El carrer de Pedro de Valencia

El pintor Pedro de València, àlies pictòric de Pedro Sánchez García-Esteban, va prendre aquest pseudònim una mica presumptuós. Tant se val, era un home que mai no va tindre el punt exacte de les coses, excessiu potser en tot. El millor d’ell és allò menor, allò que no té cap tipus de pretensió. Com més gran és el llenç, més fluix em sembla. Però en les taules menudes millora amb una sorprenent mestria, com si allò embafador –allò tan embafador que pot arribar a ser un Pedro de Valencia– en una dosi continguda fora sublim. Feu la prova: porteu un metre i mesureu la tela i contrasteu sentiments. Veureu com hi ha una relació i com us quedareu amb aquelles tauletes, senzilles, que caben en la cartera del treball, on hi apareix una barqueta, vora mar, amb un home meditant. Aquest és el gran Pedro de Valencia, el menut Pedro de Valencia. Salvant les inevitables distàncies, amb Pinazo s’esdevé també alguna cosa semblant: les seues tauletes, senzills apunts, amb la paleta molt restringida, atresoren més gràcia que molts dels grans llenços, en excés acadèmics (quan no del gènere històric que a hores d’ara ens semblen massa aparatosos).

Pedro de Valencia és el pintor de la soledat, o per dir-ho d’una manera hiperbòlica, però ben clara d’entendre, una mena de Caspar David Friedrich del nostre Mediterrani. És el que més m’agrada: un home mirant la mar, un dia gris, una mica rúfol, els cabells esvalotats. Un clima, la captació d’un clima, en una taula petita. I la mar, en contrast, sempre infinita i enigmàtica. A València està quasi totalment oblidat. Les seues obres abunden en les galeries d’art i en els antiquaris, i es venen quasi a saldo. En el seu moment, fou un pintor d’allò més estimat per la petita burgesia valenciana, junt amb el seu amic Genaro Lahuerta. Una amistat íntima i fructífera. Ara, els hereus d’aquestes obres es desfan d’elles: tenen poc de lloc en les noves llars, en general de línies rectes i minimalistes, diàfanes i de parets llises. Això els passa a molts altres pintors d’aquella generació, o de l’anterior, que tenen poc de lloc en les cases que els reben en herència. Així i tot, en el cas de Pedro de València és especialment sagnant. A València té dedicat un carrer en el barri de Serreries, d’allò més insípid i lleig, com si li haguera tocat per sorteig. És a dir, sense cap pretensió de res, sense cap mena de vincle amb res. L’he recorregut de punta a punta buscant algun indici d’aquest pintor, una placa o un record al·lusiu. Aquell carrer tan lleig i tan llarg. Podrien haver triat un de menut i bonic, que fera ensonyar aquells que el visiten. Menut però amb encant, com un bon Pedro de Valencia.

El pintor Pedro de València, àlies pictòric de Pedro Sánchez García-Esteban, va prendre aquest pseudònim una mica presumptuós. Tant se val, era un home que mai no va tindre el punt exacte de les coses, excessiu potser en tot. El millor d’ell és allò menor, allò que no té cap tipus de pretensió. Com més gran és el llenç, més fluix em sembla. Però en les taules menudes millora amb una sorprenent mestria, com si allò embafador –allò tan embafador que pot arribar a ser un Pedro de Valencia– en una dosi continguda fora sublim. Feu la prova: porteu un metre i mesureu la tela i contrasteu sentiments. Veureu com hi ha una relació i com us quedareu amb aquelles tauletes, senzilles, que caben en la cartera del treball, on hi apareix una barqueta, vora mar, amb un home meditant. Aquest és el gran Pedro de Valencia, el menut Pedro de Valencia. Salvant les inevitables distàncies, amb Pinazo s’esdevé també alguna cosa semblant: les seues tauletes, senzills apunts, amb la paleta molt restringida, atresoren més gràcia que molts dels grans llenços, en excés acadèmics (quan no del gènere històric que a hores d’ara ens semblen massa aparatosos).