Aziz Faye és de Senegal i des de 2007 viu a Barcelona, on es dedica a la venda ambulant. Des de fa alguns mesos és portaveu del Sindicat Popular de Manters, que està negociant una solució amb l'ajuntament per a les persones que venen al carrer de forma irregular i es troben constants problemes amb la policia. Aquesta setmana, Faye ha participat també de la crida a la manifestació d'aquest dissabte pel tancament definitiu del CIE de la Zona Franca, una realitat que coneix bé perquè hi va estar tancat.
Quan va arribar a Barcelona?
Jo vaig arribar a Barcelona el juny de 2007 i me'n vaig anar a viure amb uns amics, que jo no coneixia, però un company de viatge em va donar el seu contacte i vaig anar a viure amb ells.
Com va venir?
Vaig venir en cayuco des de Mauritània. Des de 2006 estava intentant venir i sempre em deportaven, i després del tercer viatge vaig aconseguir entrar. Quan vaig arribar a Barcelona vaig anar a viure amb ells, que eren de Gàmbia. Vaig estar amb ells uns vuit mesos i durant tot aquest temps vaig estar buscant feina, perquè jo mai vaig voler estar al carrer venent, perquè tenia risc i et pot complicar la situació quan vols arreglar els teus papers.
Jo els deia que no volia seguir depenent d'ells, perquè en tot aquest temps no havia pogut participar en pagar la casa ni res, i vaig decidir sortir d'allà i buscar-me la vida. Me'n vaig anar amb altres companys que venien al carrer, a veure com podia començar a vendre amb ells per guanyar-me la vida jo sol. Els que venen, que són senegalesos, em van ajudar a comprar bufandes, i llavors vaig començar a vendre bufandes. I així un dia t'enxampen, un altre dia vens alguna cosa i així em vaig anar adaptant poc a poc i fins avui.
Ha passat diverses vegades pel CIE.
En els tres viatges anteriors em van ficar al CIE a Tenerife, però quan vaig aconseguir entrar a Madrid, va ser la policia qui ens va portar aquí i després ens va deixar anar, i aquí com seguim sent il·legals, en qualsevol moment et poden enxampar una altra vegada i portar-te al CIE. Les dues últimes vegades van ser quan a partir del 2011 em van agafar una altra vegada i em van deportar. Quan vaig tornar, el mateix any 2011, em van portar una altra vegada al CIE però aquesta vegada no em van deportar, em van deixar en llibertat.
Com va ser passar pel CIE?
Va ser una experiència molt molt dura. Durant aquests 40 dies et sents sol, et sents una persona vulnerable, feble, t'avorreixes molt, i no tens opció, no tens res a fer. Tot i que et donen un advocat perquè et defensi t'acabaran expulsant. No tens molt dret a defensar-te allà. A mi el que m'agradaria és mostrar tot el que estem vivint dins dels CIE, de la manca d'higiene, de salut i de menjar. Passem molta gana, passem fred, i ens sentim tirats. Nosaltres volem lluitar per canviar tot això, perquè és una llei que ens perjudica els immigrants. Això no és gens fàcil i l'únic que tenim com a arma és explicar la nostra vida, que tothom sàpiga tot el que hem estat patint, perquè hi ha gent que vol donar-nos suport i canviar el sistema i amb ells tindrem prou força per seguir lluitant.
Ara treballa amb moviments socials de la ciutat. Tenen consciència d'aquesta situació?
Els que ens estan donant suport ho saben. Quan jo vaig estar al CIE molts amics meus que són d'aquí van venir a veure, i van veure que estava patint allà. El 2011 jo ja portava temps aquí, i coneixia gent, i venien i em veien estrany, em veien molt diferent. Durant els primers 30 dies vaig perdre moltíssims quilos, i això és part d'un patiment que cal canviar.
Com és l'alimentació al CIE?
Encara que et donin una quantitat, et donen un menjar que no t'agrada, que no saps quin menjar és. Si per a ells és un menjar sa, per a nosaltres no ho és, perquè perdem quilos i jo per exemple gairebé cada dia vomitava tot el que menjava. T'estic parlant d'arròs amb aigua. No dic que ens donessin menjar en males condicions, però que no agrada, i si vols donar-li menjar a algú no pots forçar-lo. Jo crec que ells mateixos no mengen el que ens donen. Al matí ens donaven un tipus de donut, que no pesa gairebé res, i un cafè. I després has d'esperar fins a la una per poder menjar aquest menjar que no t'agrada. Si menges cada dia un menjar que no t'agrada, estàs malament.
¿Hi havia problemes de salut?
Ens ajunten a tots, gent que està sana amb gent que està malalta, que potser té alguna cosa contagiosa. Jo veia gent que es veia que estava malament. També hi ha gent que té problemes psicològics i no té l'ajuda d'un psicòleg. A tota aquesta gent amb problemes psicològics, un dia l'agafen i la deporten.
Diu que vomitava gairebé cada dia. No tenia una atenció?
Si tens mal et donen un ibuprofèn i prou. Hi ha el que anomenen una assistència mèdica, però que no serveix de res. A vegades si hi ha una urgència criden una ambulància, i si no ho veuen tan urgent et diuen que no passa res.
I al cap del temps va sortir una altra vegada al carrer.
L'última vegada em van deixar en llibertat. Et tanquen aquí quaranta dies, i després et deixen al carrer. Si et deixen sortir al carrer tens tres mesos que no et poden tancar una altra vegada, però si s'acaben els tres mesos en qualsevol moment et poden tornar a tancar.
Què passaria si les persones nascudes aquí es puguessin veure en aquesta situació?
És que això només existeix per als immigrants, és una llei racista. Al meu país no hi ha una llei que determini que algú que acaba d'arribar estarà tancat quaranta dies, i després l'envien amb un avió al seu país. És una persona que no ha fet res dolent, i a sobre el tracten pitjor que a la presó. Això és el que ens fa mal, el que no podem entendre.
Com afecta el seu dia a dia aquesta legislació racista de què parla?
Nosaltres no tenim més remei, una altra forma de buscar-nos la vida, perquè som il·legals i per tant no podem treballar, però després ho han preparat tot perquè per a qualsevol cosa que estem fent, les nostres activitats, hi hagi una llei que ens espera per perjudicar-nos, perquè tots els antecedents policials que vas tenint t'impedeixen aconseguir regularitzar la teva situació.
Quina és la situació actual dels venedors ambulants?
S'ha reformat la llei per considerar la venda ambulant com un delicte. Han canviat el sistema de perseguir-nos i pegar-nos, però ara hi ha molta més policia que abans. Abans podíem vendre i ens tractava malament la policia. Ara podem dir que no hi ha repressió policial però sí que hi ha molta més policia.
Ara és més difícil vendre?
Sí, és pitjor que abans. Estem més tranquils perquè podem dir que no hi ha repressió, que no ens peguen, però la policia ens segueix traient la mercaderia. Estan més tranquils però estan a tot arreu.
I us ofereixen alguna alternativa a la venda ambulant?
És el que estem intentant aconseguir amb l'Ajuntament. Nosaltres ens hem organitzat per poder negociar. Es veu que hi ha interès, però encara no veiem res. Vam començar a l'octubre, quan vam decidir organitzar el nostre sindicat i des de llavors hem aconseguit fer una taula, i aquesta primera taula va ser com un reconeixement, presentació, però esperem que en surti alguna cosa positiva per a nosaltres.
Què espera de la manifestació d'aquest dissabte pel tancament definitiu del CIE?
La gent ens ha donat moltíssim suport. Si nosaltres hem arribat aquí és perquè tenim molts col·lectius darrere. Espero que això segueixi així i tot segueixi canviant. Aquesta manifestació de dissabte és molt important, sobretot per a nosaltres que ho hem viscut, i convidem a tothom perquè ens vingui a donar suport.