La caça del dimoni

La casa, construïda a Abbottabad, a Pakistan, en l’any zero (de fet, comença un nou calendari: a partir d’aquí, les dates seran a.C.C. –abans de la Construcció de la Casa–, o d. C.C. –després de la Construcció de la Casa–) va ser la guarida del terrorista més buscat de l’Univers en els seus últims dies. Però en realitat (si és que podem parlar de realitat) són tres cases. I una no és a Àsia, sinó a Carolina del Sud, on la CIA va assajar l’atac al demoníac personatge; la tercera, és a Jordània on (com no?) es va rodar una pel·li (Americana, of course!) Ara, al tanto, però: n’hi ha una altra casa, presumiblement idèntica (en escala), construïda pels Serranos. En aquesta quarta casa, la Agrupación Señor Serrano ens explica la recerca i captura de Geronimo, o de Moby Dick, o de Bin Laden (qui era? tant se val!) per part del Setè de Cavalleria, o del capità Ahab, o de George Bush, o dels nois de Take That (tant se val!). I ho fan a la seva manera: narrant una història visualment a través de projeccions de pel·lícules, de filmacions en viu amb minicàmeres (i una mica de lumbago, és de suposar), de les increïbles maquetes que ells mateixos han edificat i de ninots d’indis i cowboys de plàstic (made in Xinos). És el seu estil, es seu teatre, la seva manera de comunicar. Una brillant posada en escena i un discurs documentadíssim i amanit amb ironia, crítica, bon humor i, posats a fer, amb coreografies country (oh, yeah!).

Després de muntatges com Katastrophe o Brickman Brando Bubble Boom, aquests artistes de Barcelona l’han tornat a clavar. Sense por a parlar de temes delicats, com ara l’atac a les Torres Bessones, fan una crítica ferotge de tot el què ha seguit, barrejant arguments, discursos, imatges, música... Barrejant el Morse amb tweets, ens comencem a preguntar tot. Tot ens ho qüestionem. Qui estem buscant? Qui són els dolents? Per què són ells els únics dolents? “Una dècada perseguint reflexos”, es diu en diverses ocasions durant l’obra. I, de cop i volta, veiem la cèlebre escena de Duck Soap, on Groucho Marx es pensa que veu el seu reflex en un mirall i, convençut de que és així, arriba a travessar el suposat mirall sense caure en que tenia davant a una altra persona, idèntica a ell...

Les referències cinematogràfiques se centren, però, en Moby Dick i en westerns:veiem el capità Ahab (Gregory Peck) cridant a lluitar per la llibertat, per la tolerància, pels valors de la “democràcia” i blablablà i “God Bless America”, ja ho sabem. Igual fa Geronimo arengant els apatxes... i “que Déu us beneeixi”. És a dir, “que desaparegui l’home i aparegui el guerrer”. Entre reflexos i metàfores, entre converses i escenes que podríem definir com “còmics vivents”, ens anem adonant de moltes coses, de moltes mentides que ens han fet creure. I els entrenaments a la casa de Carolina del Sud es barregen amb el rodatge de la pel·lícula a Jordània i els guerrers que caçaran la balena pensen quin actor voldran que els encarni, i entre les emocions de tots, l’escepticisme d’un, del qui va acabar amb la bèstia: “La gent només recordarà les cares de la pel·li, de la còpia”, diu. La realitat quedarà amagada sota els interessos cinematogràfics. I mai, mai ningú no sabrà distingir entre realitat i ficció, entre veritat i mentida, entre bons i dolents. Això sí, God Bless America!

La casa, construïda a Abbottabad, a Pakistan, en l’any zero (de fet, comença un nou calendari: a partir d’aquí, les dates seran a.C.C. –abans de la Construcció de la Casa–, o d. C.C. –després de la Construcció de la Casa–) va ser la guarida del terrorista més buscat de l’Univers en els seus últims dies. Però en realitat (si és que podem parlar de realitat) són tres cases. I una no és a Àsia, sinó a Carolina del Sud, on la CIA va assajar l’atac al demoníac personatge; la tercera, és a Jordània on (com no?) es va rodar una pel·li (Americana, of course!) Ara, al tanto, però: n’hi ha una altra casa, presumiblement idèntica (en escala), construïda pels Serranos. En aquesta quarta casa, la Agrupación Señor Serrano ens explica la recerca i captura de Geronimo, o de Moby Dick, o de Bin Laden (qui era? tant se val!) per part del Setè de Cavalleria, o del capità Ahab, o de George Bush, o dels nois de Take That (tant se val!). I ho fan a la seva manera: narrant una història visualment a través de projeccions de pel·lícules, de filmacions en viu amb minicàmeres (i una mica de lumbago, és de suposar), de les increïbles maquetes que ells mateixos han edificat i de ninots d’indis i cowboys de plàstic (made in Xinos). És el seu estil, es seu teatre, la seva manera de comunicar. Una brillant posada en escena i un discurs documentadíssim i amanit amb ironia, crítica, bon humor i, posats a fer, amb coreografies country (oh, yeah!).

Després de muntatges com Katastrophe o Brickman Brando Bubble Boom, aquests artistes de Barcelona l’han tornat a clavar. Sense por a parlar de temes delicats, com ara l’atac a les Torres Bessones, fan una crítica ferotge de tot el què ha seguit, barrejant arguments, discursos, imatges, música... Barrejant el Morse amb tweets, ens comencem a preguntar tot. Tot ens ho qüestionem. Qui estem buscant? Qui són els dolents? Per què són ells els únics dolents? “Una dècada perseguint reflexos”, es diu en diverses ocasions durant l’obra. I, de cop i volta, veiem la cèlebre escena de Duck Soap, on Groucho Marx es pensa que veu el seu reflex en un mirall i, convençut de que és així, arriba a travessar el suposat mirall sense caure en que tenia davant a una altra persona, idèntica a ell...