La rebel·lió de 'El Cristo de los hippies': com un desallotjament va acabar en una batalla campal amb la Guàrdia Civil

Entre els dies 16 i 17 de juliol de 1971, els darrers anys del franquisme, va tenir lloc un dels episodis més surrealistes de la història hippie d'Eivissa. En aquesta època, l'illa era un dels pols de més efervescència d'aquest moviment contracultural globalment, al costat de Goa i Amsterdam. A finals de la dècada dels 60 ja hi havia hippies a tot arreu d'Eivissa, encara que tenien preferència per la zona nord-est de l'illa: Santa Eulària des Riu i Sant Joan de Labritja. En un d'aquests nuclis es va produir una autèntica rebel·lió hippie que va acabar en un enfrontament entre ells i la Guàrdia Civil, que va comptar amb el suport de la població local.

Aleshores, les cases de camp tenien poc valor per als eivissencs. La majoria no disposaven d'aigua corrent ni llum elèctrica, però als hippies els encantaven. La població local va aprofitar aquesta circumstància per llogar-les a la població estrangera que, en general, tenia un poder adquisitiu molt elevat. Un va ser Robert Jack Berg, un enginyer nord-americà, que s'havia autoproclamat com “el crist dels hippies”. El 1971 tenia llogada una casa pagesa, Sa Rota, a tres quilòmetres del nucli de Santa Eulària, segons l'historiador José Luis Mir, que l'ha documentat al llibre Santa Eulàlia Eivissa 1971: La rebel·lió dels hippies.

Quan arribava l'estiu, hippies com Robert i altres rellogaven les diferents habitacions de les cases, i fins i tot vells corrals, per pagar el lloguer o treure'n algun benefici econòmic. Altres dividien les despeses entre tots per pagar el lloguer i el manteniment de la casa i s'organitzaven per dur a terme les tasques domèstiques i la feina al camp (alguns cultivaven els seus propis aliments o compraven gallines per després alimentar-se de la carn o dels ous). Així és com es van formar les “comunes” hippies.

Sa Rota era una casa de nou estances (entre habitacions i corrals) on s'allotjaven els membres de la comuna hippie, ja fos en llits, sacs de dormir o mantes a terra. Robert “El Cristo” era l'arrendatari legal, juntament amb dos alemanys més, als quals a poc a poc es van anar sumant més hippies. Els propietaris van acceptar que anés entrant més gent amb la condició que es “mantingués la casa i rodalies netes”. Van arribar tants que van començar a ocupar els terrenys que envoltaven la casa perquè a l'interior ja no hi cabien més.

Robert 'El Crist' era l'arrendatari legal de Sa Rota, una casa de camp de l'illa. Els propietaris van acceptar que anessin entrant nous inquilins amb la condició que es 'mantingués la casa i voltants nets'. Així es va crear una comuna hippie. Van arribar tants que van començar a ocupar els terrenys que envoltaven la casa perquè a l'interior ja no cabien més

Furts, brutícia i festes

Els problemes van començar a mesura que s'anaven sumant més i més hippies a casa. “Allà hi havia la porqueria més gran que et puguis imaginar. (...) No tenien bany ni res, ho feien a qualsevol lloc, es baixaven els pantalons on els enxampava i davant de qualsevol, però tant homes com dones”, segons ho descriu una de les veïnes que el va viure. Segons ella, quan es quedaven sense aigua, anaven a la cisterna dels veïns.

“Ara hi ha aigua corrent per tot arreu, però abans les cases de pagès només tenien l'aigua de les seves cisternes, i és clar, a l'estiu ja saps que plou poc, així que havies de pagar un camió cisterna perquè et portés, i això costava uns diners”, assegura. Segons ella, quan es quedaven sense menjar, agafaven tot el que podien dels camps del voltant: ametlles, figues, garrofes… A més, molestaven fins a altes hores de la matinada perquè “gran part de la nit la passaven fent música de la seva, amb llaunes, paelles, què sé jo”.

A poc a poc, els veïns es van anar cansant de les molèsties, els furts i els desordres que els hippies de la comuna estaven causant. El 15 de juliol van decidir acudir a les autoritats, ja fos a l'ajuntament o a la Guàrdia Civil. Entre els fets dels quals es queixaven, afirmaven que els robaven la fruita, causaven danys a les collites, robaven aigua de les cisternes, i fins a altes hores de la nit feien música amb llaunes, tambors i altres instruments, “molestant aquells que havien de matinar per anar a treballar”.

Els veïns es van queixar davant les autoritats perquè, segons la seva versió, els hippies els robaven la fruita, causaven danys en les collites, robaven aigua de les cisternes, i fins a altes hores de la nit feien música amb llaunes, tambors i altres instruments

“Se'ls veia molt sovint completament nus, tant homes com dones, provocant el corresponent escàndol, veient-se obligats a tancar els seus fills menors perquè no haguessin de presenciar aquest espectacle immoral”, s'afirmava en una d'aquestes queixes. D'altres, en canvi, tenien a veure amb la manca d'higiene, ja que els hippies “feien les seves necessitats” al camp o als voltants de les cases. Després que els veïns es queixessin, l'alcalde es va comprometre que tant la Policia Municipal com la Guàrdia Civil es desplacessin a la finca perquè, en cas que fossin certes les denúncies, fos desallotjada. Tres guàrdies civils i dos policies locals van anar a Sa Rota, tot i això, els hippies van fer cas omís a les peticions de desallotjament de les autoritats locals. Es creu que hi havia més de 200 persones quan la finca va ser inspeccionada el 16 de juliol del 1971.

En vista que havien de ser desallotjats de Sa Rota, Robert Jack i altres hippies van proposar un sopar de comiat a la casa de camp. Els que no van poder anar-hi per falta d'espai van quedar al restaurant La Bota, ubicat al centre de Santa Eulària, on van ser convidats hippies d'altres parts de l'illa. Quan va acabar el sopar es van anar concentrant en una plaça del carrer principal, on la Guàrdia Civil va calcular que es van arribar a concentrar 300 hippies.

Va ser en aquest context quan van començar realment els problemes. Els hippies estaven molt enfadats pel “desallotjament” de Sa Rota, així que van començar a entrar en grup als comerços, sostreien el que podien, tiraven petards a terra, escopien els transeünts i increpaven la gent gran.

“S'asseien a les entrades dels comerços i no deixaven ni entrar ni sortir, tirats per les voreres. (...) Les dones s'aixecaven les samarretes, ensenyaven els pits i els seus amics els tocaven davant de tothom, fins i tot nens. També orinaven a les cantonades i als portals de les cases, vaja, sense miraments”, descriu un veí que el va viure. Tot i les queixes, els hippies seguien igual, i la gent es cabrejava cada vegada més. En altres episodis més desagradables, hi va haver veïns que van haver d'intervenir per rescatar dones o gent gran.

Entre la multitud hi havia, per exemple, una dona, molt nerviosa, asseguda a terra, a qui havien empès i aixecat la faldilla. “Vaig agafar la furgoneta (...) i em vaig acostar. Em va costar arribar perquè hi havia molta gent pel mig. (...) Vam carregar la dona, que estava tremolant, però al moment ja ens havien envoltat i no em deixaven sortir”, assegura, i va tenir molts problemes per sortir del carrer. Mentrestant, els veïns van començar a armar-se amb pals i pedres d'una obra que hi havia al davant. Demanaven permís a la Guàrdia Civil per carregar contra els hippies, que alhora responia que no podien autoritzar una cosa així. Estaven esperant rebre ordres de la Comandància i de la Delegació del Govern.

Reforços per sufocar la “rebel·lió”

Els reforços que necessitaven estaven trigant a arribar perquè el 16 de juliol se celebra la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, i per això les autoritats civils i militars estaven concentrades al port de la ciutat d'Eivissa. Hores després va arribar el capità de la Guàrdia Civil, Férvida Cortés, amb altres reforços. Amb l'ajuda dels altres guàrdies civils van començar a envoltar la plaça, però els hippies encara no acataven les ordres del capità.

En aquest context, Férvida Cortés dona l'ordre de carregar-hi. Ràpidament, es va produir una estampida i van començar a fugir mentre eren perseguits per veïns armats amb pals, així com per agents de la Guàrdia Civil. Al principi van ser detinguts 27 hippies, mentre que la resta van fugir cap a la muntanya o es van amagar on van poder.

Durant el matí del 17 de juliol, voluntaris van acompanyar la policia a les cases de pagès on sabien que vivien hippies amb l'objectiu de trobar la resta. Casa per casa van anar detenint més hippies als qui després traslladaven a la caserna de la Guàrdia Civil. “Es van fer batudes durant tota la nit per trobar-ne més. (...) Vam anar a Sa Rota i no vam trobar ningú, però al bosc proper a la casa vam trobar uns deu o dotze amagats, tirats a terra, i ens els vam endur”, detalla Antonio Domínguez, un dels policies locals que va presenciar els fets.

Durant aquest matí, 18 hippies més van ser detinguts. “Com que ja estàvem cansats de fer viatges amb els uns i els altres, els agafàvem els passaports i els manàvem a la caserna. (...) Després de ser interrogats se'ls deixava marxar, o bé, si hi havia indicis que haguessin participat en la manifestació, quedaven detinguts”, explica Emilio González, un dels guàrdies civils que va participar en l'operatiu.

A mig matí es va donar per finalitzada l'operació. En total, hi va haver 46 detencions. Van ser traslladats al Jutjat d'Instrucció i tot seguit van ingressar a la presó. Durant aquell dia també van declarar els veïns de Sa Rota per testificar sobre els suposats perjudicis que els hippies els havien causat. El jutge va ordenar, aquella mateixa nit, que els detinguts fossin traslladats a Palma per quedar a disposició del Jutjat Especial de Perillositat i Rehabilitació Social, acusats d'escàndol públic, resistència a l'autoritat i atemptat i van ser ingressats durant uns dies. El 22 de juliol van ser posats en llibertat.

La Guàrdia Civil va carregar contra els hippies. Acompanyats per voluntaris, van anar a les cases de camp a la cerca dels hippies. En total, va haver-hi 46 detencions

Un dels guàrdies civils que va presenciar tot allò, Emilio González, no s'explica com van poder tenir lloc els successos del 17 de juliol. “Encara ho penso i no m'ho explico”, afirma. “La vida hippie aquí era una vida tranquil·la. No solien ficar-se amb ningú. Sí que de vegades estaven llençats per les voreres o als bancs de les places i, és clar, si algú volia passar o seure, la veritat, molestava, perquè no feien ni ganes d'aixecar-se. Eren gent que anaven vestits com anaven i portaven les pintes que portaven, però sí que alguns tenien una certa cultura”, argumenta.

Encara ho penso i no m'ho explico. La vida hippie aquí era una vida tranquil·la. No solien ficar-se amb ningú

Emilio González — Guàrdia civil

En general, no hi havia cap problema. L'agent González recorda també que molts dels eivissencs que es queixaven -amb raó, afegeix- del que van fer els hippies aquests dies també havien fet molt de negoci amb ells. “Estava Anita, la de Sant Carles, que tenia una ganga amb els hippies. Al bar els guardava el correu, els feia gestions, els venia truites a la francesa i amanida, i així es guanyava uns bons calerons”, recorda.

En aquells anys, recorda González, se n'anaven a la platja de s'Aigua Blanca –molt a prop del nucli de Sant Carles- on “es banyaven en pilotes, que en aquell temps no es podia”. “Nosaltres anàvem allà, els miràvem des del penya-segat i quan ens veien es vestien o se n'anaven, però tan normal”, assegura. “Feien la seva vida, les seves festes de tambors a Cala Boix les nits de lluna plena (...). Per això, quan va passar allò, l'endemà pensava: Com es va poder arribar a aquest extrem?”, es pregunta.