Amb la mort de Lluís Sierra desapareix l'últim representant plenament actiu d'una generació de periodistes barcelonins que va viure l'edat d'or de la informació local: els últims anys del franquisme, la transició i els primers ajuntaments democràtics.
Els periodistes de Local no érem, ni de bon tros, l'elit de la professió. Més aviat al contrari, practicàvem un periodisme sense grans pretensions. Només es tractava d'anar, veure i explicar les coses, sense demagògia ni ànim d'escàndol, però el contacte quotidià amb la realitat portava a destapar bones notícies i grans històries. Jaume Fabre definia de forma magistral aquells temps en un article de l'època en el Correo Catalán que ha estat rescatat per una exposició sobre el Somorrostro. Deia Fabre que hi havia dues classes de fang: el fang fix, que és el que estava als carrers, i el fang mòbil, que és el que portaven els nens enganxat al cos.
Lluís Sierra era dels que trepitjava fang i escoltava els que el portaven enganxat al cos. A mitjans dels anys setanta teníem com a referents a periodistes com Josep Maria Huertas, el mateix Jaume Fabre, Rafael Pradas, Antonio Figueruelo... I amb uns pocs anys menys, a Jordi Bordas, a Maria Favà, a María Eugenia Ibáñez, a Carmen S. Larraburu, a Alfred Reixach. Després arribarien Sierra, Anna Galceran, Enric Juliana, José María Castro, Mercedes Luz, Manuel Vilaseró, María Ángeles Alcázar, Enric Canals, Jordi Mercader..., per citar només als habituals al Saló de Plens de la Reina Regent en aquell període que abasta des dels anys setanta fins als Jocs Olímpics de 1992 i en què van ser alcaldes José María de Porcioles, Enric Masó, Joaquín Viola, José María Socías Humbert, Manuel Font Altaba, Narcís Serra i Pasqual Maragall.
El periodista que cobria la informació municipal acostumava a passar el matí als passadissos de l'Ajuntament. Trucaves a una porta, preguntaves si estava disponible el regidor o el delegat de serveis, et feien passar i al cap d'una hora sorties d'aquell despatx amb una notícia per escriure aquella mateixa tarda i un parell d'històries més a la cartera. Així de senzill. Sense gabinets de premsa que intentessin controlar o filtrar la informació.
Hi havia bon ambient entre aquells periodistes. Es felicitava sincerament al col·lega de la competència quan publicava una exclusiva i s'elogiava al que havia escrit una bona història. Bon ambient i generositat, perquè alguns periodistes que veien frenada una informació en el seu mitjà no dubtaven a passar-la a qualsevol 'rival' de la competència que podia tenir més possibilitats de publicar-la.
Lluís Sierra va ser “competència” quan ell treballava a El Correo Catalán o a l'Avui, i jo a Tele/eXpres, i va ser col·lega quan es va incorporar a La Vanguardia el 1986 per reforçar la informació de Barcelona. Sabíem que era un periodista solvent, treballador, de textos impecables, al qual no calia tocar ni una línia. Sabíem també que era un bon tipus, però no imaginàvem fins a quin punt. Mai s'enfadava, era sempre positiu, extraordinàriament generós, no coneixia els conceptes enveja, gelosia, arribisme... Aquests dies he tractat de fer memòria per recordar a alguna persona que parlés malament de Lluís Sierra. I ha estat impossible: no he trobat a ningú. I això és una excepció en una professió en què és habitual posar a parir al company.
Sierra tenia per costum penjar la jaqueta al respatller de la cadira quan arribava a la redacció. Aquella jaqueta era el senyal que estava per allà. Amb aquella americana a la vista, quan algú preguntava per ell la resposta sempre era: “Doncs no ho sé, però està per aquí perquè té la jaqueta a la cadira”. Tot i que aquest “està per aquí” bé podria significar que era a la taula rodona del vestíbul de la vella redacció del carrer Pelai xerrant amb algun veí, que s'havia escapat una estona a l'Ajuntament a veure què enxampava, o que estava xerrant -i fumant molt- amb algun col·lega al bar de la cantonada. Amb Antonio Galeote, el redactor en cap de Societat, fèiem broma que en realitat en Lluís sempre portava dues jaquetes i en penjava una d'elles a la cadira perquè creguéssim que estava per allà. Però el cas és que sempre acabava apareixent amb una història.
Lluís Sierra va morir el diumenge 21 d'agost a l'Hospital de Sant Pau als 61 anys. Aquell mateix dia es clausuraven les Festes de Gràcia. Era la primera vegada en més de trenta anys que no signava les cròniques sobre les festes. A les xarxes socials es van succeir els condols. Però hi havia un tweet d'un periodista jove d'El Mundo que descrivia amb absoluta precisió en només 140 caràcters qui era i què significava Lluís Sierra.
El signava Víctor Mondelo: “Referent, mestre i, per sobre de tot, gran company. Barcelona perd al seu més humil i rigorós cronista. Lluís Sierra va honrar l'ofici”. De ben segur que el comparteixen tots els que el vam conèixer.