Santiago, un bon tiberi

“Vaig escoltar dir una vegada a un gran gourmet que si tots els homes es nodreixen, només uns pocs saben menjar”, va escriure el polifacètic Álvaro Cunqueiro que, a més de periodista, novel·lista i poeta, va ser un gran gastrònom, com no podia ser d'una altra manera havent nascut a Lugo.

Les seves obres homenatgen de tal manera la cuina gallega que un no pot anar a Galícia i no caure en la temptació de posar a prova el bé que sap menjar, per més que això suposi després una cert disgust amb la bàscula ...

Qualsevol lloc d'aquest racó celta serveix per dur a terme la prova i com no Santiago, el punt més visitat de Galícia i, per tant, el més susceptible de trair el bon paladar.

I més quan bona part dels comensals forans que rep són pelegrins que, després de marxar centenars i centenars de quilòmetres, arriben al final del Camí disposats a devorar el que sigui.

I no obstant això, és més que possible menjar bé i a bon preu a la Jerusalem d'Occident, com la va anomenar l'aristòcrata i poeta Emilia Pardo Bazán, seguint el consell dels vilatans que, obviant de vegades el bonic, esdevenen autèntics especialistes del enxebre i la bona taula galaica, sense haver-se de gratar massa la butxaca.

I és que, a Santiago, una bona elecció de bars per fer tapes, pot estalviar el dinar de després. En ple casc antic, a escassos 200 metres de la plaça de l'Obradoiro i de la Catedral, alguns locals serveixen amb cada consumició fins a dos o tres tapes gratuïtes, així que, si un segueix el costum, i encadena dos, tres o quatre atuells –eufemisme comú per referir-se al vermut, el vi o similars– pot acabar amb el cap donant voltes, però també amb l'estómac ple.

O 42, al carrer Franco, és un d'aquells bars-restaurants en els quals, si un demana un vermut de la casa abans de la una del migdia, el got ve acompanyat d'unes simples patates fregides. Però no cal desesperar. Tot és qüestió de temps. A aquesta hora, les safates de tapes comencen a sortir de la cuina i amb només cal esperar uns deu minuts perquè el cambrer deixi al costat del mateix got que ens va servir fa una estona una tapa de formatge manxec amb xoriço.

Una mica més tard, arriba la tapa de truita, poc feta però ben gustosa i, finalment, per quan els habituals del local seuen on sempre i ni tan sols necessiten demanar perquè els serveixin, un altre pinxo de formatge untat adornat amb una gambeta. El compte per a dues persones puja a 4,20 euros.

Sortint del 42, a banda i banda del carrer, les vitrines amb bonics pops encara sense coure tempten al passejant. Però seguint el consell d'Isabel, veïna compostelana, caminem fins a la rua da Raiña, la paral·lela, i entrem al Central. Allà, com ja és una mica més tard, el vermut ve directament acompanyat d'un platet de rabas, d'una tapa de fabada i d'un altre platet d'exquisits pebrots de Padró que, com tothom sap, uns piquen i altres no. Paguem 4,40 euros, donem un parell de passos i creuem el Sant Yago, el local de davant.

Canviem el vermut pel Ribeiro per fer honor a la terra i, d'entre els pernils que pengen sobre de la barra, surt un entrepanet de bona cuixa de porc, cosa molt lògica, i un trosset d'empanada de bonítol, uan tapa ben gallega. 3,50 diu el total del compte i seguim sent dos.

Bastant plens, però encara no satisfets, deixem enrere les boniques pedres de la zona vella i ens dirigim cap a l'entrada de la ciutat, a la recerca del Bodegón Os Concheiros, un petit temple del pop á feira, situat a la part nova. Creuem a pelegrins en marxa, però només la gent local o la que acudeix per recomanació d'algun habitual s'atura a aquesta pulperia que, més que atreure, espanta.

El local, un baix pintat de groc pàl·lid amb una vella barra al fons i un petit mur separador fet amb bótes de vi, és lleig amb ganes. I la carta, un tros de paper plastificat, no convida a pensar massa bé. Però quan un s'asseu a la taula i prova la generosa ració de pop que la cambrera serveix en plat de fusta –com no podria ser d'una altra manera–, s'oblida de tota la cutreria que desprèn el bodegó.

El pop està al punt de cocció, amb el picant i l'oli justos. El pa, de fogassa, acompanya de meravella i el vi, de la casa i servit en cunca, no desentona encara que sigui dolentot. El cafè, per rematar, és d'olla, sense alternativa.

A un preu gairebé imbatible, sis euros la ració, Os Concheiros –al carrer del mateix nom– serveix fins a primera hora de la tarda i, entre la clientela, es veu algun estranger –Potser pelegrins que ja van concloure el Camí?– amb el gest tort quan la cambrera informa que no es pot pagar amb targeta de crèdit ...

Els diners plastificats no circulen allà, però sí a la zona del Franco i de la Raiña que, a la tarda, també compta amb algun local per berenar. Mentre alguns pelegrins, exhausts, fan la migdiada en plena plaça de l'Obradoiro, al costat del quilòmetre zero, i altres abracen l'Apostol mirant el Botafumeiro, uns pocs celebren el Camí degustant una mousse o un tiramisú de castanyes –fantástica versió de les postres italianes amb un altre producte típic de la terra– al María Castanya.

No gaire lluny d'allà, el Casino, un cafè com els d'abans, és el punt de trobada per a locals i visitants que encara tenen buit –o ja l'han fet– per una xocolata calenta, unes postres com el banana split o una copa matinera. El local va ser un antic casino que conserva la majestuosa decoració de principis del segle XX, amb les seves butaques vellutades, els seus quadres d'època, les seves llums d'aranya i un piano negre, visible a través de l'enorme vitrina que enfoca l'interior des del carrer.

Els forans, que arriben abans i demanen begudes exòtiques, trenquen l'aire senyorial d'aquest lloc que, a partir de les set de la tarda, s'omple de senyores decidides a posar-se al dia amb tota la calma del món, artistes que gargotegen en els seus quaderns i grups d'homes que comenten l'últim episodi futbolero amb el Marca a sobre de la taula de marbre.

Quan la Catedral –la façana principal està encara en procés de restauració– tanca les seves portes, l'hora del sopar s'acosta. I Isabel proposa: la Bodeguilla de San Lázaro, a prop del Monte do Gozo; o la de Santa Marta, al sud de la ciutat; o la de San Roque, si no es volen moure del casc antic; o el Restaurant de Carmen, si volen menjar uns ous trencats a l'estil del famós Lucio madrileny.

Però a una ja no li cap res més ... Fins que, pensant en si va menjar bé o simplement es va nodrir, rep la invitació d'una amiga per “picar alguna coseta per sopar”. A la seva taula, es desplega un dinar frugal: safates de carn de diversos tipus, taules d'embotits casolans, empanada casolana de sardina o de bonítol, pa cuit per la seva mare al forn de casa, una muntanya de temptadores filloas fetes, és clar, a casa, amb codony casolà per acompanyar i pastís de formatge casolà, per rematar.

“A Compostel·la s'apropa un com qui s'acosta al miracle”, va escriure Cunqueiro. El miracle, dic jo, és no rebentar.

Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Santiago de Compostel·la.

“Vaig escoltar dir una vegada a un gran gourmet que si tots els homes es nodreixen, només uns pocs saben menjar”, va escriure el polifacètic Álvaro Cunqueiro que, a més de periodista, novel·lista i poeta, va ser un gran gastrònom, com no podia ser d'una altra manera havent nascut a Lugo.

Les seves obres homenatgen de tal manera la cuina gallega que un no pot anar a Galícia i no caure en la temptació de posar a prova el bé que sap menjar, per més que això suposi després una cert disgust amb la bàscula ...