La xarxa, a la mesura de les dones

Ara fa uns anys, en una taula rodona a València amb Laura Borràs, Laia Climent i Anna Clua vaig fer l’exercici d’imaginar quin podria ser en el món analògic l’espai equivalent a les relacions que s’estableixen a la xarxa, i el vaig definir així: “Som a Twitter com aquell que s’asseu en un banc de la plaça”. No hi podem ser mirant-nos-ho d’amagat des de la finestra, com fa tanta gent que només es dedica a espiar què fan els altres a Internet, darrere noms ficticis; tampoc des del balcó, amb una posició de superioritat damunt la resta, com alguns que es dediquen a alliçonar-nos diàriament amb els seus tuits amb aquell punt de menysteniment. El banc, en canvi, és un espai que ens convida a seure i a conversar, amb persones conegudes i també desconegudes, talment com a la xarxa. Parlem de manera tranquil·la, observant l’entorn, i fent-nos visibles per a la resta de gent. En aquella taula rodona hi havia una sala plena de dones, i recordo que als dos únics homes assistents els va molestar l’afirmació que vaig fer de manera contundent per acabar la conferència: “A la xarxa, els homes volen guanyar, les dones només volem guanyar-hi”. Aleshores no vaig disposar de prou temps per explicar-me, i intentaré fer-ho ara en aquest article.

Crec que a la xarxa les dones ens hi podem moure bé, i les relacions que hi establim en general són profitoses. A algunes ens mou la necessitat d’esdevenir node de connexió, de facilitar els contactes entre persones perquè acabin “passant coses”. Us en faríeu creus, dels efectes poderosos que pot tenir que es coneguin persones amb interessos comuns o complementaris. Només cal propiciar-ho, i fer-ho amb mètode. En canvi, em fa l’efecte que molts homes el que hi busquen sobretot és la notorietat i no pas la conversa, que intenten evitar. En termes 2.0, diríem que s’estimen més els RT que les mencions. Sóc conscient que és atrevit posar-hi gènere, a aquest comportament, però aviat farà 10 anys que ho observo, i si més no és una tendència general. A més, en totes les accions que proposo a Twitter per visibilitzar mai cap dona m’ha demanat que fes rànquings, i sí que he tingut diverses peticions en aquest sentit procedents d’homes, sempre per canals privats.

La xarxa, per a les dones, pot ser l’equivalent a la nostra cambra pròpia, ens empodera. Però és moltes altres coses:

Espai de trobada. És en certa manera el nostre espai natural. En paraules del professor de la UdG José Antonio Donaire, en l’ article que em va dedicar i que us recomano, les xarxes no han de reproduir el món existent (on segons ell els homes deuen tenir una certa necessitat antropològica de fer-se veure) sinó que han d’ajudar a crear-ne un altre de més cooperatiu, han d’ajudar a construir una nova societat, una societat en xarxa. Hi afegeixo: són un lloc idoni per descobrir gent amb qui es pot compartir interessos, dèries o experteses, d’àmbit professional o personal, per tal de construir una comunitat de persones que es relacionen virtualment i s’enriqueixen personalment les unes a les altres. Aquest espai de trobada, les dones el concebem no pas com a instrument per aconseguir alguna altra cosa, sinó com a objectiu per si mateix. Ja en fem prou, com si diguéssim.

Espai de creació de coneixement: constantment convido la gent procedent del món universitari, del món cultural, a ser-hi presents. No s’hi val a criticar Twitter dient que és ple de gent que insulta i que diu bajanades: el que cal és ajudar a equilibrar la balança, i contribuir al coneixement col·lectiu replicant allò que descobrim que pot interessar altra gent, i difonent aquell coneixement que siguem capaces de crear nosaltres.

Espai de complicitat amb causes, lluites i reivindicacions sovint silenciades pels mitjans tradicionals que troben en les xarxes un lloc per reafirmar-se i es poden viralitzar fins a aconseguir canviar les coses. Cal dir-ho de nou: els nous canals tenen un poder de transformació que ens espanta i ens meravella alhora.

Espai de visibilització de persones que tenen coses a dir i no disposen de gaires mitjans per fer-se conèixer. N’he fet un objectiu personal i col·lectiu des de fa temps, i setmana rere setmana descobrim “nous valors” entre totes que ens fan pensar que va ser un encert la iniciativa.

Espai d’aprenentatge compartit amb persones implicades en la renovació educativa, convençudes que en aquest país cal una sacsejada que porti a una transformació real i efectiva del model educatiu a tots els nivells: primària, secundària i també en l’educació superior.

Espai de suport a projectes professionals interessants, a partir de plataformes de micromecenatge o d’altres eines diverses, que poden aprofitar l’ocasió de presentar-los i donar-los a conèixer sense els costos elevats que implica la publicitat tradicional.

Finalment, en podem fer ús com a espai d’interacció per conversar sobre qüestions interessants, de manera tranquil·la i enraonada, amb la possibilitat d’intervenir en debats d’altíssim nivell com els que sovint es produeixen.

Les dones que no són encara a la xarxa no saben què es perden. Convideu-les a formar-ne part i adquiriran una nova dimensió, perquè és feta a la mesura de les dones.

Ara fa uns anys, en una taula rodona a València amb Laura Borràs, Laia Climent i Anna Clua vaig fer l’exercici d’imaginar quin podria ser en el món analògic l’espai equivalent a les relacions que s’estableixen a la xarxa, i el vaig definir així: “Som a Twitter com aquell que s’asseu en un banc de la plaça”. No hi podem ser mirant-nos-ho d’amagat des de la finestra, com fa tanta gent que només es dedica a espiar què fan els altres a Internet, darrere noms ficticis; tampoc des del balcó, amb una posició de superioritat damunt la resta, com alguns que es dediquen a alliçonar-nos diàriament amb els seus tuits amb aquell punt de menysteniment. El banc, en canvi, és un espai que ens convida a seure i a conversar, amb persones conegudes i també desconegudes, talment com a la xarxa. Parlem de manera tranquil·la, observant l’entorn, i fent-nos visibles per a la resta de gent. En aquella taula rodona hi havia una sala plena de dones, i recordo que als dos únics homes assistents els va molestar l’afirmació que vaig fer de manera contundent per acabar la conferència: “A la xarxa, els homes volen guanyar, les dones només volem guanyar-hi”. Aleshores no vaig disposar de prou temps per explicar-me, i intentaré fer-ho ara en aquest article.

Crec que a la xarxa les dones ens hi podem moure bé, i les relacions que hi establim en general són profitoses. A algunes ens mou la necessitat d’esdevenir node de connexió, de facilitar els contactes entre persones perquè acabin “passant coses”. Us en faríeu creus, dels efectes poderosos que pot tenir que es coneguin persones amb interessos comuns o complementaris. Només cal propiciar-ho, i fer-ho amb mètode. En canvi, em fa l’efecte que molts homes el que hi busquen sobretot és la notorietat i no pas la conversa, que intenten evitar. En termes 2.0, diríem que s’estimen més els RT que les mencions. Sóc conscient que és atrevit posar-hi gènere, a aquest comportament, però aviat farà 10 anys que ho observo, i si més no és una tendència general. A més, en totes les accions que proposo a Twitter per visibilitzar mai cap dona m’ha demanat que fes rànquings, i sí que he tingut diverses peticions en aquest sentit procedents d’homes, sempre per canals privats.