Un Raimon molt personal
Acaba d’aparèixer Personal i transferible (editorial Empúries), el dietari de Raimon dels anys 1982-1983. El 1982 ja havia publicat Les hores guanyades (Edicions 62), un dietari del temps en què havia acabat una etapa i en començava, en aparença, una altra. Aquell primer llibre, que recollia anotacions del 1981, va cridar l’atenció. Hi bategava alguna cosa poderosa, però continguda, i estava molt ben escrit. Ara el cantant, ja retirat dels escenaris, reincideix. Una mica inopinadament -han passat quaranta-un anys- ens arriba aquest dietari més aviat extens (unes 400 pàgines) que ens retorna a un temps d’incertesa, individual i col·lectiva, els primers anys vuitanta del segle passat. El cantant de Xàtiva s’hi explica amb una prosa clara i eficaç. Retrata aquell moment i, alhora, fa un autoretrat acompanyat.
És el Raimon del primers anys vuitanta, que ja ha culminat el projecte de recollir -d’ordenar i enregistrar en condicions, sense censura- la seua obra completa fins llavors (Raimon. Totes les cançons) i que es troba en una certa cruïlla creativa i personal. De vegades es sent descentrat, es queixa de les interrupcions i sol·licitacions. Necessita calma i temps per a concentrar-se, per a escriure poemes i cançons, per a reflexionar. Per a crear, més enllà de la lectura intensa que practica o dels viatges i els compromisos socials. Sap que ha de fer un tomb en la seua trajectòria. Rebutja la Creu de Sant Jordi, cosa que empipa el president Pujol, com a protesta per l’escassa sensibilitat cultural de la nova Generalitat -el poeta Joan Oliver, Pere Quart, farà el mateix-, però hi ha alguna cosa més: no vol que amb una medalla l’agraesquen els serveis prestats i l’arxiven al magatzem dels herois de la resistència antifranquista. Raimon malda pel seu present i sobretot pel seu futur. Té quaranta-dos anys, una època de plenitud. Pot mirar ja cap al passat (els seus anys d’estudiant a València, la infantesa i adolescència a Xàtiva), pot fer consideracions sobre una carrera vertiginosa com a cantant, com a símbol i mite de la protesta, però es planteja el gran dilema. I ara, què?
Ha de fer noves cançons, la dinàmica de les discogràfiques i de la indústria de l’espectacle en general, i la persistència en l’ofici, ho exigeix. Ha de presentar novetats i mantenir la notorietat. Però no se’n surt. De tant en tant se n’adona que “no té desig de cançons” i això el fa patir. Fins que supera el contratemps i de nou li surten les cançons. És un lluita constant contra tot allò que el distreu i trenca el ritme de treball. També li preocupa l’orientació que ha de donar a la seua feina davant el canvi de coordenades vitals del país i l’aparició de nous públics.
L’ofici de cantant centra el seu relat. Raimon anota pensaments i sensacions, els estats d’ànim, les angoixes. Escriu sobre els recitals o concerts que prepara i els que ha fet, sobre els assaigs, el neguit de fer cançons, els dinars i sopars amb amics, la seua vida quotidiana al costat d’Annalisa. Sobre el viure a Barcelona i a Xàbia, els dos llocs on tenen casa, i sobre alguns viatges a Itàlia, a Roma, a París o allà on fa recitals (Madrid, Nova York, Frankfurt, i molts pobles i ciutats dels Països Catalans). S’explica sobre els amics, les converses que hi té, els records que li venen, les lectures que fa (gens banals, per cert: Spinoza, Sartre, Ariosto, Éluard, Fontana, Wittgenstein, Karl Kraus, Jankélevitch, Gide). Però el seu tarannà, diria, és molt sensorial -com el d’alguns companys seus de generació que he conegut. Parla sovint de paisatges, de la llum, de la calor o del fred, de la pluja, del que ha menjat, dels colors canviants de la mar, de paraules o expressions que el sobten, de la música que escolta... Es delecta en les trobades amb vells amics o amb gent amb la qual té un tracte agradós, com Manolo (Vázquez Montalbán) i Anna (Sallés), Fuster, Espriu, Andreu Alfaro, Manuel Vicent, Vicent Madramany, Artur Heras i molts més, perquè Raimon és simpàtic, eixerit, sociable i té sentit de l’humor. Manifesta una profunda preocupació política, que en aquella conjuntura de consolidació incerta de la democràcia post-transició -i post 23-F- de la mà del PSOE (i de desfeta del PCE i el PSUC) era àmpliament i apassionadament compartida. També era compartida, en aquells primers anys 80, la preocupació per l’esdevenir al País Valencià, amb la virulència inquisitorial de Las Provincias, una dreta que atiava l’enfrontament civil, una esquerra temorenca i insuficient, i l’aprovació agònica d’un Estatut esquifit -limitat- que consagrava nomenclatures i símbols que no són els que havia reivindicat l’esquerra antifranquista i el valencianisme històric d’empremta fusteriana. Que és el seu.
Quan va aparèixer Les hores guanyades, el primer dietari de Raimon de l’època en què estava enregistrant Totes les cançons, de desembre de 1980 a desembre de 1981, en vaig publicar una ressenya al diari Noticias al día de València, ja desaparegut. En conserve -cosa estranya- el retall, ficat entre les pàgines del llibre, datat el 10 de juny de 1983. La nota es titulava “Crònica de Raimon”. I tot i que establia una diferència amb els dietaris més declaradament literaris -de Pere Gimferrer o Valentí Puig (Bosc endins), que jo devia haver llegit llavors, i igual podia haver-n’hi afegit Marià Manent, amb el seu Vel de maia que em va enlluernar-, la valoració n’era del tot positiva. “Aquesta crònica de Raimon, entre autobiogràfica i intel·lectual, confirma el vigor de la seua paraula, la seua capacitat de convicció que, igual com les hores, Raimon no ha perdut”. Al dietari que ara acaba de publicar, Raimon deixa constància -a la pàgina 248- de la ressenya i afegeix un comentari que és, per a mi, molt emotiu. Tot plegat convida a mirar el temps que s’ha escolat... Més de quaranta anys. Rellegit avui, Les hores guanyades -que va revisar Espriu, confessa Raimon- em confirma aquella impressió: és un dietari excel·lent.
Raimon viu entre la música i la paraula, que per a ell és sobretot la paraula poètica. De jove va llegir molta poesia, que -segons diu- és el que li va formar el gust literari i el va educar en el llenguatge i els seus jocs d’espills. També viu molt de prop el món de les idees, la política i el batec del país, sempre amb un biaix proper als interessos i necessitats de les classes populars. En un assaig titulat “Memòria, temps i vida. Notes sobre Raimon, lector de poesia”, inclòs al llibre Xàtiva interpreta Raimon (ed. Ulleye, 2013), Josep Lluís Garcia Molina (Cote) evocava els primers anys seixanta i l’experiència compartida amb Raimon de la música (tots dos tocaven a la banda La Música Nova de Xàtiva) i de lectura compulsiva de poesia. Raimon, per exemple, va ressenyar un poemari de J. A. Valente a la revista La Caña Gris. En aquells anys (1958-1963) a València es va gestar un canvi, sota l’impacte d’un ambient cultural de catacumba però en ebullició, i fou llavors que nasqué Al vent. El 1962 es va publicar Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. Josep Lluís Garcia Molina -home de pensament- i José Ramon Torregrossa (Torre), el sociòleg que ja ha faltat, foren els grans amics del Raimon xiquet i adolescent (Pele), a Xàtiva. Els que caminaven amb ell “amunt i avall”, a les “passejades nits d’estiu” per l’Albereda, parlant de tot, i del bé i del mal, alhora que enyoraven el futur... Una amistat que perduraria al llarg dels anys.
De dietaris n’hi ha de moltes menes, però jo crec que bàsicament es poden reduir a tres. Els dietaris o diaris intel·lectuals o d’idees i lectures, els de crònica de la vida, percepcions i opinions de l’autor, i els de caire més literari -fins i tot poètic- on la veu i l’estil de l’escriptor creen una atmosfera de suggestions que embolcalla el lector i el fa pensar que es troba davant una obra d’art. El paradigma del primer tipus -per simplificar una mica, o bastant- seria el diari de Joan Fuster, el del segon els dietaris d’Àlex Susanna o Pere Rovira, i el del tercer serien els de Francesc Parcerisas. Els exemples es podrien multiplicar, car la literatura catalana té en el dietarisme un punt fort. És un aspecte positiu i distintiu que vàrem voler reconèixer i potenciar amb la secció “Fulls de dietari” a la revista L’Espill, d’ençà de fa ja uns quants anys.
El dietari de Raimon és una sàvia combinació de tots tres models o “tipus ideals”, com podria ser també el cas, entre altres, dels dietaris de Miquel Pairolí. És a dir, una articulació reeixida del dietari d’idees, de la crònica i del més literari. Ens permet acostar-nos al món d’idees i a la vida quotidiana de Raimon en un període determinat i, a través d’això, a un temps de cruïlla, de tombant personal i col·lectiu. Raimon havia d’encetar una nova etapa de la seua trajectòria, el país en general deixava enrere a final del 1982 la transició i l’intent de colp d’estat del 23-F amb el triomf del Partit Socialista amb majories absolutes. S’acabava el període de l’anomenat desencís i s’entrava en un nou temps, carregat de possibilitats. Es confirmarien o es frustrarien? Molt del que s’hi exposa, en aquests pàgines de Raimon, és també el que hem viscut, el que hem percebut, del que hem parlat, el que hem gaudit i el que hem sofert. Sempre amb les cançons de Raimon al fons. Perquè la poesia i la música de Raimon s’aguanten en el temps: les primeres cançons, metafísiques o de protesta política, les cançons a partir de poemes d’Espriu o dels clàssics dels segles XIV i XV (impressionants sempre les que posen música a Ausiàs March), les cançons d’amor, les cançons sobre el viure insistent i els dubtes existencials que suscita, les cançons de maduresa, carregades d’intencionalitat, ironia i ritme, de vegades amb evocacions del que ha viscut.
Raimon expressa sovint el seu neguit, la seua inquietud, els seus dubtes, una certa incomoditat vital i com a personatge públic. És rigorós, autoexigent i crític. Vol fer no bé, sinó molt bé, el seu treball, tan complicat. També li agrada viure, sense més. Té una vivència molt forta i diàfana de l’amor, centrat en la seua dona de tota la vida, Annalisa, que deixa entreveure. I vol aportar alguna cosa duradora a la consciència col·lectiva. Totes aquestes dimensions, i més, les trobareu en unes pàgines molt personals, plaents i enriquidores, que es fan llegir amb deler. Algunes observacions i reflexions son molt agudes, com la que aprofundeix en el localisme de les cultures i els sistemes de referències, o les que parlen del pas del temps. Raimon és un home de cultura. Registra -posem per cas- la mort de Piero Sraffa, en una entrada del 10 de setembre de 1983, i fa un bon retrat del personatge. No us perdeu Personal i transferible, el nou dietari de Raimon!
Acaba d’aparèixer Personal i transferible (editorial Empúries), el dietari de Raimon dels anys 1982-1983. El 1982 ja havia publicat Les hores guanyades (Edicions 62), un dietari del temps en què havia acabat una etapa i en començava, en aparença, una altra. Aquell primer llibre, que recollia anotacions del 1981, va cridar l’atenció. Hi bategava alguna cosa poderosa, però continguda, i estava molt ben escrit. Ara el cantant, ja retirat dels escenaris, reincideix. Una mica inopinadament -han passat quaranta-un anys- ens arriba aquest dietari més aviat extens (unes 400 pàgines) que ens retorna a un temps d’incertesa, individual i col·lectiva, els primers anys vuitanta del segle passat. El cantant de Xàtiva s’hi explica amb una prosa clara i eficaç. Retrata aquell moment i, alhora, fa un autoretrat acompanyat.
És el Raimon del primers anys vuitanta, que ja ha culminat el projecte de recollir -d’ordenar i enregistrar en condicions, sense censura- la seua obra completa fins llavors (Raimon. Totes les cançons) i que es troba en una certa cruïlla creativa i personal. De vegades es sent descentrat, es queixa de les interrupcions i sol·licitacions. Necessita calma i temps per a concentrar-se, per a escriure poemes i cançons, per a reflexionar. Per a crear, més enllà de la lectura intensa que practica o dels viatges i els compromisos socials. Sap que ha de fer un tomb en la seua trajectòria. Rebutja la Creu de Sant Jordi, cosa que empipa el president Pujol, com a protesta per l’escassa sensibilitat cultural de la nova Generalitat -el poeta Joan Oliver, Pere Quart, farà el mateix-, però hi ha alguna cosa més: no vol que amb una medalla l’agraesquen els serveis prestats i l’arxiven al magatzem dels herois de la resistència antifranquista. Raimon malda pel seu present i sobretot pel seu futur. Té quaranta-dos anys, una època de plenitud. Pot mirar ja cap al passat (els seus anys d’estudiant a València, la infantesa i adolescència a Xàtiva), pot fer consideracions sobre una carrera vertiginosa com a cantant, com a símbol i mite de la protesta, però es planteja el gran dilema. I ara, què?