Corresponsals de l'horror

El testimoni sobri, contingut i esfereïdor de Marc Marginedas il·lustra l’abisme de l’horror que va viure durant sis mesos a Síria, amb divuit ostatges més, en mans de segrestadors de l’anomenat Estat Islàmic (“Història d’un captiveri”, El Periódico de Catalunya, 16-19 de març de 2015). Cinc d’ells van ser decapitats i un sisè mort d’un tret a la templa.

Els periodistes no han estat les úniques víctimes d’aquestes accions, que han afectat també cooperants internacionals i fins i tot turistes. El seu protagonisme dramàtic ens parla també de l’evolució de la corresponsalia de guerra que, malgrat els riscs inherents a l’especialitat, fins fa poc semblava haver assolit un bon moment de possibilitats i influència.

La invenció del telèfon mòbil i internet ha esdevingut pels corresponsals una manera d’escapar de la dependència dels exèrcits i del control dels governs, que ben aviat van desplegar una espessa xarxa de procediments per a impedir-los el lliure exercici de la seva feina. No totes les dificultats han desaparegut sobre una informació que afecta interessos tant importants, però mai des de la Primera Guerra Mundial els periodistes de sobre el terreny han tingut una sensació de llibertat semblant.

Des dels seus inicis, el periodisme de guerra ha estat incòmode per a les forces combatents. A la guerra de Crimea (1854-56), el marit de la reina Victòria d’Anglaterra ja va convidar els militars britànics a linxar William A. Russell –el pioner i “miserable pare d’una tribu sense sort”- per haver posat al descobert la seva incompetència i males pràctiques en les cròniques a The Times.

No van faltar després les pàgines negres de corresponsals improvisats per a omplir les pàgines dels diaris sensacionalistes durant les guerres colonials de final del XIX, barreja explosiva d’informadors, aventurers i soldats. El mateix Churchill, entre ells, a la guerra sud-africana dels bòers.

Ni van faltar propagandistes de la mentida davant dels grans informadors de la Guerra Civil Espanyola o de la Segona Guerra Mundial. El periodisme ‘embedded’ o incrustat que van imposar els Estats Units durant la primera Guerra del Golf -després de la invasió de Kuwait per l’Iraq de SadamHussein, l’estiu de 1990- va ser la culminació del que semblava un futur bloquejat i impossible per al periodisme de guerra. En els anys següents, les noves tecnologies el van desembussar.

D’aquests anys neix una vocació per la corresponsalia de guerra en els mitjans espanyols, que tenia pocs precedents, algun d’especialment cèlebre com Gaziel aLa Vanguardia de la primera gran guerra del segle passat.

La presència en els grans conflictes del darrer quart de segle es compta ara per morts: Juantxu Rodríguez (El País) a Panamà, Ricardo Ortega (Antena 3) a Haití,Julio Anguita Parrado (El Mundo)iJosé Couso (Tele 5) a Iraq, Julio Fuentes (El Mundo) a Afganistan, Jordi Pujol Puente (Avui) als Balcans, Miguel Gil (AssociatedPress) a Sierra Leona....

El relat esfereïdor, però serè, contingut i ple d’enteresa, que Marc Marginedas ha donat dels seus mesos d’ostatge a l’infern sirià mostra un abisme d’horror en les noves guerres del que ningú no se n’escapa. El bon periodisme, tan difícil i minvant, no pot deixar de donar testimoni personal. Corresponsalia de l’horror.

El testimoni sobri, contingut i esfereïdor de Marc Marginedas il·lustra l’abisme de l’horror que va viure durant sis mesos a Síria, amb divuit ostatges més, en mans de segrestadors de l’anomenat Estat Islàmic (“Història d’un captiveri”, El Periódico de Catalunya, 16-19 de març de 2015). Cinc d’ells van ser decapitats i un sisè mort d’un tret a la templa.

Els periodistes no han estat les úniques víctimes d’aquestes accions, que han afectat també cooperants internacionals i fins i tot turistes. El seu protagonisme dramàtic ens parla també de l’evolució de la corresponsalia de guerra que, malgrat els riscs inherents a l’especialitat, fins fa poc semblava haver assolit un bon moment de possibilitats i influència.