Prostitució com a activitat laboral? I el dret a la dignitat?

Al voltant de la commemoració del dia 8 de març, m’agradaria reflexionar sobre una sentència del Jutjat del Social núm. 10 de Barcelona, de 18 de febrer de 2015. Segons aquesta resolució judicial, queda “plenament acreditat” que les treballadores exercien “lliurement” els serveis de prostitució, sense coacció i de manera no forçada, baix la “direcció” i dependència de l’empresa, i no són d’apreciar motius de il·licitud penal ni de lesió de drets fonamentals individuals que impedeixin el reconeixement de la laboralitat. No sé com s’ha arribat tan certerament a aquesta convicció de que no es lesionen drets fonamentals, a mi sincerament em costa molt imaginar-lo. També em pregunto, tenint en compte que la edat per celebrar un contracte de treball comença als 16 anys, si considerarà el magistrat que també podria celebrar-se un contracte de treball de prostitució amb l’autorització de pares, mares o tutors. Potser en aquesta mateixa “empresa” objecte de la sentència s’estan celebrant també “contractes de treball” amb menors d’edat. No sé si ho qualificaria de relació laboral de caràcter especial, però, si voleu que us digui la veritat, ho veig irrellevant tenint en compte l’interès superior de la persona treballadora i el seu dret a la dignitat.

Crec que en aquest tema hauríem de reflexionar entre tots i totes de manera profunda i amb perspectiva de gènere. En primer lloc, per diferenciar entre la necessitat de protegir socialment a les dones més vulnerables –cosa que crec que no és discutible- i que això comporti donar el pas a la declaració com laboral d’una relació que parteix de la submissió de la dóna i de la negació absoluta del seu dret a la dignitat com a persona. En la primera classe de Dret del Treball a la Facultat de Dret on vaig estudiar, el professor ens van exposar que una de les característiques del contracte de treball és la voluntarietat. I, per molt que tracto de veure com es pot exercir lliurement aquesta activitat, no arribo a la conclusió –amb les estadístiques sobre treball forçós de l’Organització Internacional del Treball- que això pugui arribar a ser així.

Particularment, em quedo amb la visió de la OIT sobre aquest tema: apostar per una aliança global contra el treball forçós que també abasta l’explotació sexual. El treball forçós, incloent l'explotació sexual i la prostitució, genera a l'any beneficis per valor de 150 mil milions de dòlars, va denunciar l'Organització Internacional del Treball (OIT) en un informe presentat a Ginebra al maig de 2014. Gairebé dos terços d'aquests guanys il·legals -99 milions de dòlars- procedeixen de la prostitució forçada. L'explotació sexual constitueix la major part del treball forçós, que es produeix sobretot a Àsia, però seguit de les economies desenvolupades, entre elles les de la Unió Europea (UE). Personalment, com a jurista, no vull participar en el fet de donar carta de naturalesa legal a aquest atemptat a la dignitat de les persones i, en particular, de les dones, doncs per mi és un tracte no sols antijurídic, sinó també inhumà.

Al voltant de la commemoració del dia 8 de març, m’agradaria reflexionar sobre una sentència del Jutjat del Social núm. 10 de Barcelona, de 18 de febrer de 2015. Segons aquesta resolució judicial, queda “plenament acreditat” que les treballadores exercien “lliurement” els serveis de prostitució, sense coacció i de manera no forçada, baix la “direcció” i dependència de l’empresa, i no són d’apreciar motius de il·licitud penal ni de lesió de drets fonamentals individuals que impedeixin el reconeixement de la laboralitat. No sé com s’ha arribat tan certerament a aquesta convicció de que no es lesionen drets fonamentals, a mi sincerament em costa molt imaginar-lo. També em pregunto, tenint en compte que la edat per celebrar un contracte de treball comença als 16 anys, si considerarà el magistrat que també podria celebrar-se un contracte de treball de prostitució amb l’autorització de pares, mares o tutors. Potser en aquesta mateixa “empresa” objecte de la sentència s’estan celebrant també “contractes de treball” amb menors d’edat. No sé si ho qualificaria de relació laboral de caràcter especial, però, si voleu que us digui la veritat, ho veig irrellevant tenint en compte l’interès superior de la persona treballadora i el seu dret a la dignitat.

Crec que en aquest tema hauríem de reflexionar entre tots i totes de manera profunda i amb perspectiva de gènere. En primer lloc, per diferenciar entre la necessitat de protegir socialment a les dones més vulnerables –cosa que crec que no és discutible- i que això comporti donar el pas a la declaració com laboral d’una relació que parteix de la submissió de la dóna i de la negació absoluta del seu dret a la dignitat com a persona. En la primera classe de Dret del Treball a la Facultat de Dret on vaig estudiar, el professor ens van exposar que una de les característiques del contracte de treball és la voluntarietat. I, per molt que tracto de veure com es pot exercir lliurement aquesta activitat, no arribo a la conclusió –amb les estadístiques sobre treball forçós de l’Organització Internacional del Treball- que això pugui arribar a ser així.