Un no-turista a Lisboa

El cafè a Itàlia gaudeix d'una immillorable fama, però es parla menys del cafè portuguès que no té gens que envejar-li. Prenent uma bica o um pingado, un cafè sol o un tallat, és fàcil topar-se amb una empresa de cafè portuguesa que es caracteritza per produir uns simpàtics sobres de sucre adornats amb frases que connecten amb el plaer pacífic que implica el moment de prendre's un cafè. Aquesta empresa ―que no fa massa, també amb agradables frases i com si la cosa no anés amb ells, transvestia d'alegres experiències vitals l'emigració massiva de joves portuguesos per tot el món― va publicar al 2010 una col·lecció de sobres de sucre en els quals es podien llegir propòsits més o menys encomiables com: “Um dia vou ser turista na minha própria cidade” (Un dia vaig a ser turista a la meva pròpia ciutat). Potser fer el contrari tampoc està malament. Per què no recórrer la geografia de Lisboa com un no-turista en una ciutat aliena? Trepitjar-la, caminar-la i aconseguir que deixi de ser aliena per poder viure-la com a pròpia. 

Portugal, a l'extrem del continent europeu i mirant a l'Atlàntic, ha estat el territori oblidat de la península. Espanya li donava l'esquena per estar massa ocupada mirant cap a una Europa que acaparava tota l'atenció. I encara que últimament hagi anat guanyant adeptes, encara sorprèn comprovar com el viatger peninsular que posa el peu a Lisboa se sorprèn amb la quantitat de diferències (i semblances) que descobreix respecte al seu lloc d'origen, definint i redefinint idees de pertinença sota una lent major, la del peninsular, la de l'ibèric. 

Lisboa, atlàntica o mediterrània?

Albirant intermitentment el blau daurat pel sol del mar da palha mentre es pugen i baixen les costes empinades de la ciutat, sorgeix la primera pregunta: Lisboa és una ciutat de mar o de riu? Creuar els ponts que la uneixen amb l’Outra Banda és tot un viatge que allunya la sensació fluvial, tot i que no es veu l'horitzó atlàntic sinó les riberes del gran estuari, i no obstant això al Cais das Colunas fa olor de mar. I aquesta olor a mar porta a la següent pregunta: Lisboa és una ciutat atlàntica o mediterrània? El cel que a la primavera alterna els núvols grisos amb el sol a la velocitat del constant vent, fa que ens inclinem per la primera opció, però el color i la llum de la ciutat ens adverteixen del contrari. Lisboa recorda que encara és Sud, situada còmodament a cavall entre la idiosincràsia i l'olor mediterrània, i l'experiència de l'atlàntic.

Amb aquestes contradiccions en ment, cal recórrer els pujols que caracteritzen el paisatge lisboeta, oferint en cada cantonada un nou punt de vista, una nova perspectiva, que es van superposant unes a altres com si d'una ciutat cubista es tractés. I és que passejar per Lisboa és com navegar per un mar agitat, a qualsevol moment pot un passar d'estar en el si de l'ona a solcar la seva cresta. 

Començant amb l'evolució cromàtica de la ciutat 

El mirador blanc, el mirador de la Lisboa que es mira ―i admira― a si mateixa, enfocat cap als pujols del Castelo, de Graça i de Nossa Senhora do Munti, que ens descobreix la quadrícula de la Baixa i els colors del mar-riu en contacte amb la ciutat que remunta les onades. 

Podríem quedar-nos el dia sencer veient l'evolució cromàtica de la ciutat, imatge que obre la pel·lícula de Roberto Faenza, Sosté Pereira; o llegint el fragment 94 del Llibre del Desassossec de l'heterònim de Fernando Pessoa, Bernardo Soares: “Mai aquest color rosa esgrogueint cap al blanc càlid es va posar així en el rostre amb que el caseriu de l'oest encara ple d'ulls envidrats el silenci que porta la llum creixent. Mai va haver-hi aquest moment, ni aquesta llum, ni aquest meu ser. El que demà sigui serà una altra cosa, i el que vegi serà vist per ulls recompostos, plens d'una nova visió. Altes muntanyes de la ciutat! Grans arquitectures que els vessants empinats engrandeixen i asseguren, estimballs d'edificis diversament amuntegats, que la llum teixeix d'ombres i cremades ―sou avui, sou jo, perquè us veig, sou el que no sereu demà, i us estimo des de l’amurada com una nau que passa a través d'una altra nau i desperta saudades desconegudes en passar.”

Seguint amb una contemplació silenciosa 

A les portes de l’Alfama, antic barri de pescadors que obliga a oblidar al viatger que es troba en una capital europea, el mirador de Santa Luzia és un espai que es presta a la contemplació silenciosa d'una altra perspectiva del Tajo, oposada a la qual ofereix Santa Catarina, amb les seves cases vessades fins a la ribera, embolicat per taulells que il·lustren uns altres temps de la ciutat sota un emparrat. Lamentablement, aquesta entrada a l’Alfama, que es resisteix a mapes i a desxifradors, està bastant concorreguda per turistes inquiets que busquen la foto. La millor hora és al migdia, o qualsevol altra si és en temporada baixa, per poder gaudir de la plenitud d'aquest racó en solitari. A un costat, està el modern i també concorregut Portes do Sol, nou mirador amb menys gràcia però amb més vistes sobre la frontera imprecisa que separa els barris d’Alfama i de Graça, amb l'imponent monestir de São Vicente i el Panteão Nacional. A la llunyania, el llarguíssim pont Vasco da Gamma. I en un primer plànol, les cases escampades amb olor a sardina rostida. 

I acabant amb Graça

Oposat aquesta vegada al de São Pedro, aquest mirador s'obre sobre el barri de la Mouraria, barri creat pels moriscs expulsats pels cristians després de la conquesta de Lisboa, la Baixa i els pujols del Bairro Alto. A l'ocàs, el sol s'amaga darrere de la cúpula de la Basílica da Estrela, de les ruïnes del Convent do Carmo i del pont 25 d'abril. Hi ha un petit lloc per berenar, sempre molt concorregut, i per observar amb calma com passa el temps sobre la ciutat, un pot apropar-se al Miradouro de Nossa Senhora do Munti, amb una perspectiva similar encara que més elevada, escenari d’ A religiosa portuguesa, pel·lícula d’Eugène Green. No hi ha lloc per berenar, encara que de tant en tant una riuada de tuk-tuk carregats amb turistes transforma la calma del mirador en un camp base.

El mirador de Graça té com a nom oficial Miradouro Sophia de Mello Breyner Andresen, en honor a una destacable poeta morta al 2004. Hi ha un bust que la recorda, així com un dels seus poemes que parla de Lisboa: “Digo o nome da cidade / ―digo para ver”“ (Dic el nom de la ciutat / ― dic per veure) i ”vejo-a melhor porque a digo“ (la veig millor perquè la dic”). 

En tramvia o a peu

Aquest recorregut de tres miradors pot fer-se en un dels transports més característics de Lisboa, el tramvia (en portuguès, eléctrico). Fa temps, es podria recomanar encaridament l'ús de l'antic i espetegant vagó de fusta groc, però Lisboa és una ciutat que comença a morir d'èxit, i es debat entre la supervivència i el parc temàtic. Els usuaris habituals de la línia 28, la que pràcticament uneix aquests quatre miradors, estan farts de no poder entrar en els tramvies, d'haver de deixar pas a hordes de turistes sense miraments que, apassionats pel paisatge que es pot entrellucar entre càmeres fotogràfiques, enormes motxilles i hàbils carteristes, transformen un simple viatge en transport públic en una odissea pròpia d’ Os Lusíadas. L'ajuntament, per solucionar-ho, ha engegat recentment uns recorreguts turístics amb tramvies vermells i verds i cartells vintage que no valen la pena pel preu i pel recorregut. Així que la recomanació és pujar-se a un tramvia groc cap a un indret menys concorregut, com pot ser el Cemitério dos Prazeres, i a canvi, passejar-se a peu.

A peu, perquè Lisboa és una ciutat de mesura humana. El terratrèmol de 1755 la va destruir gairebé per complet, deixant estupefacta a l'Europa de les Llums, i la reconstrucció, cartesiana i ordenada, va canviar la fisonomia de la ciutat com la veiem ara. Des del riu fins al barri de Rato, baixant a Marquês de Pombal i pujant a Graça passant per Anjos i arribant fins al mar a l’Alfama. Aquesta és la Lisboa del dia a dia, que delectarà a qui busqui l'essència d'un poblat barrejat amb una capital Europea. A peu i a escala humana, Lisboa ens interpel·la en cada racó i renovada la llum a cada moment, es renova la nostra visió sobre nosaltres mateixos; com si la ciutat fos una flama lluminosa que, igual que aquell dia de Tots Sants de 1755, pogués desaparèixer en un instant. 

La Lisboa autèntica

Desaparèixer, perquè Lisboa ha experimentat un grandíssim creixement turístic en els últims anys, creixement vist per alguns com una oportunitat de lucre i per uns altres com una amenaça. Muntats en tramvia, en riuades de tuk-tuk o calçant botes de muntanya i pals de trekking, hi ha grans quantitats de turistes esperant descobrir la Lisboa decadent i pintoresca, la Lisboa autèntica. I és que és difícil arribar a l'autèntic sense participar de la ficció de l'autèntic o fins i tot sense ajudar a crear aquesta ficció, aquesta façana. Lisboa, com tantes altres ciutats, és víctima de la gentrificació; es restaura a passos de gegant, millorant els frontispicis, desplaçant als seus habitants a barris menys encarits per oferir als turistes escenaris més autèntics i menys reals. Per aquest motiu, com a viatjants, potser cal deixar de buscar l'autèntic per tenir l'opció de trobar-ho veritablement. A Lisboa no cal ser turista, no cal buscar un territori exòtic, sorprenent, replet d'espectacles el consum dels quals ha de donar sentit al viatge, sinó un territori que es pugui modelar i transformar en un mirall de la pròpia biografia de cadascun i en un instrument per a la construcció de la pròpia identitat. Recuperant a Pessoa, un poema transformat en fado per Camané: “”Ser feliz é ser aquele./E aquele não é feliz, / Porque pensa dentro dele / E não dentro do que eu quis“ (Ser feliç és ser aquell. / I aquell no és feliç, / Perquè pensa dins d'ell / I no dins del que jo vaig voler.).

Lisboa-vaixell

Al final del barri de la Baixa, barri amb dues cares, amb els baixos plens de tendes internacionals i bars turístics i alhora una enorme quantitat de pisos buits i abandonats, després de creuar la imponent Praça do Comércio, prop de l'aigua, hi ha un antic embarcador flanquejat per dues columnes ―adornades per desgràcia amb inscripcions de la dictadura de Salazar. Les marees cobreixen o amaguen segons el moment els últims graons que s'endinsen en l'aigua i les gavines fan xivarri sobre els turistes. José Cardoso Pires, en el seu llibre Lisboa. Diari de bord ofereix una imatge que pot servir de comiat: una Lisboa que en aquest lloc es transforma en vaixell, i permet que ens situem sobre el castell de proa veient les ones trencar als nostres peus. La ciutat-vaixell que sura sobre la seva pròpia imatge, avançant cap al mar, amb tota la història d'Europa a les seves esquenes, els descobriments, gloriosos i foscos, els crims de la colonització, l'imaginari marítim que tant va alimentar la poesia de Sophia de Mello. Lisboa, la possibilitat de veure a través d’ “ulls recompostos, plens d'una nova visió”, com diu Pessoa. I després de caminar per Lisboa, des de la seva proa, “com un navili que passa a través d'un altre navili” se'ns desperta la saudade.

Vueling vola diàriament de Barcelona a Lisboa.

El cafè a Itàlia gaudeix d'una immillorable fama, però es parla menys del cafè portuguès que no té gens que envejar-li. Prenent uma bica o um pingado, un cafè sol o un tallat, és fàcil topar-se amb una empresa de cafè portuguesa que es caracteritza per produir uns simpàtics sobres de sucre adornats amb frases que connecten amb el plaer pacífic que implica el moment de prendre's un cafè. Aquesta empresa ―que no fa massa, també amb agradables frases i com si la cosa no anés amb ells, transvestia d'alegres experiències vitals l'emigració massiva de joves portuguesos per tot el món― va publicar al 2010 una col·lecció de sobres de sucre en els quals es podien llegir propòsits més o menys encomiables com: “Um dia vou ser turista na minha própria cidade” (Un dia vaig a ser turista a la meva pròpia ciutat). Potser fer el contrari tampoc està malament. Per què no recórrer la geografia de Lisboa com un no-turista en una ciutat aliena? Trepitjar-la, caminar-la i aconseguir que deixi de ser aliena per poder viure-la com a pròpia.