Una fugida impossible

Josep Julien entra en el petit escenari de l’Espai Lliure carregat amb una bossa de lona bruta, una jaqueta per sobre de la del xandall, un escuradents entre els llavis, un crist penjant-li pel coll. És un delinqüent irlandès. Gairebé no es mou, està dret, quiet, però no parla amb timidesa, ni amb vergonya. Com si assumís la responsabilitat d’allò que està explicant: una fugida i un desamor. De com va matar i com va fugir i com no va deixar de pensar en la seva antiga nòvia. És un monòleg de Conor McPherson (autor, entre d’altres, de La presa) en forma de road movie (aquesta fugida sense fi...) que posa sobre la taula una visió diferent del bé i del mal. La del delinqüent.

El protagonista fa seu un escenari lúgubre: caixes de cervesa al fons, brutícia al terra, una taula i una cadira, una banqueta, també trencada. Res més. Tot el pes de la narració, cau en Julien, que parla amb naturalitat de fets gravíssims (és un pinxo que acaba embolicat en un tiroteig i un assassinat). Igual que diria en Serrat, “eren els seus i han estat els únics”. És la seva vida i l’ha viscuda de la manera que ens relata. El què no queda tan clar és si també ha estat la seva elecció. Podríem veure’l com un desemparat, si el seu àngel de la guarda, la Greta, ara està precisament amb l’home que l’embolica en el desastrós episodi que el va conduir a la presó. Podríem dir que no és més que un fill de puta violent i miserable, però no semblaria just. Per què? Perquè el que cal veure és si la història d’aquest desgraciat (en això podem estar més d’acord) és cosa del destí o si realment té el que es mereix. Entre glops de whisky, ressaques pastoses i cruels records de la seva estimada, el bon lladre, que confon emocions i pensaments, ho té clar: “La gent com jo no fem falta a enlloc”, diu. I ho assumeix: “Jo no sóc bo, no...”

Potser costa de seguir segon a segon una trama molt embolicada. Però la tasca de Julien és important. Aconsegueix fer-nos riure (hi ha coses, diu, que “tenen una certa gràcia... malaltissa”), commoure’ns i que el compadim. Sentiments tots de vegades oposats que ell ens desperta sense perdre en cap moment la sinceritat ni la proximitat, amb una manera de parlar molt propera i comuna, farcint el relat de noms de gent desconeguda... (a qui no li han explicat històries amb noms i cognoms de gent que no coneix ni coneixerà mai?) La credibilitat de Julien és total. Em queda el dubte de si recursos tècnics, com projeccions o més música (n’hi ha, de música, però només per emfatitzar alguns passatges concrets) haurien fet el monòleg mes dinàmic.

Josep Julien entra en el petit escenari de l’Espai Lliure carregat amb una bossa de lona bruta, una jaqueta per sobre de la del xandall, un escuradents entre els llavis, un crist penjant-li pel coll. És un delinqüent irlandès. Gairebé no es mou, està dret, quiet, però no parla amb timidesa, ni amb vergonya. Com si assumís la responsabilitat d’allò que està explicant: una fugida i un desamor. De com va matar i com va fugir i com no va deixar de pensar en la seva antiga nòvia. És un monòleg de Conor McPherson (autor, entre d’altres, de La presa) en forma de road movie (aquesta fugida sense fi...) que posa sobre la taula una visió diferent del bé i del mal. La del delinqüent.

El protagonista fa seu un escenari lúgubre: caixes de cervesa al fons, brutícia al terra, una taula i una cadira, una banqueta, també trencada. Res més. Tot el pes de la narració, cau en Julien, que parla amb naturalitat de fets gravíssims (és un pinxo que acaba embolicat en un tiroteig i un assassinat). Igual que diria en Serrat, “eren els seus i han estat els únics”. És la seva vida i l’ha viscuda de la manera que ens relata. El què no queda tan clar és si també ha estat la seva elecció. Podríem veure’l com un desemparat, si el seu àngel de la guarda, la Greta, ara està precisament amb l’home que l’embolica en el desastrós episodi que el va conduir a la presó. Podríem dir que no és més que un fill de puta violent i miserable, però no semblaria just. Per què? Perquè el que cal veure és si la història d’aquest desgraciat (en això podem estar més d’acord) és cosa del destí o si realment té el que es mereix. Entre glops de whisky, ressaques pastoses i cruels records de la seva estimada, el bon lladre, que confon emocions i pensaments, ho té clar: “La gent com jo no fem falta a enlloc”, diu. I ho assumeix: “Jo no sóc bo, no...”