El drago i el Mestre Serrano

Quan passe per davant de la font del mestre Serrano, en l’avinguda del Regne de València, en la seua confluència amb el carrer del mestre Gozalbo, sempre em detinc un moment. M’agrada donar una ullada a aquell immens marbre de Carrara, amb aquell alt-relleu que representa poncelles mig nuetes, interpretant tota mena de música. La impressió que desprèn aquell marbre eburni, poc o gens té a veure amb la música que componia el mestre Serrano, aquelles sarsueles, pasdobles i, és clar, l'Himne de l’Exposició Regional Valenciana. És una mena de contrasentit conceptual, aquesta manifestació del classicisme més pur unit a la música floralesca del mestre valencià. Al davant d’aquell alt-relleu, de vuit metres de llarg, i en mig de la font, s’hi situa l’escultura del músic, fosa en bronze i sobre una peanya, i afortunadament vestit (sembla que les nueses sols són admissibles per al jovent femení i núbil, d’angèlica presència). M’hi ature una estona i revise aquell poti-poti conceptual: sens dubte, el mestre Serrano estaria content de l’homenatge, tot i que estiga emplaçat d’aquella mala manera entre una replaça i una avinguda. Ell hi apareix amb un gest forçat, mig assegut, amb una capa, com si s’anara a alçar per dir a totes aquelles senyoretes que es tapen una mica.

Aquesta font memorial és obra d’Octavio Vicent, un primmirat escultor i imatginer valencià. Segons Francisco Agramunt, la seua obra està relacionada amb la tradició renaixentista, principalment influïda per l’obra de Donatello. I és ben cert que aquella obra és tècnicament impecable, i em recorda les de son pare, el també escultor Carmelo Vicent. En realitat, l’apel·latiu Octavi Vicent respon a un nom artístic (el seu ver nom de pila és Salvador), i el va idear per l’admiració que  professava per l’emperador romà Octavi August, introductor a Roma de l’estatuària hel·lenística. És clar que també professava una gran admiració per José Antonio Primo de Rivera, com ens explica Beatriz Vázquez en la seua documentada tesi doctoral sobre l’escultor, fins a l’extrem de dedicar-li una escultura colossal, que es va ubicar en 1969 a l’inici de l’avinguda del Regne de València, quan aquesta via tenia el nom del fundador de Falange.

I, en efecte, aquell monument al mestre Serrano també és una mica carrincló. Aquella cohort de nimfes, com sorgides de les aigües, amb l’escultor al bell mig de la font, resulta si més no cridanera. Per moments em recorda el desgavell de la font de la plaça de la Verge, obra de Silvestre d’Edeta. En aquest sentit, el crític d’art José Marín Medina va escriure unes paraules demolidores sobre l’obra de l’escultor: “Octavio Vicent representa a toda la escultura española, sólidament fundada en la tradición, que ha intuido la urgencia de las renovaciones, pero que ha carecido de una tradición vanguardista y de unas oportunidades suficientes para arrojarse a la aventura de la invención”. És a dir, que l’escultor Vicent representa el súmmum de l’academicisme més ranci, i que aquell homenatge és una nova ocasió perduda per renovar-se, per innovar, per inventar. Convindreu que és una manera elegant de dinamitar l’obra de tota una vida.

Mentre pense aquestes coses, seguesc caminant per la bella avinguda del Regne de València, flanquejada per vora dues-centes palmeres datileres centenàries, i arribe al final del passeig. Allí s’alça un drago, i també m’agrada aturar-me una estona, i admirar la seua pell d’elefant, els seus braços rodanxons, les seues ferides infinites. Què hi fa aquell drago centenari en una avinguda plantada de palmeres? Com hi va arribar? El drago era l’arbre més estimat d’El Bosco, i apareix en diverses obres seues, sempre amb aquell un punt sorprenent i irreal. Sembla un arbre de fantasia. I així, després d’Octavio Vicent, i d’aquella escultura tan aparatosa i fàtua, la visió del drago em reconforta. Vet ací una vertadera obra d’art, pense, natural i admirable.