Les elèctriques han tallat en sec la imaginativa via oberta per l'Ajuntament d'Ada Colau per obligar-les a signar convenis que les obligarien a pagar la meitat de la factura de la pobresa energètica. El Tribunal Català de Contractes del Sector Públic va emetre aquest dijous una resolució que dóna la raó a Endesa i anul·la el plec del concurs per al proveïment elèctric de l'Ajuntament, per incloure una clàusula en aquest sentit. L'equip de Colau, però, no s'ha donat per vençut, i aquest divendres ha anunciat que portaran l'anul·lació del concurs als tribunals.
Quina és la raó per la qual les elèctriques han pogut anul·lar el contracte? Per què les companyies han aconseguit seguir sense corresponsabilitzar-se de la pobresa energètica malgrat que la llei catalana 24/2015, que regula aquest extrem, està en vigor?
Per entendre aquesta qüestió, cal separar dos aspectes. En primer lloc, pel que fa a aquest concurs i la seva impugnació per part d'Endesa. Tal com explica la resolució del Tribunal, la clàusula relativa a la pobresa energètica és contrària a la llei de contractació pública i a la directiva europea en la matèria, en no estar vinculada a la prestació del servei que és objecte del contracte.
Llavors, per què l'Ajuntament necessita introduir aquesta clàusula si, segons al·lega, la llei 24/2015 obliga les elèctriques a signar aquests convenis? Perquè això és una interpretació de la llei.
Això ens porta al segon aspecte, el de fons: la llei 24/2015 i la seva aplicació. En origen, aquesta llei 24/2014 ve d'una Iniciativa Legislativa Popular presentada per la PAH i l'Aliança contra la Pobresa Energètica, entitats socials d'on procedeixen molts dels actuals càrrecs de Barcelona en comú.
Aquestes entitats van impulsar la llei per anar més enllà del decret contra la pobresa energètica que havia aprovat Artur Mas a 2013. A diferència del decret, que només limitava els talls de subministrament, la ILP de la PAH i l'APE introduïa l'obligació que les energètiques es fessin també responsables econòmiques d'una part de les factures que les famílies no podien pagar.
Un redactat interpretable
Aquesta ILP es va convertir en la llei de mesures urgents per fer front a l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica al juliol de 2015, aprovada per unanimitat. L'articulat d'aquesta norma constava de nou articles, vuit d'ells dedicats a l'emergència habitacional i un, el número 6, a la pobresa energètica. És en aquest article on es troben els dos redactats que van generar més controvèrsia judicial i política.
Coneixent els seus autors la dificultat de prohibir directament els talls de subministrament davant d'un impagament amb les competències autonòmiques catalanes -com posteriorment demostraria l'anul·lació pel Tribunal Constitucional del decret de Mas-, la 24/2015 busca una drecera per establir-los. Així, el 6.4 queda redactat de la manera següent:
Amb aquest redactat no es prohibeix explícitament el tall, sinó que s'obliga a la subministradora a avisar abans a les administracions, fent que aquestes es facin càrrec de les despeses del subministrament en cas de necessitat de la família.
El segon apartat esmunyedís té a veure amb l'obligatorietat per a les empreses de subscriure convenis de coresponsabilitat del pagament d'aquestes factures. La llei diu així:
És a dir, obliga les administracions a establir convenis amb les companyies, però no estableix mecanismes per obligar aquestes a signar-los. I així ha estat: les grans empreses energètiques, a diferència d'altres subministradores, s'han negat en rodó a signar convenis, ni amb la Generalitat ni amb els ajuntaments o amb les diputacions.
Recurs i reinterpretació
El Govern de Rajoy va demanar al Consell d'Estat un dictamen sobre la llei, pas previ abans de recórrer-la davant el Constitucional. El dictamen de l'òrgan consultiu del 21 d'abril de 2016 és clar a l'hora de definir com a inconstitucional la majoria dels articles de la 24/2015. Tots, menys l'article 6, el referent a la pobresa energètica. Segons el dictamen, no ho considera inconstitucional ja que, segons estableix, la llei “no imposa a les empreses subministradors una obligació d'arribar a aquests acords o convenis amb les administracions públiques, sinó que tan sols contempla un principi o directriu d'actuació dirigit a aquestes últimes ”.
És per aquesta reinterpretació efectuada en el Consell d'Estat, els dictàmens no són vinculants però sí que marquen pautes d'interpretació legal, que el Govern no va portar l'article 6 de la 24/2015 davant el Tribunal Constitucional, de manera que aquesta sala no el va anul·lar com sí que va fer amb la resta de l'articulat, que va caure a l'abril de 2016.
Així, malgrat que l'Ajuntament de Barcelona ha reiterat que el plec del concurs del subministrament energètic només estableix que les elèctriques “compleixin la llei”, la veritat és que imposa una determinada interpretació de la llei. Una que, a més, és contrària a la interpretació establerta pel Consell d'Estat.
Aquest fet està en el fons del conflicte sobre el contracte, ja que les elèctriques recurrents consideren que els obliga a alguna cosa que va més enllà del mer compliment de la llei, i a alguna cosa que a més no està vinculat amb proveir a l'Ajuntament d'energia.
No obstant això, l'Administració de Colau disposa encara d'una basa que podria tenir recorregut: la via contenciosa administrativa. La decisió de l'Ajuntament de portar aquesta resolució davant els tribunals ordinaris podria aconseguir una sentència favorable, que seria pionera. Si el TSJC accepta que una administració pugui reclamar la signatura d'aquests convenis per accedir als seus contractes, podria restablir-per la via dels fets la interpretació amb la qual els impulsors de la ILP van arribar al Parlament. Tot un canvi de paradigma que, amb les actuals competències de la Generalitat, fins ara no ha pogut ser.