La cara més fosca de la tecnologia mòbil

“Mobile is everything”, predica l’edició d’enguany del Mobile World Congress en què predominarà la cara més amable de la tecnologia. “És una gran paradoxa i fins i tot és hipòcrita que visquem en una societat hiperconnectada on abunda la informació i alhora visquem desconnectats de quin és l’origen d’aquest benestar”, reflexiona a Catalunya Plural la periodista Gemma Parellada, que des del 2006 segueix informativament la realitat de la República Democràtica del Congo (RDC) i que recentment ha fet el reportatge Viatge a la zona zero del món digital.

“En molts aspectes de la nostra vida diària hi ha una part d’Àfrica, com és el cas del coltan als nostres telèfons”, assegura. Segons dades de l’organització Friends of the Congo (Amics del Congo), el país africà concentra prop del 80% del coltan mundial, un mineral de color negre pissarra que resisteix altes temperatures i que s’utilitza per a les bateries de dispositius mòbils, GPS o ordinadors, entre altres aparells.

“I quin és el retorn que ells tenen de nosaltres? Àfrica segueix sent el lloc on tot s’hi val”, lamenta Parellada. A l’Estat espanyol la combinació de telèfons fixes i mòbils excedeix els 150 telèfons per cada 100 persones. A la República Democràtica del Congo, pel mateix nombre de persones només n’hi ha 48. Són dades del CIA World Factbook que il·lustren la paradoxa d’un país que malgrat que té una de les reserves de coltan més riques del món queda molt al marge del nivell de desenvolupament dels països occidentals.

La guerra pel control dels recursos i les seves víctimes

“El Congo és el cor de l’Àfrica, la realitat, però, és que la gent hi viu un infern. Tothom vol el seu tros de Congo perquè és un país ric en minerals”, assegura l’activista Dedy Mbepongo Bilamba en el documental Crisi al Congo: destapant la veritat.

Parellada explica que el del Congo és el conflicte més mortífer des de la Segona Guerra Mundial. “Estem parlant dels grans gegants mundials, tecnologia, equipaments mèdics, etc. Els drons o les armes de control remot també necessiten coltan... Estem parlant de fluxos molt grans. Al Congo hi és tothom, hi ha molts països que hi tenen la mà posada”, diu la periodista.

Quin paper juga però el coltan en aquest conflicte? Ho preguntem a una altra periodista, la congolesa Caddy Adzuba, reconeguda per la denúncia que fa des de fa anys sobre la relació del comerç il·legal del coltan amb el conflicte del seu país. “El coltan no és la causa principal de la guerra, la guerra que ha començat no ha començat pel coltan però els minerals han esdevingut una oportunitat per alimentar aquesta guerra”, assegura a aquest diari.

Adzuba explica que el cicle de guerra al Congo va començar per la necessitat d’un canvi polític després d’un règim dictatorial a través d’una guerra d’alliberament. “Entre els països veïns que van acceptar ajudar el Congo a fer la guerra l’any 96 hi ha Ruanda o Burundi i malauradament la comunitat internacional va veure-ho com una oportunitat per estabilitzar el país i alguns països de la UE o els Estats Units van implicar-se, no per ajudar els congolesos a fer l'alliberament sinó per controlar-ne els recursos”, relata en un francès pausat. “Per tant, l’origen de la guerra no és el coltan però el capitalisme mundial s’ha aprofitat de la situació. Hem vist gent armada que s’ha instal·lat a les mines i un cicle de violència”, resumeix.

El negoci del coltan, en lloc de ser una font de riquesa per al país, és un negoci que sovint acaba beneficiant als grups armats que controlen les mines. L’explotació dels minerals de manera il·legal té com a conseqüència, segons Adzuba, que hi hagi una categoria de persones més vulnerables: les dones i els infants. “En el cas de les dones una conseqüència és la violència sexual. Planifiquen violar totes les dones d’un poblat perquè d’aquesta manera la comunitat queda anul·lada, ja que la dona té un rol social de cohesió”, comenta.

En una població on prop de la meitat són menors d’edat i on l’extracció del mineral és sovint complicada per un cos adult, molts menors són víctimes de treball forçat i l’explotació infantil. “Són utilitzats a les mines, obligats a deixar l’escola i esclavitzats, i la prostitució forçada també existeix entre les nenes”, explica Adzuba.

Què s’ha fet fins ara en matèria legislativa?

El 2010 l’OCDE va adoptar les “Directrius sobre la diligència deguda per la gestió responsable de les cadenes de subministrament de minerals”. És a dir, que cada empresa es responsabilitzi de l’adequació a la legislació del material que ha rebut de la seva predecessora en la cadena.

El Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 1952, que demanava als països que instessin als comerciants que importaven béns de la RDC que rendissin comptes d’una diligència deguda en la seva cadena de subministraments. Davant d’aquesta resolució, que senzillament “instava” però no obligava, els Estats Units van introduir disposicions obligatòries per empreses registrades als Estats Units que els exigeix que determinin si els productes que contenen determinats materials contribueixen al conflicte o a què es cometin abusos contra els drets humans a la RDC i països veïns, i que informin de les seves conclusions. Segons un informe d’Amnistia Internacional, que analitzava 100 dels informes presentats per 1.321 empreses Apple, Boeing y Tiffany & Co, gairebé el 80% de les empreses no controlen ni revelen adequadament si els seus productes contenen minerals procedents de zones en conflicte de l’Àfrica Central.

D'altra banda, la resposta europea no arriba fins al 2014, quan la Comissió Europea fa una proposta en una línia similar però amb un enfocament diferent: proposa la participació voluntària de les empreses, s'amplia l'abast més enllà de la regió dels Grans Llacs per parlar de “zones de conflicte” en general i se centra únicament en refineries i foneries. Al maig de 2015 el Parlament Europeu es va posicionar respecte a la proposta de la Comissió i va esmenar la proposta ja que va considerar que era insuficient i va elevar a obligatoris diferents requisits de transparència així com ampliar-lo a tota la cadena de producció.

Les esmenes aprovades estableixen que les companyies que estan al final de la cadena de subministrament, és a dir, les 880.000 empreses de la UE que utilitzen estany, tàntal, wolframi i or en la producció de béns de consum, segons dades del Parlament, han d'informar de les mesures que prenen per identificar i abordar els riscos detectats en les seves cadenes. Amb tot, les modificacions han de ser aprovades pel Consell -és una de les prioritats de la presidència holandesa perquè es faci abans de juny de 2016- i el text definitiu s'està negociant actualment.

Segons Caddy Adzuba, el que cal reivindicar a nivell europeu és “que les companyies deixin de comprar minerals que provenen de mines controlades pels rebels”. El problema, reconeix, és que comprar a les zones on hi ha una traçabilitat i està legalitzat és més car per a les empreses, que han de pagar impostos a través d’un contracte social, per reconstruir el medi ambient i impulsar polítiques de salut i socials. “Només a la meva província hi ha un centenar de mines i d’aquestes només un deu per cent són legals”, diu.

“Amb la llei aprovada no podem quedar-nos de braços plegats, la llei és una base, una eina de treball però cal controlar la seva aplicabilitat. La solució exigeix treballar en tots els sentits: amb la llei, la sensibilització dels governs i també de la gent que és qui al final consumeix”, reflexiona Caddy Adzuba.

És possible un telèfon mòbil més just?

“Actualment és impossible distingir els minerals de sang i els que no”, diu Gemma Parellada. Malgrat la dificultat, sí que hi ha algunes iniciatives per aconseguir un comerç més just. Una d’aquestes és Fairphone, que va començar com una campanya de sensibilització el 2010 i es va constituir com empresa a Holanda el 2013. Fairphone treballa amb matèries primes que recolzen economies locals i no milícies armades a través de minerals que provenen de zones lliures de conflicte al Congo.

Des de Fairphone, Daria Koreniushkina explica a Catalunya Plural que aquesta iniciativa “és un inici perquè és un símbol que dirigeix el moviment per una tecnologia més justa”. De moment més de 90.000 persones han adquirit un mòbil Fairphone. “És una eina que ens ajuda a veure que hi ha una demanda de productes ètics”, explica. “Més enllà de l’origen dels minerals, la primera baula de la cadena, Fairphone també busca adreçar problemes mediambientals i socials al llarg de la cadena de producció: des de la mineria i el disseny a la manufactura i el cicle de vida”, afegeixen des de l’empresa.

Caddy Adzuba pensa que la conscienciació dels consumidors és un dels punts en què cal treballar. “Cal sensibilitzar la població de comprar aquest tipus de telèfons i cal sancionar les empreses que continuen comprant els minerals que no respecten la línia de traçabilitat”, assegura. La diferència però entre uns telèfons i uns altres també passa pel preu de venda, condicionat en part pel cost de fabricació. “Si un quilo de coltan per la via legal costa 1.000 euros, per la via il·legal costarà 200 euros. És aquesta la complexitat”, diu Adzuba.

“Ningú vol que el seu mòbil estigui tacat de sang. Endreçar tot el mercat informal que ha anat creixent, i molt, no és fàcil. Hi ha milers de persones involucrades al Congo, als països veïns i a tots els intermediaris que hi ha en aquesta cadena”, afegeix Gemma Parellada.

La mateixa empresa Fairphone admet que encara els queda molt per fer per poder parlar d’un telèfon “just al 100%”. “Les cadenes darrere els productes electrònics són globals, complexes i inclouen centenars d’actors. Un telèfon intel·ligent conté més de 30 minerals. Com a primer pas ens hem centrat en els minerals de conflicte i de moment hem aconseguit integrar minerals com tin i tàntal de zones lliures de conflicte a la nostra cadena de producció”, comenta Koreniushkina. “El següent pas és fer el mateix amb més minerals però encara no sabem d’on provenen alguns”, admet.