Un informe encarregat per l'Ajuntament de Barcelona posa en dubte l'existència d'una concessió a Agbar per prestar el subministrament d'aigua a la ciutat i assenyala que l'any 2003 l'empresa hauria d'haver retornat a la capital catalana “totes les instal·lacions, béns i materials” del servei. El text, al qual ha tingut accés en exclusiva aquest diari, conclou que Agbar ha prestat el servei d'aigües a la capital catalana “en una situació de precarietat”. Fonts d'Agbar han rebutjat els arguments esgrimits en l'informe i han afegit que parts del mateix no s'ajusten a algunes consideracions de la sentència del TSJC del passat mes de març que va anul·lar l'empresa mixta.
“No existeix o no ha aparegut cap títol concessionari atorgat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1953 a favor d'Agbar”, diu l'informe encarregat per l'Ajuntament, tot i que admet que la relació és “assimilable a una concessió” des del citat any. L'any 1953, l'Estat va atorgar a Agbar la concessió per explotar els cabals del riu Llobregat per abastir d'aigua a Barcelona, però la competència per a l'abastament d'aigua a les llars era, també en aquell any, “inequívocament municipal”, remarca l'informe. “Qualsevol empresa necessitava que l'Ajuntament del Municipi li atorgués l'oportuna concessió”, cosa que, segons el document, no es va arribar a produir en el cas de Barcelona.
“Es produeix una situació de fet, no de dret”, sosté l'informe. La raó, argumenta el document, és que es va prescindir “de tot el procediment de contractació, i, especialment, d'un acte essencial en aquest procediment concessional com és la signatura del conveni”. En aquest sentit, l'informe considera que la manca de conveni “és decisiva” en tractar-se d'un “requisit essencial”, que, segons la seva opinió, “afectaria la validesa d'una suposada concessió tàcita”.
En qualsevol cas, el document considera que, amb títol o no, la concessió de l'Ajuntament a Agbar tenia una durada màxima de 50 anys, per la qual cosa s'allargava fins al 2003. En aquest any “totes les instal·lacions, béns i materials integrants del servei s'haurien d'haver revertit a l'Ajuntament de Barcelona”, conclou.
Des d'Agbar no ho veuen de la mateixa manera. Fonts de la companyia es refereixen a la sentència del TSJC que va anul·lar l'empresa mixta, que Agbar ha recorregut al Suprem. En concret (veure pàgina 9 de la sentència), el TSJC va assegurar que “no es pot aplicar” el límit de cinquanta anys –que sí que considera el document encarregat per l'Ajuntament–, doncs tal termini es circumscriu als contractes de gestió de servei públic de les administracions locals, i en el cas de 1953 va ser l'Estat i no l'Ajuntament qui va atorgar la concessió. Així, perquè es pogués aplicar el límit de cinquanta anys a partir de 1953, l'Ajuntament hauria d'haver municipalitzat el servei abans.
“La societat [Agbar] segueix gaudint de tot aquest patrimoni després de superar amb escreix els anys legalment establerts de durada de la concessió”, assenyala l'informe encarregat per l'Ajuntament. El motiu és que “no consta” que l'Ajuntament hagués atorgat a l'empresa cap concessió després de la de 1953. A més, considera “totalment anòmal” el fet que en un segle no s'hagin revertit els béns i instal·lacions en favor de l'Ajuntament.
Amb l'encàrrec de l'informe per part Ajuntament, Colau fa un pas per analitzar la gestió de l'aigua a nivell municipal, que fins ara sempre s'havia circumscrit a l'àmbit metropolità. L'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va crear a l'abril dues comissions per estudiar els efectes de la sentència del TJSC.
L'informe, datat al setembre d'aquest any i signat pel lletrat Jaume Galofré després d'un encàrrec del consistori, considera que el règim jurídic avalat per la Carta Municipal de Barcelona (CMB) converteix a l'Ajuntament en l'administració competent en el proveïment d'aigua davant del àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). L'informe també assenyala que “no està clar, per falta d'informació”, quins béns aportava Agbar a l'empresa mixta que va constituir juntament a l'AMB el 2012.
“No apareix cap prova documental que acrediti que l'Ajuntament de Barcelona, titular de la competència de proveir d'aigua potable als domicilis de la ciutat, hagi atorgat la corresponent concessió a la SGAB [Agbar]”, conclou l'informe.
Aquestes consideracions de l'informe si van en la línia de la sentència del TSJC que va tombar l'empresa mixta el passat mes de març i que va qualificar a Agbar com a “concessionari tàcit” del servei d'aigües. A més, la sentència va considerar que es va realitzar una “inadequada consideració” de la posició d'Agbar en crear-se la mixta. En concret, segons el punt cinquè de les conclusions del TSJC (veure pàgina 18 de la sentència), que es va incloure en el patrimoni valorat en la mixta el “actiu concessional”, és a dir, el dret a prestar el servei d'aigües fins al 2047, “quan aquest actiu pertany a l'Administració i no al concessionari”.
Tot indica que l'informe pot desencadenar un altre episodi en el conflicte que mantenen per la gestió de l'aigua Barcelona en Comú –Ada Colau, com a alcaldessa de Barcelona, és la presidenta de l'AMB– i Agbar, una de les filials del gegant mundial de l'aigua Suez.
El TSJC va anul·lar l'adjudicació a Agbar del subministrament d'aigua a Barcelona i altres 22 municipis de l'AMB mitjançant una empresa mixta controlada al 70% per la multinacional. Agbar va recórrer al Suprem sostenint que la sentència no anul·lava la seva capacitat d'explotar la xarxa de proveïment d'aigua, sinó que la mixta s'hauria de fer amb un procediment administratiu diferent al de 2012. Per contra, Barcelona en comú va interpretar la sentència com una porta oberta a la municipalització.
Informe de l'AMB
D'altra banda, un altre informe al qual ha tingut accés aquest diari, en aquest cas demanat per l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), assenyala que perquè les poblacions incloses en la mixta puguin exercir les competències de la gestió d'aigües que ara té l'ens supramunicipal és necessari un pas previ: modificar el conveni que va constituir la societat público-privada que van crear l'AMB i Agbar el 2012.
L'origen de l'informe és a la municipalització del servei d'aigües que vol implantar Ripollet, població metropolitana de gairebé 40.000 habitants governada per Decidim Ripollet –candidatura el suport de la CUP. El contracte de concessió amb Sorea (participada per Agbar) va finalitzar el passat mes d'octubre. El consistori temia que la seva intenció de municipalitzar quedés en foc d'encenalls per l'acord inicial del consell de l'AMB del mes de maig, que obligava els municipis que finalitzessin el seu contracte amb una empresa privada a constituir una comissió mixta amb l'ens supramunicipal per estudiar què fer amb el servei d'aigües.
La CUP va entendre que l'acord vulnerava la competència municipal de gestió d'aigües, i va formular al·legacions per blindar-la. CiU, PP i Ciutadans també van rebutjar el canvi normatiu, però per motius oposats: els tres grups entenen que, un cop un municipi finalitza el seu contracte de concessió, la competència sobre l'aigua passa directament a l'AMB.
L'informe que l'AMB va encarregar per avaluar tècnicament el conjunt d'al·legacions dóna la raó a la CUP sobre quina administració ha d'assumir la competència en aigües quan acaba el contracte en un municipi. “No hi ha cap disposició legal que obligui al fet que, un cop extingit el contracte administratiu, el servei municipal s'incorpori al servei metropolità”, diu el text.
El document proposa que el reglament es torni a redactar de manera que blindi la capacitat dels municipis metropolitans que estan fora de la mixta –com Ripollet, Sant Cugat o Molins de Rei– per prestar el servei d'aigües, ja sigui directament o amb un contracte de concessió amb una empresa. Fonts de l'AMB expliquen que el govern supramunicipal encara no ha respost a les al·legacions per formular una nova proposta sobre el reglament de l'aigua.