En un context de crisi econòmica en que, segons l'artista i activista Tjaša Kancler, es concep la migració en termes de “crisi que cal gestionar”, quatre activistes presents a diferents punts fronterers del Mediterrani han plantejat aquest dijous la necessitat de cercar camins de solidaritat a escala internacional per lluitar contra les desaparicions de persones migrants. Ho han fet durant el debat Necropolítica i desaparicions al Mediterrani. Moviments de resistència i lluita contra l’oblit, que ha tingut lloc al Centre Cívic Pati Llimona, a Barcelona.
El debat s’emmarcava en la tercera edició del Festival Internacional de Cinema Migrant de Barcelona. La mostra pretén “engegar un procés de diagnosi col·lectiva i d’incidència sobre la migració com a dret humà i el fet que la identitat està en permanent construcció”, en paraules de Florencia Mazzadi, directora de l’esdeveniment. El resultat d'aquest plantejament és un recorregut cinematogràfic amb més de 40 pel·lícules dels cinc continents per obrir el debat sobre la mobilitat humana i els drets humans de les persones migrants, una cartellera a la qual s'hi sumen també activitats paral·leles com ara exposicions artístiques i debats.
La no identificació dels cossos ha esdevingut una realitat colpidora per a totes les famílies dels desapareguts al Mediterrani. Helena Maleno Garzón, de l’organització Caminando Fronteras, explicava que sovint la negativa per part dels estats de posar nom i cognom als desapareguts respon a la voluntat de que les famílies no puguin entrar en processos judicials. Així, Caminando Fronteras ha treballat amb els familiars de les víctimes per a constituir mecanismes que els permetin assolir una “reparació”, és a dir, tenir l’oportunitat per exemple de veure les tombes dels seus fills, un procés vital en la finalització del dol en moltes tradicions africanes. Una de les primeres iniciatives en aquest sentit ha estat l'Associació de Famílies de les Víctimes de Tarajal.
L’activista ha denunciat que els migrants són vistos exclusivament com a força de treball que, en funció del context del poder hegemònic, és més o menys necessària: “En un sistema de crisi econòmica no volem els cossos de treball perquè ja tenim cossos precaris, però sí que volem aquells cossos que venen en xarxes de tràfic de persones, sí que volem a la frontera macedònia les màfies albanokosovars venent òrgans d’aquells 10.000 nens desapareguts, sí que volem les nenes (...) que estan als carrers de París identificades com a majors d’edat i fent entre 10 i 15 serveis diaris”.
La necessitat de posar en relleu les desaparicions per part de les famílies de les víctimes ha portat, tal com ha explicat Imed Soltani, activista del grup La Terre Pour Tous, a que cinc famílies s’immolessin a Tunísia. L’única manera d’acabar amb aquest dolor, segons Soltani, és demandar l’absència de fronteres i la lliure circulació arreu. En la mateixa línia, Martín Ernesto Mozé, de l’associació H.I.J.O.S. (Fills i filles per la Identitat i la Justícia contra l’Oblit i el Silenci), ha explicat com, en el cas argentí, les famílies han fet d’antics camps de concentració, espais vinculats a les universitats on treballar la memòria dels desapareguts durant la dictadura argentina. Mozé ha reflexionat que “quan es viola un dret, sorgeix una necessitat” que cal construir “entre totes i tots” i que passa, en primer lloc, per una vital condemna social.
El paper dels mitjans de comunicació i, en un sentit més ampli, de la imatge com a instrument per a fomentar determinades reaccions per part de la ciutadania, ha sobrevolat tot el debat. Mozé, qui ha criticat durament el monopoli mediàtic argentí, ha subratllat que la normalització de moltes situacions és una conseqüència de la “saturació d’informació” actual. En aquest sentit, Maleno ha reflexionat que la quantitat d’imatges en que es mostren violacions als drets fonamentals en casos de devolucions en calent o violència a les fronteres dels països europeus, que ja es produïen fa una dècada, demostren una voluntat per part dels estats de generar “un imaginari de guerra”, que justifica que s’emprin forts mitjans repressius contra les persones migrants.
El debat ha recollit quatre perspectives que treballen tant des de l’experiència directa com des d’un punt de vista més històric i analític. És el cas de Kancler, qui detecta un procés de “servitud” per part de l'antiga Europa de l'Est, anomenada així després de la caiguda del mur de Berlín, en relació al model Occidental. Un “procés de colonialitat” que, en paraules de Kancler, permet a l'“antic” Oest realitzar-se, tot deformant allò que suprimeix: “la materialitat de la nostra història antifeixista, anticolonial i feminista”, però també la memòria, el coneixement o les pràctiques de resistència.
D'altra banda, l'activista creu que en el moment en què la divisió entre Oest/Est es converteix en “obsoleta” després de la caiguda del mur, es reactiva la repetició de la divisió Occident/Orient: “Es tracta d'una nova manera de re/construcció de la UE com a entitat unificada (Un), mentre produeix la seva població no-blanca, migrants, refugiats, persones LGTBQI de color, Orient i les seves maneres de viure com a ”Altre(s)“.
Kancler ha afirmat que “dir 'crisi dels refugiats' en comptes de crisi de la política europea, dels sistemes de producció de veritat, de drets humans, de ciutadania i de l'Estat-nació, així com l'epistemologia colonial del sexe-gènere binària, apunta a la dimensió que avui té la despolitització”. Aquesta despolitització, segons Kancler, “tanca l'espai per a una crítica radical i acció política que ens portaria a desmantellar el model colonial capitalista d'explotació, racialització i d'integració, que es basa en la inclusió jeràrquica i exclusió, en la política de la mort o necropolítica”. Tanmateix, Kancler ha apuntat que els migrants, en la seva diversitat, estan creant un nou espai polític amb xarxes de resistència més amplies que les actuals.
L’objectiu final dels activistes és, doncs, desconstruir les fronteres avui neguen la identitat d’alguns i fomenten la primacia d’altres mitjançant la racialització i la discriminació a la diversitat. Es tracta, en paraules de Maleno, de reconèixer que els cossos desapareguts pertanyen a “persones”. Una demanda tan senzilla com difícil d’assolir que, tal com resumeix Mozé, requereix “el pas de la reflexió a l’acció”.