“El provincianisme és patrimoni exclusiu dels catalans”

És conegut per la seva acidesa i rapidesa verbal, que aprofita en tots els àmbits d’actuació que li permet la vida. Escriu llibres, ha estat guionista i, a més, ara torna a tenir un grup de música. Poca gent coneixia el passat musical de Jair Domínguez, que amb el seu primer grup, Poder roig, va arribar a talonejar Sopa de Cabra.

El present, però, té forma del disc homònim editat per Halley Records, amb deu cançons pop, amb títols fàcilment identificables amb l'univers particular i l'esperit irreverent de l'autor, com La dona d'en Freezer, La furgoneta de l'Oleguer, Balleu, fills de punta, Foc al tribunal, o la no menys provocadora M'agrada lo blanc.

Domínguez és autor de les novel·les Hawaii Meteor, Segui vora el foc i Perímetre. També dels assajos 99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents i 99 personatges que has de conèixer per entendre el món. Si hi ha una cosa certa és que no deixa mai ningú indiferent, tampoc a l'Audiència Nacional que el va investigar per un suposat delicte contra la Corona a l'últim capítol del programa Bestiari il·lustrat, quan en una entrevista simulava disparar a una caricatura del rei Joan Carles. Professor d’història frustrat, compositor, lletrista, cantant i guitarra de Caritat Humana. I, sense cap mena de dubte, l'únic ser humà del món mundial suficientment boig com per trobar temps per dedicar a tot plegat.

La qüestió musical ve de lluny. D’un silenci antic i molt llarg?

Vaig debutar musicalment l'any 1996 amb Poder Roig. Si haguessin triomfat ara faria la gira del vint i cinquè aniversari. En canvi, tot just ara comença la meva carrera en solitari, a poc a poc, i si és possible, i amb bona lletra.    

D’on prové aquesta vessant musical que molts desconeixíem?

He tingut molta sort en aquest sentit perquè a casa sempre hi ha hagut música de tot tipus i cap gènere en concret. El meu pare tenia molts vinils de tots els generes possibles. M’ha sigut molt útil per tocar i composar.

El disc conté deu cançons pop, amb títols fàcilment identificables amb el seu univers particular. L’únic que no sembla irreverent és la música...

El disc és una amalgama, la intenció era fer el que ens agradava; guitarres, rock i melodies senzilles. Es tracta de poder cantar i que les cançons es puguin escoltar, sense complexes.   

Aquest format melòdic li ha permès poder dir el que no pot dir a la ràdio o a la televisió sense que li censurin?

És el millor vehicle per expressar-te, res et lliga amb el director i l’empresa. És el que ha estat sempre conceptualment el rock, anar contra corrent, tenir llibertat absoluta. Aquesta llibertat musical m’ha permès expressar el que em donava la gana, tal com raja, sense ofendre.  

Què li han fet les iaies i les padrines catalanes que les vulgui fer desaparèixer?

Fa molts anys que tinc un problema amb el ‘tietisme’ que impera la cultura catalana. La seva presència als mitjans, al teatre, a festes de poble… Tot, malauradament, estar encaminat a acontentar les padrines. Vivim en un país de tietes! Si desapareguessin totes les padrines de Catalunya el país seria molt diferent.

Potser menys provincià?

És patrimoni exclusiu dels catalans; el provincianisme ha marcat i continua marcant la nostra societat. Encara avui seguim anquilosats en aquest passat de padrines.

Per què agrada tant ‘lo blanc’ a polítics i banquers?

Són gent estressada i necessiten blanc, Vitamina C, per poder tirar endavant. Sempre que m’he mogut en ambients polítics i financers he vist gent consumida per les drogues. Vivim en una societat controlada per ionquis: addictes al poder, a la feina i, òbviament, a la droga.

Sovint ha estat objectiu de la caverna mediàtica. És més una campanya de pressió o repressió?

La pressió és conseqüència de la repressió. Estem assistint a campanyes de repressió només pel fet d’escriure un simple tweet. Això genera que molts tuitaires s’espantin. Vivim un moment crític, aviat serà delicte tot el que diguis pel carrer. Ho he experimentat en la meva pròpia pell però no ha servit per reprimir-me.  

On comença i acaba el ‘perímetre’ de la provocació per Jair Domínguez?

El límit de la polèmica, la provocació, és la presó. La justícia mediocre ens debilita quan realment el que hauria de debilitar-nos és el nostre sentit comú.

Diu que la seva intenció mai no ha sigut crispar, sinó fer reflexionar una mica. No sona pretensiós?

Els lectors, el públic, en general, són més crítics del que pensem. Els missatges provocatius són necessaris per arribar fins al moll de l’os. Qualsevol provocació que es llegeixi com cal permet descobrir moltes coses.       

Què li agradaria fer “per caritat humana”?

Qualsevol causa justa. El concepte “caritat humana” em costa molt d’entendre. Per mi va associat a persones terrorífiques com Joan Gaspar, ell va fer servir aquesta expressió, per qui no mouria ni un sol dit.   

Què farà l’1 d’octubre?

El que em diguin els polítics que vaig votar i el que em deixin fer els que no vaig votar.

És conegut per la seva acidesa i rapidesa verbal, que aprofita en tots els àmbits d’actuació que li permet la vida. Escriu llibres, ha estat guionista i, a més, ara torna a tenir un grup de música. Poca gent coneixia el passat musical de Jair Domínguez, que amb el seu primer grup, Poder roig, va arribar a talonejar Sopa de Cabra.

El present, però, té forma del disc homònim editat per Halley Records, amb deu cançons pop, amb títols fàcilment identificables amb l'univers particular i l'esperit irreverent de l'autor, com La dona d'en Freezer, La furgoneta de l'Oleguer, Balleu, fills de punta, Foc al tribunal, o la no menys provocadora M'agrada lo blanc.