No s'han complert 4 anys des de les eleccions de 2010 però, veient els profunds canvis que ha patit la política catalana, sembla que ha passat una eternitat. En aquell moment el tripartit acabava la seva segona legislatura després d'un procés de reforma estatutària claramenta fallida. Així ho havia constatat la gran manifestació que va recórrer els carrers de Barcelona el 10 de juliol d'aquell any sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, una emprenyada resposta contra la sentència que donava el cop de gràcia a la porció d'autogovern que Catalunya havia exercit en aprovar el seu Estatut.
Aquella marxa va convocar entre mig milió, segons les xifres més baixes, i un milió i mig de catalans segons les fonts més generoses. El PSC, partit al qual li quedaven menys de 100 dies de govern, va assistir a la manifestació. Ningú ho imaginava aleshores, però el procés de reforma estatutària havia estat l'última oportunitat de l'autonomisme, una posició nascuda a la transició que congregava fins al 2010 el conjunt del centre polític català.
“La penúltima oportunitat”, devia pensar el Govern d'Artur Mas, que va arribar a la Generalitat amb la idea fixa d'arribar a un pacte amb l'Executiu espanyol per millorar la fiscalitat de Catalunya. Però, un any després que Mas s'instal·lés al Palau de Sant Jaume, Mariano Rajoy va fer el mateix a la Moncloa i es va tancar en rodó a entrar en una negociació d'aquest tipus. El PP acabava d'obtenir el millor resultat de la seva història, venia de fer una dura oposició en què acusava Zapatero de pactar amb els nacionalistes i estava marcat per la banda més nacionalista per UPyD, que recentment havia aconseguit multiplicar per cinc els seus escons.
El despertar d'un xoc
Mentre Artur Mas era ignorat per Rajoy, la societat catalana era un formiguer polític. Estava en estat de xoc després del pal de juliol de 2010 i reaccionava a cada nou desencontre replantejant el model territorial per al seu país. En algun moment a mitjans de 2011 va succeir un fet poc freqüent: el desig d'un estat federal va superar l'opció autonomista.
El federalisme només havia superat l'autonomisme en un grapat d'ocasions en l'última dècada. Però allò només va ser una anècdota, perquè a finals de 2011 el federalisme va començar a caure seguint la trajectòria en picat que dibuixava l'opció de l'statu quo, alhora que l'independentisme assolia cotes mai vistes. 25% en la segona onada del CEO de 2011, 28 en la següent, 29 en la primera de 2012, un impressionant 34% abans de l'estiu. La societat catalana evolucionava, s'endreçava del pal. Després de gairebé dos anys de xoc, els catalans començaven a marcar un rumb clar. L'independentisme va creuar les línies de l'autonomisme i el federalisme, i el crit al carrer es va fer ensordidor l'11 de setembre de 2011. Els catalans van dir per centenars de milers que volien ser un nou estat a Europa. I, sobretot, que volien votar. Ho van dir i ho van repetir, van arribar a convèncer els indecisos i aconseguir una mena de consens. La línia vermella era votar.
CiU sempre ha estat un partit autonomista. Es podria dir que ha estat el partit autonomista per antonomàsia, aquell que millor ha representat els valors que en la transició van consagrar l'autogovern de les nacionalitats històriques, primer, i després de tots els altres territoris. Durant els anys del pujolisme, Convergència es va sentir fort en aquest paper. El model de CiU, similar al dels seus tradicionals socis del PNB, era presentar-se de portes endins com el partit que defensava la pervivència de les institucions de Catalunya i el benestar dels catalans mitjançant una posició priviliegiada per negociar a Madrid. Mentrestant, a Madrid, sostenia governs a conveniència, el que li garantia l'accés al sancta sanctorum de les decisions de l'Estat.
El PSC havia après a copiar aquest paper amb desimboltura, encara que amb el desavantatge d'estar lligat al PSOE, fet que els donava menys capacitat de maniobra en molts sentits. Però l'esquema es va repetir en diversos moments durant el tripartit: amb una mà conreaven les relacions amb els agents de poder a l'Estat i amb l'altra es presentaven internament com els defensors a ultrança de la societat catalana.
Però l'ascens de l'independentisme tira per terra aquest model. A l'estiu de 2012 es va fer impossible defensar el consens a què havia arribat la societat catalana -votar en una consulta- amb les bones relacions amb els poders de l'Estat. I els partits van haver de triar, molt més ràpid del que haurien desitjat.
Canvi de model
Artur Mas, sabent-se en debilitat, va voler marcar els temps. Va convocar ràpidament eleccions autonòmiques, en què esperava obtenir un excel·lent resultat per a dur a terme un procés cap a la consulta. El PSC per la seva banda, que va llegir els comicis com una enrevessada maniobra política per tapar les retallades, ho va apostar tot a l'opció federal, un model molt més proper a la seva història i plantejaments i que, de passada, li creava molts menys problemes amb seus aliats del PSOE. Però el federalisme estava en plena caiguda i fregava el 28% dels suports, que es desplomarien al 21 només un any després.
La veritat és que els dos grans partits van sortir escaldats en les eleccions del 25 de novembre. CiU va perdre 12 escons i el PSC 8. Inciativa, que també defensava un model federal però apostant sense dubtes per la consulta, va augmentar-ne 3. Però els grans triomfadors van ser els independentistes d'Esquerra que, capitanejats per Oriol Junqueras, van aconseguir 21 escons, gairebé com en els bons temps de Carod-Rovira. L'independentisme pujava en acabar l'any 10 punts, fins al 44%.
El procés sobiranista començava. El partits ho van escenificar al Parlament. CiU i ERC van signar un pacte de legislatura en què els republicans es comprometien a donar suport al Govern a canvi de celebrar la consulta.
CiU, amb més o menys voluntat, estava enredat completament en el procés. Havia fet el gran salt, l'autonomisme al sobiranisme, encara que de moment no tots els sectors de la federació semblaven haver fet el viatge alhora. El cop de les eleccions encara feia mal, però en el quadre de comandament dels convergents tots sabien que cap enrere no hi havia sortida. I van apostar per anar cap endavant pactant la data de la consulta amb ERC, ICV-EUiA i CUP.
El PSC, però, va emprendre el camí contrari. El suport al dret a decidir, van creure, no els havia salvat de la crema electoral, i des del PSOE se'ls acusava dia si dia també d'estar perdent vots per no tenir un perfil de clara defensa de la unitat d'Espanya. Perquè, evidentment, això era el que donava vots a Catalunya en un temps de sotsobre nacional, segons pensaven a Ferraz. Així que el PSC es va anar desfent dels seus compromisos fins a donar l'esquena a un pacte per la consulta en en el qual, sens dubte, una formació amb el pes històric del PSC hi era convidada.
Tren d'alta velocitat cap a la independència
A l'estiu de 2013 l'opció independentista oscil·lava entre el 45 i el 50%. Sumant l'autonomisme i el federalisme tot just superaven el 40. El PSC estava fora del pacte per la consulta i es va centrar en oposar-s'hi frontalment. Mentrestant, ERC pujava en les enquestes. El baròmetre del GESOP per a El Periódico de Catalunya va donar a Esquerra com a guanyador de les eleccions al juny. Preveien una aparatosa caiguda de 15 escons per a CiU i un augment de 19 per a Esquerra. PSC en perdria 3 o 4.
CiU es dessagnava, sí, però el PSC fregava la quarta posició davant l'empenta d'ICV. Els dos partits que havien encarnat l'autonomisme semblaven perdre's per l'embornal d'un règim en hores baixes a tot l'Estat, especialment a Catalunya.
Però hi havia una diferència fonamental entre ells. Mentre que CiU havia triat l'opció sobiranista, en alça, el PSC havia pres el camí del federalisme, amb la qual ni els seus propis votants estaven compromesos. El CEO d'abril d'aquest any va llançar un resultat sorprenent sobre aquesta qüestió. El 39% dels votants del PSC -dels que quedaven- es decantaven per l'opció autonomista, mentre que el 37,4% ho feien pel federalisme. El partit té el vot dividit entre dues opcions diferents, una de les quals necessita un procés de reforma Constitucional que el PSC o el PSOE està a anys llum de poder escometre.
Per CiU en canvi l'opció triada semblava una taula de salvació del naufragi del model autonomista. El 74,7% dels seus votants estaven compromesos amb un estat independent i, per tant, amb el procés.
Diumenge passat el PSC va signar els pitjors resultats de la seva història, tant en vot com en percentatge. CiU va caure més, 10 punts des de les eleccions autonòmiques de 2012 i va ser sobrepassat per ERC. Però mentre CiU va poder presentar les seves ferides com un car preu per salvar el procés, el resultat del PSC va desacreditar del tot a Navarro, tant en clau interna catalana com davant del PSOE, que ha passat de tenir un suculent graner a Catalunya a tenir un enorme problema. CiU va saltar de l'autonomisme in extremis i va quedar ferit. El PSC es va estavellar amb ell.
PD: En aquests moments l'independentisme està bloquejat en el 47% segons el CEO i guanyaria la consulta del 9 de novembre.