Una bomba de realitat (o de ficció?)

Tot plegat és una bogeria. Una passada. Un atracament que és una obra de teatre, que no funciona, que no agrada, que després és real, però els atracadors es maten, i una perfomer fashion ho transforma tot en una altra cosa i els protagonistes (els atracadors?) s’hi queden atrapats (o atracats?) i hi ha un productor folrat d’estrupes (de pasta) que els sotmet, i tot ple de perills i de tensions i de records d’una infància en una casa de putes, i trets, i llargues frases en alemany (sobretitulat) i més trets... Un caos total i genial. I una experiència que porta a preguntar-se pels límits del teatre, els límits de la realitat.

Nao Albet i Marcel Borràs ho són gairebé tot en l’obra: autors i directors (com exigeix el projecte T-6), protagonistes i personatges a l’hora. Els seus papers barregen veritat i imaginació, com tot en Atraco, paliza y muerte en Agbänaspch. Tot comença amb una escena molt manida, molt vista, tant, que ens sona familiar: un atracament a un banc de pel.lícula americana: deliqüents amb mitges al cap, rifles y seguretat en sí mateixos amb veus perfectament doblades. Perfecte. Però... “No, no és creïble”. Ho diu Marcel, davant de la incomprensió de Nao. “No és realista: ni doblatges, ni trets a l’aire perquè sí, ni insults que només fan servir els negres...” Mirat així, sembla escandalós tot el què estem influenciats pel cinema americà (bo o dolent...): si escoltem insults que només fan servir els negres d’Estats Units i discursos perfectament construïts per tipus durs... ens ho creiem. Però els autors pluriempeats d'aquesta obra busquen el realisme pur, el realisme de veritat. Una atracament de debò. Que funcioni o no, però que sigui real.

El camí el trobaran gràcies a Maria Kapravof i el corrent artístic dit reproductivisme. I s’allunyaran (o això es pensaran) del pèrfid productor Kasinsky. L’admirada Maria despullarà els dos joves dels seus somnis infantils, dels amargs records que els torturen inconscientment. I els reescriurà l’obra de teatre, l’atracament. I canviarà els papers: “Només tres actors”, dirà, els atracadors. El públic farà, sense saber-ho, la resta de papers. Els atracats. El vell timat en l'oficina del banc, el paralític sorprenent, l’elegant i gris empleat de finestreta...

Tot es torçarà. Ningú no resultarà ser qui era o qui creia ser. Les sorpreses finals s’encadenaran amb gràcia i ritme. Una rere l’altra. Veurem tots els punts de vista de la qüestió, físics i argumentals, en una mena de Pel davant i pel darrera marca de la casa on la tasca dels actors, en aquesta darrera representació del T-6, agafa una importància capdal. I on una sorpresa, no només en forma de projeccions sobre una pantalla, acabarà convertint-se en un genial comiat.

No és gens fàcil parir una obra amb totes aquestes característiques, però tot i la seva joventut, podem considerar que Nao Albet i Marcel Borràs tenen el cul pelat de remoure els elements “tradicionals” del teatre per explicar la realitat a la seva manera. I ens hem fet a la idea. I ens agrada. Ens captiva. Agraïm tot el que hi ha de crítica social i necessària, potser, de vegades, subliminalment. I agraïm que ens facin veure que tot pot no ser el que sembla. I que, potser, algú està escrivint el nostre destí com un guió d’una obra de teatre. O no és teatre?

Tot plegat és una bogeria. Una passada. Un atracament que és una obra de teatre, que no funciona, que no agrada, que després és real, però els atracadors es maten, i una perfomer fashion ho transforma tot en una altra cosa i els protagonistes (els atracadors?) s’hi queden atrapats (o atracats?) i hi ha un productor folrat d’estrupes (de pasta) que els sotmet, i tot ple de perills i de tensions i de records d’una infància en una casa de putes, i trets, i llargues frases en alemany (sobretitulat) i més trets... Un caos total i genial. I una experiència que porta a preguntar-se pels límits del teatre, els límits de la realitat.

Nao Albet i Marcel Borràs ho són gairebé tot en l’obra: autors i directors (com exigeix el projecte T-6), protagonistes i personatges a l’hora. Els seus papers barregen veritat i imaginació, com tot en Atraco, paliza y muerte en Agbänaspch. Tot comença amb una escena molt manida, molt vista, tant, que ens sona familiar: un atracament a un banc de pel.lícula americana: deliqüents amb mitges al cap, rifles y seguretat en sí mateixos amb veus perfectament doblades. Perfecte. Però... “No, no és creïble”. Ho diu Marcel, davant de la incomprensió de Nao. “No és realista: ni doblatges, ni trets a l’aire perquè sí, ni insults que només fan servir els negres...” Mirat així, sembla escandalós tot el què estem influenciats pel cinema americà (bo o dolent...): si escoltem insults que només fan servir els negres d’Estats Units i discursos perfectament construïts per tipus durs... ens ho creiem. Però els autors pluriempeats d'aquesta obra busquen el realisme pur, el realisme de veritat. Una atracament de debò. Que funcioni o no, però que sigui real.