L’espadanya del Micalet i altres lletjors

Recorde la meua àvia dient del campanar de sant Agustí que era com la “maneta”: és a dir, aquell electrodomèstic que també anomenava “el turmix”, en evocadora metonímia. Allò em va impressionar, aquella associació visual agafada al vol mentre passàvem per davant de l’església, i que fou ratificada pel meu avi. I comentaren que més valia haver deixat l’església com estava. Des d’aleshores, per aquelles qüestions imponderables que mouen les coses de la memòria, quan veig aquesta església pense en els meus avis, i en les seues opinions contundents. Aleshores, jo era un xiquet, i no em semblava ni bé ni mal, però la imatge metafòrica d’aquell campanar convertit en un “turmix” se’m va quedar per sempre encastada en el record. I també aquella manera d’establir paral·lelismes, de moure idees i iniciar el debat sobre coses abstruses i evanescents, com ara la forma d’un campanar.

I, certament, l’església de Sant Agustí fou desgraciada amb aquella torre neogòtica, de manera completa i irreparable. És cert que havia patit greus desperfectes durant la guerra, i que el seu campanar havia sofert destrosses. Però la remodelació de la torre, obra del prolífic Javier Goerlich, el va acabar de rematar, fins al punt que diria que no hi ha a València un conjunt arquitectònic d’aquella mena més destarotat i desballestat. Aquell campanar és impropi a les característiques gòtiques de l’església, que són d’una extraordinària bellesa i sobrietat. A més a més, l’altar major està coronat per una taula d’una madona del segle XIII, d’estil bizantí, una joia de gran valor que remata la profunda serenitat del conjunt: la Mare de Déu de Gràcia és el diamant que custodia aquell temple, de devoció i recolliment.

És clar que també fou adulterada la bella torre gòtica del Micalet amb la construcció de l’espadanya, al segle XVIII, alterant per sempre la seua sòlida i ben plantada presència. Elies Tormo, en la guia Levante, publicada en 1923, ja va qualificar aquell afegitó de “horrendo”, i va suggerir la necessitat imperiosa del seu enderrocament. A hores d’ara ningú gosaria portar a terme una acció així, però allò no impedeix que el Micalet, amb aquell pirulí que porta les campanes de les hores, perda una part important de la seua sòbria bellesa, com un petit defecte en el rostre d’algú particularment bell. Nicolas Chamfort, el gran moralista francès, escrivia en un dels seus celebrats aforismes que quan un amic era borni el mirava de gaidó. Però això, si més no, és ben complicat amb el Micalet, que domina imperiosament el cel de València.

En qualsevol cas, en aquesta ciutat caldria fer un lífting arquitectònic, i modular i remodelar tantes coses! Com ara la Porta del Mar, monument commemoratiu erigit als caiguts (a priori reproduint l’antiga porta del Mar de la muralla enderrocada per Ciril Amorós), i també obra del fecund Javier Goerlich. Al capdamunt de l’aparatós Arc de Triomf, unes frases en llatí glosaven la victòria de Franco, ara ocultes per una antiestètica placa de marbre (i que tal com van les coses en qualsevol moment es podria retirar). A sota, hi ha quatre relleus de l’escultor Vicente Navarro Romero, un dels artistes protegits pel règim: els d’un costat dedicats al valor i l’abnegació, i els de l’altre, a la pau i la glòria. Temes grandiloqüents que glosen la moral franquista i el gloriós alçament militar. Fet i fet, un espant.

I així les coses, en aquesta ciutat és perpetua la lletjor i el mal gust. Durant les obres del metro, aquell monument commemoratiu fou desmuntat pedra a pedra, i després, una vegada enllestida la infraestructura, tornat a reconstruir. Ah, quina bona ocasió perduda per haver-lo deixat oblidat en algun magatzem municipal! Siga com siga, això no impedeix que quan passe vora Sant Agustí un gavadal de records empaite la meua memòria. Moments feliços i tendres que han conformat la meua existència.