Periodisme ‘amb samarreta’

El periodisme esportiu 'amb samarreta', entusiasta i partidari, que sorprengué a l’argentí Gerardo Martino durant la seva temporada com a entrenador del Barça, no és pas novetat en la informació política.

Samarreta real –com la d’Assemblea Nacional Catalana que lluí un conegut comentarista i tertulià a TV3 el dia 11 de setembre de 2014-, samarretes figurades però no menys visibles, les que porten nombrosos periodistes i fins i tot mitjans. S’ha tornat a una politització partidària del periodisme del tot comparable a la dels anys 1930, amb la diferència que no acaba de ser periodisme de partit.

Els dos principals diaris en català són paladins militants del procés sobiranista i de l’independentisme. La definició política és més variable i menys definida en els altres dos diaris de Barcelona, ara bilingües i els de més difusió. La ràdio i la televisió pública catalanes han estat agents actius de les mobilitzacions. Els principals mitjans espanyols també ja s’havien abocat abans, amb geometria variable, en aquesta nova vocació d’influència i intervenció política.

El periodisme de partit havia quedat enrere a tot Europa després de la Segona Guerra Mundial, amb l’excepció de la gran cadena oficial espanyola de la premsa del Movimiento, l’únic partit acceptat i presidit per Franco.

La premsa nova i renovada de la Transició s’adreçà a segments amplis de públic, conservadors o progressistes, en la línia dels grans diaris internacionals, però ben aviat es marcaren certs alineaments, accentuats amb les grans batalles del final del felipisme i l’ascens de l’aznarisme.

El reforçament de les posicions polítiques ha coincidit amb l’entrada en crisi del sistema polític de la Transició, però també amb la baixada de difusió de la premsa diària. Per a un diari petit, l’opció partidària pot ser interessant per a fidelitzar un públic. Per a un diari de gran difusió –cada cop més relativa-, és una qüestió de més equilibris.

Hi ha un efecte colateral força visible: el pes guanyat pels espais, els articulistes i la contundència de l’opinió. Hi pot haver un segon efecte colateral: una eventual reducció de la mirada informativa, massa centrada en els objectius polítics a defensar.

El periodisme esportiu 'amb samarreta', entusiasta i partidari, que sorprengué a l’argentí Gerardo Martino durant la seva temporada com a entrenador del Barça, no és pas novetat en la informació política.

Samarreta real –com la d’Assemblea Nacional Catalana que lluí un conegut comentarista i tertulià a TV3 el dia 11 de setembre de 2014-, samarretes figurades però no menys visibles, les que porten nombrosos periodistes i fins i tot mitjans. S’ha tornat a una politització partidària del periodisme del tot comparable a la dels anys 1930, amb la diferència que no acaba de ser periodisme de partit.