 13 de juny de 1938, poc abans que arribassen les tropes d'ocupació franquista. No tornaria a la seua ciutat fins al gener de 1951, després d'una sèrie de peripècies. Podria haver tornat de l'exili abans, però li ho impedia la interessada infidelitat d'un nebot que preferia mantenir-lo allunyat dels seus béns —don Adolf Pizcueta m'ho explicà amb molts detalls. De seguida reprengué la vocació de patrocinar activitats per a la promoció del valencià, com havia fet abans. En morir el 1959, havia deixat estatuïda una fundació que du el seu nom. Entre els patrons que designà hi havia Ferran Sanchis, que des que tornà al país havia col·laborat amb ell en tot el que era possible. En la Fundació, Ferran ha estat signe de continuïtat i d'eficàcia, fins que no fa molt va dimitir, tot designant per succeir-lo la seua filla Carme. Amb la sempre animosa i amable Carme Altava, la seua muller, Ferran en té una altra, Meritxell, i un fill, Ferran.
Per tota una llarga trajectòria de servei, no en activitats a la primera fila de l'escenari sinó en la base social mateixa que ha fet avançar la cultura del país, fins i tot en els moments més difícils, Ferran Sanchis va rebre el Premi Vicent Ventura en la tercera convocatòria, el 2002.
Un peu de foto
Al principi d'aquesta nota he parlat de la foto que la il·lustra. Ara faré el peu de la de grup, situada junt al títol. Com que és un peu llarg, el posaré en aquesta cua d'article. És molt incomplet, perquè no tinc a mà elements per incloure el noms de totes les persones que apareixen a la foto, anònima. Ara bé, les que n'hi ha identificades al Centre de Documentació Joan Fuster, segons em comunica el responsable, Enric Alforja, són ben remarcables. Algunes, per la significació que ja havien adquirit. D'altres, per la que tindrien en el futur. Però no solament això, també hi ha una certa representativitat ja d'aquell moment i, a través de Sanchis Guarner, Zurriaga i Sanchis Cardona, apareix una vinculació directa amb el valencianisme republicà, vint-i-un anys després de la victòria franquista sobre tot el territori de l'Estat.
A la foto, de dalt cap a baix, a l'esquerra de la primera fila hi ha entre altres Ferran Zurriaga; a la segona Eulàlia Duran i Max Cahner, Josep L. Codonyer, Enric Tàrrega, Manuel Sanchis Guarner, Joan Francesc Mira, Antoni Martí Gil, Sanchis Cardona i, dos homes més a l'esquerra d'ell, Miquel Tarradell; baix de tot trobem Vicent Arlandis, amb ulleres fosques, i, al centre, Joan Reglà i Joan Fuster, organitzador de la trobada.
Sobre este blog
Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari.
0