Mirada fotogràfica a una Barcelona dispersa

L'exposició fotogràfica A cop d'ull que vaig poder visitar al Palau de la Virreina de Barcelona fins al dia 16 de març busca sintetitzar la “cultura visual fotogràfica recent a Barcelona”, com el seu subtítol s'anuncia, i va del fotoperiodisme, a la imatge de moda, l'art contemporani a la documentació fotogràfica unint fotògrafs i temes amb una varietat ingent.

L'actual proposta, que aporta un possible teixit fotogràfic a la creació de la trama cultural de la ciutat, no busca “la idea Barcelona” sinó “el vector barceloní”. Pensada a la manera d'una antologia dels últims 10 anys de l'imaginari visual arxivat en la producció local i la ciutadania, dóna la sensació d'haver-se quedat curta a l'hora de dotar-se de continguts o d'haver arribat molt bé la idea d'heterogeneïtat.

Part d'un molt bon concepte i amb certa ambició: plantejar la pregunta de si “és possible parlar d'una identitat visual a Barcelona” i de saber si hi ha “una mirada diferent des de les pràctiques fotogràfiques locals que informin d'una sèrie de representacions comuns també diferencials”. En general, si es deixa de banda la valoració de cada un dels treballs dels diferents fotògrafs i es fixa l'objectiu en què aporten a l'element en estudi, es necessitaria saber el criteri de l'elecció d'aquests per sobre d'altres descartats prèviament les sales del palauet.

Més enllà de la sensació d'arbitrarietat en el conjunt, hi ha treballs interessantíssims i aquesta potser és l'excusa per visitar l'exposició: fantàstics fotògrafs ens mostren instantànies que no necessiten del discurs que les envolta en aquest cas. Noms com Txema Salvans, Consuelo Bautista, Rosa Puig, Kim Manresa, Sandra Balsells, Álvaro Sánchez-Montañés, Gerard Estadella, Samuel Aranda, Miguel Trillo, Hernando Toro Botero i Fernando Moleres, entre d'altres, omplen les parets del cub blanc del Centre de la Imatge.

Somera mirada a l'exposició

Repassem alguns moments expositius no de forma exhaustiva i parem en alguns dels seus 11 blocs. En un primer bloc està disposat el que se suposa la gènesi d'aquesta identitat moderna de la imatge local recuperant fotografies de Miserachs, Català-Roca, Pomés ... Un pròleg que dóna un salt a la pròpia exposició i que deixa en l'aire obviades dècades que iconogràficament han deixat la seva rúbrica en el present.

Les mogudes culturals de massa tenen la seva posada en escena a l'apartat Cerimònies comuns, on s'ajunta des del teatre fins als macrofestivals. Aquí, les imatges del Sónar no són les més significatives-sobretot per ser en blanc i negre-i sorprèn, per a bé, que figuren les del Antisónar amb la seva expressivitat, mentre que es troba a faltar, per exemple, el desplegament antropològic, dispers i visualment enriquidor del Primavera Sound. Asmismo conviuen la repercussió de l'època gloriosa del gran últim Barça de Pep i faltaria alguna manifestació, les Festes de la Mercè ...

En Dramatis Personae, si bé estan representats els alcaldes i presidents de la Generalitat, s'oblida l'oposició i els elegibles que inunden banderoles i opis en les campanyes i el dia a dia restant-los el fort pes fort en el record retinià amb la varietat de formats . També hi ha algunes figures de la cultura, en les quals no estan representats altres personatges que inunden la iconografia de la gent que encara està per complir els 40 i ha modelat l'imaginari. Joves actors, la irrupció de grups com Manel que van venir a reforçar massivament l'última i potent onada de música del terrer o retrats de personatges televisius o radiofònics que apareixen en autobusos, tanques publicitàries, revistes.

Veiem en un altre bloc (La ciutat com a imatge i Present perfecte) alguns processos ben retratats com les noves comunitats que s'estan fent lloc en la nostra societat però no la repercussió que han tingut així mateix fenòmens com la moguda d'Erasmus-de joventut en sentit ampli- o la recent immigració de gent no desemparada, que no viu a suburbis, que no apareix en els mitjans però sí camina amb nosaltres.

Per la seva banda el treball de recuperació de memòria històrica a La imatge-document, és important des d'una perspectiva social i política. Realment aporta una mica de forma específica al territori visual? Quin és el seu encaix en la present exposició? No han quedat gravades més fortament en la nostra retina les instantànies del 11M i de la confrontació amb la policia, la imatge d'una Barcelona agitada com aquella no parla amb més intensitat plàstica de nosaltres mateixos?

En el terreny de l'art contemporani, representat en els blocs El paisatge i el seu doble i Explicar amb la imatge, té protagonistes del tipus Joan Fontcuberta, Hannah Collins, Álvaro Sánchez-Montañés o Joan Morey. El bloc és el que és i representa bé la dispersió de discurs i falta d'ancoratges que ja viu aquesta disciplina en si, el que no és tasca fàcil en assumptes de comissariat d'exposicions.

Difícil puntes de coixí

A l'exposició A Cop d'ull no sabem si es tracta del que s'ha vist a Barcelona per qualsevol persona del carrer, de si el protagonista de les imatges hauria de ser el “plató” Barcelona o de si són les imatges produïdes per fotògrafs barcelonins per consum nacional o for export. Aquí potser hauria hagut una manera d'acotar continguts i de donar major definició a la mostra. Es barreja tot i es perd en la dispersió. Una mostra que dóna la sensació de ser parcial i inconclusa i que necessitaria anunciar Un a cop d'ull II i en un a cop d'ull III.

No hi ha pretén una resposta canònica, ni una tesi i tornem a les preguntes que es llancen des de l'exposició i que cadascú ha de respondre, les imatges que s'ofereixen resumeixen realment al concepte Barcelona com a cultura, geografia, societat, productora o marca?

L'exposició fotogràfica A cop d'ull que vaig poder visitar al Palau de la Virreina de Barcelona fins al dia 16 de març busca sintetitzar la “cultura visual fotogràfica recent a Barcelona”, com el seu subtítol s'anuncia, i va del fotoperiodisme, a la imatge de moda, l'art contemporani a la documentació fotogràfica unint fotògrafs i temes amb una varietat ingent.

L'actual proposta, que aporta un possible teixit fotogràfic a la creació de la trama cultural de la ciutat, no busca “la idea Barcelona” sinó “el vector barceloní”. Pensada a la manera d'una antologia dels últims 10 anys de l'imaginari visual arxivat en la producció local i la ciutadania, dóna la sensació d'haver-se quedat curta a l'hora de dotar-se de continguts o d'haver arribat molt bé la idea d'heterogeneïtat.